Dr. Antoni Matabosch
Antoni Matabosch, catedràtic emèrit de la Facultat de Teologia de Catalunya, president honorari de la Fundació Joan Maragall i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), on ocupa la vicepresidència de la Secció de Ciències Humanes, reflexiona sobre els perjudicis que per a l’Església ha tingut el procés d’immatriculació de béns promogut pel Govern per determinar les seves propietats a l’article “Ja n’hi ha prou!“, publicat al diari “La Vanguardia” el 20 de novembre passat. Per a l’acadèmic, els arguments per qüestionar la legitimitat de tota mena de propietats religioses han estat marcats pel prejudici dels que exerceixen el poder polític.
“Se continua dient com una cosa certa que l’Església s’ha apropiat (robat) de milers i milers de propietats amb el permís d’una llei franquista. I no hi ha manera de fer canviar aquest prejudici…”
“Se segueix dient com una cosa certa que l’Església s’ha apropiat (robat) de milers i milers de propietats amb el permís d’una llei franquista. I no hi ha manera de fer canviar aquest prejudici. De vegades és desesperant i un ja no sap què més dir o fer. Ja n’hi ha prou de dir mentides i desprestigiar el nom de l’Església, que com tota obra també humana, té els seus pecats i equivocacions. Però aquest no és el cas de les inscripcions de béns al Registre de la Propietat“, assenyala l’acadèmic a l’article.
Matabosch explica com durant la primera meitat del segle XIX, mitjançant la denominada Desamortització de Mendizábal, tots els béns de parròquies, convents, monestirs, bisbats van ser “desamortitzats” per l’Estat i posats a la venda.
Mezquita de Córdoba, por PxHere
“Això va provocar un embolic tan gran que es va crear el Registre de la Propietat l’any 1861, on es podien inscriure els béns, amb la intenció de posar una mica d’ordre. Hi va haver un tap tan gran que les autoritats van decidir el 1863 que aquells immobles el propietari dels quals era evident i notori (ajuntaments, Estat, centres de culte…) no es podien inscriure. Ja era ben conegut de qui eren. L’Estat va decidir, en successives lleis, des de l’any 1863 fins al 1998, que tots els immobles eclesials que no eren centres de culte sense paper directe de propietat es poguessin inscriure (immatricular) amb una certificació del bisbe i aportant altres documents que tastaren la propietat (cadastre, ús immemorial, etcètera)”, afegeix.
El cas és que tot i que al llarg dels darrers anys s’hagin fet aquestes immatriculacions com marca la llei, no deixen d’aflorar les crítiques per la inscripció d’uns béns que molts creuen públics, per més que gairebé no s’hi hagin fet reclamacions. “Els pocs casos dubtosos es van resolent. Les comunitats cristianes han construït i conservat llocs de culte oberts a tothom. Aquesta és la realitat i la veritat. Ara és el moment de passar del prejudici al judici objectiu”, conclou Matabosch.
