Dr. August Corominas
August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “L’àstat, nou element d’importància tecnològica”, en el qual aborda la importància d’aquest material, considerat el més escàs i radioactiu de la Terra. L’acadèmic ha compartit recentment en aquesta publicació els articles Els secrets de la longevitat i les ‘zones blaves’, “Atenció a les caigudes, de nit i de dia”, “La bona vida i la vida bona”, “Vida biològica i Vida Quàntica”, “Hospitals intel·ligents”, “Cosmonàutica i medicina espacial”, “El maltractament i la seva gestió”, “Biologia quàntica”, “El negre de Banyoles (boiximà o hotentot)”, “Polidactília”, “Adolescència, edat crítica de la vida humana”, “Les sirenes, il·lusió de navegants i homes de mar”, “Alimentació bíblica: aliments purs i aliments impurs”, “Els famèlics de Gaza”, “Sexologia a l’adolescència i a la somatopausa: (andropausa i menopausa), “Ciberatacs, ciberguerra i ciberseguretat”, “Refugiats”, “La maldat humana”, “Geoestratègia de les terres rares”, “Consciència i omissió: la misèria del governant”, “Plasticosi”, “Humanització” i “L’illa del doctor Moreau i els ‘therians'”. A més és autor d’un dels capítols del llibre “Vitalidad al envejecer. Si lo deseas, puedes vivir más años con salud”, editat per la Reial Corporació amb el suport de Vichy Catalán.
L’àstat, nou element d’importància tecnològica
La taula periòdica no és només un inventari d’elements químics, sinó un mapa dels límits de la matèria, del temps i de l’estabilitat. Entre tots els seus components, l’àstat (At) ocupa un lloc singular: és l’element natural més rar de l’escorça terrestre i, alhora, un dels més inestables. Paradoxalment, aquesta extrema fugacitat no el condemna a la irrellevància científica, sinó que el situa a la frontera entre la finitud física i l’esperança terapèutica, especialment en l’àmbit de la medicina nuclear.
1. L’àstat a la taula periòdica: un element límit.
L’àstat és un halogen amb nombre atòmic 85. A diferència d’altres elements del seu grup, no posseeix isòtops estables. Tots els seus nuclis es desintegren ràpidament mitjançant processos radioactius, la qual cosa impedeix la seva acumulació natural en quantitats macroscòpiques.
S’estima que a tota l’escorça terrestre hi ha, en un moment donat, menys d’unes desenes de grams d’àstat, formats transitòriament per la desintegració de l’urani i el tori. Aquesta condició el converteix en un cas extrem de finitud material, amb una existència breu, fragmentària i sempre a punt de la desaparició.
Des del punt de vista químic i nuclear, l’àstat desafia els models clàssics de comportament periòdic, obligant a revisar conceptes d’enllaç, electronegativitat i estabilitat en elements pesants.
2. Inestabilitat nuclear i coneixement científic.
La importància de l’àstat no rau en la seva abundància, sinó en la seva capacitat per il·luminar els límits del coneixement. Estudiar l’àstat implica enfrontar-se a:
- La fragilitat del nucli atòmic.
- L’equilibri entre forces nuclears.
- El trànsit entre matèria i radiació.
En aquest sentit, l’àstat funciona com un laboratori natural de la inestabilitat, essencial per comprendre com i per què la matèria es desintegra. És un recordatori que la natura no està dissenyada per a la permanència, sinó per al canvi continu.
3. L’àstato-211 i la medicina nuclear.
L’aspecte més prometedor de l’àstat emergeix a l’àmbit mèdic, concretament amb l’isòtop àstat-211. Aquest radionúclid emet partícules alfa, caracteritzades per:
- Altíssima energia destructiva.
- Abast extremadament curt (micròmetres).
Aquestes propietats el converteixen en un candidat ideal per a la teràpia alfa dirigida, una tècnica avançada d’oncologia de precisió. En unir-se a molècules que reconeixen cèl·lules tumorals, l’àstat-211 pot destruir-les eficaçment sense fer malbé el teixit sa circumdant.
Aquí es manifesta una paradoxa profunda: un element que no pot sostenir-se a si mateix en el temps pot, tot i això, sostenir la vida d’altres.
4. Finitud, medicina i ètica.
Des d’una perspectiva medicoexistencial, l’àstat simbolitza la convergència entre finitud i compte. El seu ús terapèutic planteja preguntes ètiques i filosòfiques rellevants:
- Pot l’efímer ser més valuós que el permanent?
- És la inestabilitat una debilitat o una eina?
- Fins a quin punt la medicina moderna es basa en processos de destrucció controlada per preservar la vida?
La teràpia amb àstat-211 il·lustra una ètica de la precisió i la responsabilitat, on el poder destructiu es canalitza amb una finalitat reparadora. Aquesta lògica s’alinea amb els principis de la salut planetària, que exigeixen intervencions mínimes, específiques i sostenibles.
5. L’àstat com a metàfora de la condició humana.
Més enllà del seu valor tècnic, l’àstat pot interpretar-se com una metàfora de la condició humana:
- Som finits, inestables i vulnerables.
- La nostra existència és breu en termes còsmics.
Tot i això, fins i tot en aquella brevetat, podem generar impacte, sentit i cura. Així com l’àstat amb prou feina existeix i, tot i així, és crucial en contextos extrems, la vida humana troba la seva dignitat no en la durada, sinó en la capacitat de transformar i protegir.
Conclusió.
L’àstat representa un dels exemples més clars de com la ciència moderna explora els límits de la matèria per respondre als desafiaments de la vida. Element gairebé inexistent, inestable i condemnat a desaparèixer, esdevé paradoxalment una eina d’alta precisió contra el càncer i en un símbol potent de la finitud creadora.
En un món marcat per la fragilitat biològica i planetària, l’àstat ens recorda que fins i tot el més rar i efímer pot ser essencial. Comprendre-ho és, en última instància, comprendre que la ciència, la medicina i l’ètica convergeixen allà on la finitud es transforma en cura.
