Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia i vice-rector d’Investigació i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el 16 de desembre de 2020
Dr. Francisco López Muñoz
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va publicar el passat 16 de desembre a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” l’article “Los nazis descubrieron los agentes neurotóxicos como armas de guerra química”, en el qual reprèn un dels temes centrals dels seus estudis sobre les armes de destrucció massiva al llarg de la història contemporània. L’acadèmic signa aquest treball divulgatiu al costat d’Alejandro Romero, professor de Toxicologia de la Universitat Complutense de Madrid. Tots dos ja van publicar, en aquest mateix portal, l’article “La tragedia de los gases de la muerte durante la Gran Guerra”.
“El desenvolupament de substàncies neurotòxiques com a armes de guerra química va tenir lloc durant l’Alemanya nazi, tot i que afortunadament aquestes substàncies no van arribar mai a ser utilitzades durant la Segona Guerra Mundial per l’Exèrcit del Tercer Reich. Tot i així, van posar els pilars d’una perversa línia d’investigació sobre armes químiques que finalment serien usades a finals de la dècada de 1980 en els conflictes bèl·lics del Pròxim Orient”, inicien els dos estudiosos seva reflexió. Per a López Muñoz i Romero, bona part de l’explicació que Alemanya desenvolupés aquesta indústria bèl·lica que no va arribar a fer servir, es deu a les dures sancions imposades després de la Primera Guerra Mundial pel Tractat de Versalles.
Finalitzada la Gran Guerra, el país va patir l’espoli de les patents industrials de la seva indústria química. Això va motivar la creació al 1925 d’una enorme corporació industrial, anomenada I.G. Farben, en la qual es van englobar empreses com ara BASF, Bayer, Hoechst o AGFA, entre d’altres, i s’hi va incorporar a molts dels més prestigiosos científics i enginyers d’Alemanya, incloent nombrosos Premis Nobel. “IG Farben va establir estrets llaços amb el partit nazi i va finançar gran part de la campanya electoral que va portar a Adolf Hitler al poder, al març de 1933. Des de llavors, la presència d’I.G. Farben als quadres de decisió política del règim no va deixar de créixer, sent qualificada com un Estat dins de l’Estat alemany. I viceversa: la doctrina política nazi es va imposar dins d’I.G. Farben com un credo corporatiu”, assenyalen.
Els efectes tòxics d’aquestes substàncies en humans van ser assajats, sota la direcció de Wolfgang Wirth, a l’Acadèmia de Medicina Militar de Berlín amb presoners de camps de concentració. Un directiu de I.G. Farben va declarar en acabar la Guerra: “Presoners que havien estat condemnats a mort eren seleccionats amb l’acord que si sobrevivien als experiments serien perdonats. No es va fer cap mal als presos, ja que se’ls hauria matat de totes maneres”, recullen els investigadors a l’estudi.
