Enrique Sada
L’historiador mexicà Enrique Sada, col·laborador habitual de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els articles “El Servicio Exterior Mexicano venido a menos”, “Las herederas”, “La Luz del Mundo, ante sus víctimas”, “Sangre en el Teocalli”, “Los crímenes de Francisco Villa: segunda vuelta”, “México cortesiano” i “Gonzalo Celorio: orgullo e identidad“, publicats entre els passats mesos d’abril i maig al portal digital Código Libre i al diari “El Siglo de Torreón”, en els quals aborda diversos episodis de l’actualitat mexicana i internacional i els seus vincles històrics. Així mateix, l’expert va participar en aquest mateix període al canal divulgatiu “Rincones históricos” de Miguel Amaranto, per analitzar des de l’evidència científica el paper d’Hernán Cortés 500 anys després de la seva incursió a l’actual Mèxic i la diversitat cultural que va trobar en una regió dominada pels mexiques. En la mateixa línia, Sada és un dels signants del manifest promogut per Mèxic Mestís, l’Associació Cultural Herois de Cavite i l’historiador mexicà Antonio Cordero contra la manipulació política de la història.
A “El Servicio Exterior Mexicano venido a menos”, l’historiador denuncia la degradació de la diplomàcia mexicana. “Entre les molt explicades glòries d’altres temps que solien identificar al vell règim postrevolucionari a Mèxic hi havia el Servei Exterior Mexicà, dotat amb grans quadres de formació emanats majoritàriament de l’Institut Matías Romero. Desafortunadament, aquesta escola i aquesta etiqueta de distinció no existeixen més des del sexenni anterior. Tot i que molts atribueixen aquesta desfeta a la imposició de la periodista Isabel Arvide com a ambaixadora de Mèxic a Turquia per part de l’expresident Andrés Manuel López Obrador, a aquesta experiència li van continuar altres designacions menys afortunades o qüestionables”, explica.
Per la seva part, a “Las herederas”, Sada incideix en la doble moral de molts dirigents convertits en paladins de la igualtat i el socialisme en la seva activitat política, però clars exemples de nepotisme, falta d’ètica i fins i tot delinqüència a l’esfera pública. “Per a ningú no és desconegut el fet que el socialisme és tan bon negoci que enriqueix en exclusiva, de la nit al dia, als hereus i parents de les dictadures on s’imposa aquest sistema. Exemple d’això han estat durant dècades els fills de Fidel Castro, que com a tirà va enfonsar a Cuba en la més profunda misèria durant més de sis dècades, convertint l’illa en un camp de concentració per als seus habitants, exceptuant els seus fills, que van venir a heretar una fortuna de més de 900 milions d’euros i que avui gaudeixen com a part de la jet-set a Espanya i la resta d’Europa. Res diferent va fer el dictador Hugo Chávez amb la seva filla María Gabriela Chávez, qui s’ostenta com la dona més rica de Veneçuela, amb una fortuna estimada en més de 4.000 milions de dòlars en comptes d’Andorra i residència als Estats Units, cosa que se li imputa igualment ni més ni menys que a Evaliz Morales, filla de l’exdictador Evo Morales de Bolívia; igual que a la filla de l’expresidenta argentina Cristina Kirchner, Florencia Kirchner, sota investigació després de trobar-li més de sis milions de dòlars dins de dues borses a un dels banys de casa seva”, assenyala.
A “La Luz del Mundo, ante sus víctimas”, el col·laborador de la Reial Acadèmia aborda les fosques i sinistres relacions de la secta mexicà La Llum del Món amb el poder local. “Joaquín González, oriünd de Colotlan, Jalisco, i exmembre de la secta chihuahuense neopentecostal denominada Primera Església Apostòlica de la Fe en Crist Jesús, creada el 1915 per Romana Carbajal, va justificar la seva pròpia religió pretextant l’aparició d’un personatge celestial que li va fer canviar el seu nom per Aaron i autoproclamar-se ‘apòstol de Jesucrist’ i ‘àngel de l’Apocalipsi’, fundant la secta de La Llum del Món a Guadalajara, Jalisco, on al cap de poc va constituir la seva enorme seu en forma de pastís de casaments i fins a una colònia popular per als seus adeptes. Des d’aleshores, l’esmentada organització, servil al PRI al seu moment, va cobrar una importància política i econòmica monumental gràcies al seu finançament per part del Govern, però també acumulant serioses acusacions contra la dinastia encapçalada pels seus líders familiars que anaven des de blanqueig de diners, enriquiment il·lícit, segrestos, violacions, desaparicions i fins a assassinats, reportats al llarg del segle XX”, detalla.
Sada dedica “Sangre en el Teocalli” al recent esdeveniment que es va donar a la Piràmide de la Lluna a Teotihuacan, on un individu va obrir foc contra els turistes que visitaven el recinte arqueològic, i les seves diferents derivades, des de la violència en què viu embolicada la societat mexicana fins a les vinculacions polítiques infundades del tiroteig. “No van trigar dos mitjans oficialistes ‘Milenio’ i ‘El País’ en tractar acreditar com filonazi o de dreta a l’assassí, a qui fins i tot un comediant que publica per al segon diari va qualificar d'”ultradreta feixista” a la seva columna, on pontificava també contra la ‘masclosfera’ i sobre com això enfosquia un suposat ‘descens històric en més d’una dècada’ de matances a Mèxic, quedant en ridícul una vegada que es va comprovar que l’assassí presumia de fotos sostenint el manifest comunista i l’edició prologada per Carlos Monsiváis i Elena Poniatowska de comunicats de l’EZLN“.
A “Los crímenes de Francisco Villa: segunda vuelta”, l’historiador rememora la presentació de la segona edició de l’obra “Crímenes de Pancho Villa”, del també historiat Reidezel Mendoza. “Desmitificadora com poques, l’obra de Mendoza ve a omplir una sèrie de buits històrics desconeguts, quan no gelosament silenciats per aquells que cobren a l’ombra del poder, pel que fa a la vida agitada d’aquest personatge: des del mite que es va llançar pel camí del crim com ho és el de la suposada -i falsa- defensa de l’honor de la seva germana, fins a la seva incursió a les files del maderisme, menys per convicció i més per la conveniència de passar de perseguit de la justícia a perseguidor implacable, fins a la tornada al camí del crim amb la mateixa o pitjor acarnissament que abans després de la seva derrota absoluta als camps de Celaya”, afirma.
Hernán Cortés (Museu del Prado, domini públic)
D’altra banda, a “México cortesiano”, l’expert s’atura en la polèmica visita d’Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, a Mèxic. “Mèxic com a país és fruit cortesià, li agradi o no als qui des de la ignorància dolosa encara combreguen amb el catecisme de la Secretaria d’Educació Pública o amb les altres mentides de la mal anomenada Nova Escola Mexicana, responsable de l’endarreriment educatiu que avui ens afligeix, amb tot el que implica no saber d’història ni tenir sentit comú”, argumenta.
Finalment, a “Gonzalo Celorio: orgullo e identidad”, Sada es felicita de la concessió del Premi Cervantes a l’escriptor mexicà Gonzalo Celorio, intel·lectual crític amb el discurs del Govern del seu país. “Durant la cerimònia de lliurament, Gonzalo Celorio va aprofitar l’ocasió per recordar que l’exigència reiterativa d’un perdó per part d’Espanya, com ja s’havia ofert per part del Rei Joan Carles I durant la Cimera de les Amèriques l’any 1991, ha estat no només un despropòsit sinó també anacrònica, per jutjar que no es pot sol·licitar un perdó per una cosa que va succeir fa tants segles, quan ni tan sols existien els estats nació com existeixen ara, i menys encara quan ja hi havia violència entre les mateixes societats indígenes d’aquell temps. També desestima com a retrotòpica aquesta exigència tan absurda com recurrent per part de la classe política governant des del 2019 per jutjar aquelles societats indígenes com una espècie d’utòpic paradís perdut, sense atendre la seva realitat”, subratlla.
També defensa una visió de la història mexicana molt diferent de l’oficial el manifest promogut per Antonio Cordero. “Quan es refereixen de manera simplista a ‘les atrocitats de la Conquesta’, preguntem: a quins es refereixen? Atrocitats vam cometre els pobles de la ribera de Texcoco en sotmetre els asteques al segle XIII. Sent mexiques, escampem el terror a l’Anàhuac, la qual cosa explica per què la majoria dels pobles mesoamericans es van aliar més tard amb Hernán Cortés per alliberar-se de nosaltres. Atrocitats vam cometre quan vam ser espanyols per derrotar a Tenochtitlan, i atrocitats esborronadores ordenem com elits independentistes al segle XIX. També ens conquerim i ens mutilem a nosaltres mateixos en cruentes guerres civils i als passatges més foscos de la Revolució. Tota guerra és atroç, i nosaltres som els hereus de tots aquells bàndols”, assegura el text firmat també per Enrique Sada.
Llegiu “El Servicio Exterior Mexicano venido a menos”
Llegiu “La herederas”
Llegiu “La Luz del Mundo, ante sus víctimas”
Llegiu “Sangre en Teocalli”
Llegiu “Los crímenes de Francisco Villa: segunda vuelta”
Llegiu “México cortesiano”
Leer “Gonzalo Celorio: orgullo e identidad“
