José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

I de les empreses qui se’n recorda?

L’economia d’un país no és més que la suma de l’economia de les seves empreses. Si les empreses van bé, el país va bé, la gent treballa, les famílies ingressen, les llars consumeixen, les botigues venen i la inversió s’anima… L’activitat econòmica genera fets imposables i el fisc recapta impostos, la Seguretat Social cobra quotes, l’Estat se sosté i l’anomenat estat de benestar troba el seu brou de cultiu. Tothom -Estat, empreses, famílies, gent gran- tira endavant si l’economia productiva funciona que és el mateix que dir que Espanya funciona.

Això és una cosa que lamentablement les nostres autoritats obliden. Si no se soluciona, pot desencadenar-se una massacre empresarial, devastació econòmica, destrucció de llocs de treball, cataclismes financers i adéu a l’estat de benestar. Perquè els autònoms depenen de les empreses, les petites de les mitjanes, aquestes de les grans, les grans que l’economia funcioni, en suma, que tot el circuit es vagi retroalimentant.

Entre els nostres empresaris, autònoms, professionals i treballadors hi ha angoixa i recança. A les empreses no els arriba el finançament, les moratòries de pagaments d’impostos i cotitzacions socials per a pimes i autònoms es converteixen en quimera i engrandeixen les boles d’endeutament impagable al maig. S’esgota la resistència financera. L’ocupació trontolla: als ERTO li seguiran els ERO, les dificultats financeres estan germinant en la preparació de desenes de milers de concursos de creditors, les insolvències s’amuntegaran i l’economia espanyola, davant la meridiana passivitat del nostre Govern, es col·lapsa i entra en coma. O s’actua o això s’enfonsa.

Compte amb el dèficit!

Durant uns dies hem viscut enganyats, tot i que a un, que és escèptic rematat, la notícia no l’agafés per sorpresa, perquè en pentinar cabells blancs, en això dels comptes públics intenta emular, sense aconseguir-ho, l’esperit dels llegendaris investigadors.

Ens van dir, des de les instàncies governamentals, que el dèficit públic d’Espanya al 2019 va ascendir a 32.904.000 d’euros, equivalent al 2,64% del nostre PIB que va ser de 1.245.331 milions d’euros. Doncs no, el dèficit no ha estat al 2019 de 32.904.000 d’euros, sinó que, segons Eurostat, l’oficina estadística de la Unió Europea, va ser de 35.195.000 d’euros, el que representa el 2,82% i s’acosta a Espanya a trepitjar aquesta línia vermella del 3% que en teoria havíem abandonat.

Per tant, la diferència en valor absolut de el dèficit públic del 2019 és de 2.291 milions d’euros. En el rerefons, que si uns criteris o uns altres aplicats a propòsit d’actius fiscals diferits, són els que trastoquen el càlcul del dèficit.

Sigui com sigui, el que està clar és que els divendres socials han passat factura al nostre dèficit i la falta de rigor pressupostari es deixa notar. A més, no és la primera vegada que els saldos dels nostres comptes públics surten de Madrid d’una manera i Brussel·les les rebota d’una altra, corregides i esmenades. De fet, França, amb el 3% de dèficit -compte a la situació de les finances públiques gales, perquè el seu deute públic és del 98,1% sobre PIB- i Espanya, són els aneguets lletjos de la Unió Europea; Itàlia, malgrat tot, tanca el 2019 amb un dèficit només de l’1,6%. Ja arriba al nostre sòl patri l’allargada ombra del MEDE, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat? Chi lo sa…!

Viabilitat econòmica

Mentre seguim lliurant aquesta lluita cruenta amb el coronavirus, que va per llarg, hem d’actuar per afrontar no només el dia després sinó el de demà, que no pot esperar i està ja per arribar, sense dilacions.

A Espanya hi ha talent empresarial més que demostrat, sapiència de savis que destil·len coneixement, ments pensants amb idees lúcides i tocades per la sensatesa, absolutament fora d’òrbites i influències polítiques. Són ells els que han de gestionar la nostra reconstrucció econòmica, sense lligams ni ínfules polítiques, dissenyant, implementant i executant la viabilitat de l’economia espanyola amb caràcter d’urgència. Altrament, Espanya, i amb ella tots nosaltres, es sumirà en les profunditats de l’oceà.

Tot pla de viabilitat exigeix ​​dues etapes: el pla de xoc, d’actuació immediata, i el pla de rellançament per encarrilar el futur. Fins al dia d’avui, cap veu governamental autoritzada ha proclamat que la despesa pública ha de reduir-se, eliminant tot el innecessari i superflu -que en 522.000 milions d’euros que va ser la nostra despesa pública al 2019 n’hi ha prou- i escometre un pla d’austeritat que retallada a la mínima expressió estructures ineficients. En aquesta línia, cal apel·lar a l’elaboració dels Pressupostos per al 2021, donant per perdut el 2020. És imprescindible que aquests Pressupostos s’elaborin pels empresaris i experts que agafin les regnes econòmiques d’Espanya i que construeixin el pressupost d’Espanya sobre la base del pressupost base zero, és a dir, no partint del pressupost usual sinó projectant totalment el perquè i la quantia de cada concepte de la despesa pública i la raonabilitat efectiva dels ingressos públics, en forma de tributs i cotitzacions, perquè una cosa és pressupostar i una altra, molt diferent, fer-ne. Espanya està en joc.

Potser

En economia, tot depèn. Depèn de què, depèn de si… i així, depenent d’un present ple d’interrogants i prenyat de dubtes, i d’un futur que és pura incògnita, les prediccions econòmiques, i ara!, depenen.

La paràlisi de l’activitat econòmica, que ja està sent més llarga que el termini que els optimistes esperaven i, sobretot, el confinament de la població, que va inquietant la gent, impacten de manera molt contractiva al PIB de tots els països i en particular d’Espanya, alhora que afecten a l’ocupació.

En aquest context, cal interpretar els escenaris macroeconòmics que el Banc d’Espanya s’albira per a la nostra economia després de la Covid-19, amb una cruel possibilitat que el PIB d’Espanya caigui el 2020 fins al 13,6%. La diabòlica carambola condueix a altres seqüeles: que el dèficit públic, depenent de el rumb de virus i la normalització econòmica, es mogui entre el 7% i l’11%, comportant a l’Estat a disparar encara més el seu deute públic que podria suposar el 120 % del PIB.

L’altra cara amarga d’aquest despietat panorama l’ofereix la taxa d’atur que s’aproparia al 22%, sense considerar com a desocupats als afectats per ERTO. Entre persones en atur, en ERTO, autònoms demanant el cessament d’activitat i temporals que demanin la prestació, Espanya podria sumar nou milions de treballadors en situació de risc laboral. En fi, que tot depèn. Potser…

Resistirà el nostre deute?

Hi ha melodies atemporals que no només perduren amb el pas el temps, sinó que s’enfilen a la cresta de l’onada, com el “RRResistiré” de Manolo i Ramón, el flamant Dúo Dinámico, nascut el 1958 i que segueix campant i arrasant 62 anys després -això sí que és longevitat artística!- convertint el seu tema en el nostre himne de guerra a la batalla que lliurem contra el coronavirus.

Atemporals, així mateix, són aquells pressupostos de l’Estat de Montoro destinats a perpetuar-se sine die i pels segles dels segles, per més que pateixin les envestides dels divendres socials esdevinguts avui dimarts socials. Fins a quin punt aguantaran els incombustibles pressupostos prorrogats in eternum el cop de la renda bàsica mínima permanent a raó d’un milió de llars que per 500 euros mensuals totalitza a l’any 6.000 milions d’euros de més despesa pública?

Tot i que aquells pressupostos de Montoro, predecessor de Montero i Montero, romanguin amb port i vigència alçats davant de tot, evocant la lletra del Dúo Dinámico (“y aunque los vientos de la vida soplen fuerte, soy como el junco que se dobla, pero siempre sigue en pie“), la veritat és que no hi ha escletxa perquè tal muntant de renda bàsica es coli per les seves lleres. Així que la tal renda bàsica, amb un impacte del 0,5% sobre el nostre PIB i que automàticament implica augmentar el nostre dèficit en aquest pic, de moment haurà de canalitzar-se per la via del deute públic. Deute que el 2020 tancarà, segons l’FMI, amb el 113,4% sobre el PIB, és a dir, 1.300.000 milions d’euros, i al 2021 amb el 115,1% del PIB, és a dir, 1.375.000 milions. El problema no rau en demanar diners, sinó en qui ens prestarà tant suma, i encara més si seguim trepant el dèficit públic amb 200.000 milions entre el 2020 i el 2021.