Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i acadèmic numerari i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica una nova sèrie d’articles dedicats a la vida, l’obra i el llegat del pintor Francisco de Goya, a qui recentment va dedicar les publicacions “Goya en el Museo de Lázaro Galdiano”, “La medicina en la pintura de Goya” y “Los juegos infantiles en las pinturas de Goya”, aparegudes a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors del qual forma part activa. En aquesta ocasió es tracta dels articles “Las críticas de Goya a la pedagogía”, “Las críticas de Goya a la guerra” y “Goya y la familia del Infante Luis de Borbón”, publicats al mateix espai entre els passats 9 i 15 d’abril.
En “Las críticas de Goya a la pedagogía”, l’acadèmic recupera un dels temes de discussió menys coneguts de l’època de l’artista: la reforma educativa que contemplava la Il·lustració. “Josep I decideix, sent rei d’Espanya, que l’ensenyament sigui progressista. Els alumnes han d’estudiar matemàtiques, geografia, llengua llatina i castellana. Dibuix, escriure i llegir. La innovació més gran es duu a terme en el tracte humà als estudiants. La idea clau és respecte al nen amb exclusió de càstigs”, explica Callabed, que il·lustra l’article amb les obres que el geni aragonès va realitzar al respecte: “Grup d’estudiants de l’Institut Pestalozzi”, “Es va trencar la gerra”, “La lletra amb sang entra”, “El de la Rollona”, “Que ve l’Home del Sac” i “No és sempre bo el rigor”.
D’altra banda, en “Las crítica de Goya a la guerra”, l’expert mostra com el pintor va expressar el terror, fanatisme, injustícia, misèria i mort com terribles conseqüències de qualsevol conflicte armat en la seva coneguda sèrie “Els desastres de la guerra”. “Aquestes obres s’han convertit en una icona universal de la monstruositat que representen els conflictes armats. Les planxes van ser adquirides per la Reial Acadèmia de San Fernando de Madrid. Francisco de Goya, testimoni de la Guerra del Francès (1808-1814), esdevé un cronista imparcial que culpa els dos bàndols d’atrocitats i injustícies. Els seus quadres són precursors del discurs contra la guerra que anirà expressant a totes les estampes de la sèrie. Aquestes estampes o imatges permeten crear narracions visuals, al·legories i símbols que difosos legitimen i informen els fets. És un al·legat contra la guerra indigna i innoble. Maleeix la guerra homicida, critica el fanatisme, la crueltat i la injustícia, que van portar com a conseqüència el terror, la gana i la mort”, afirma.
Francisco de Goya
Finalment, a “Goya y la familia del Infante Luis de Borbón”, el president del Club de Pediatria Social repassa la faceta del ja reconegut artista en la seva època com a pintor de cambra de diversos reis, com Carles IV, Josep I i Ferran VII, la qual cosa el va obligar a adaptar-se als nous aires i polítiques de cada Regnat. En aquesta faceta destaquen també les seves obres sobre la família de l’Infant Lluís de Borbó, que destaquen per observar-se l’empremta de Diego Velázquez i en les quals s’inclou fins i tot un autoretrat a la manera del pintor de “Les Menines”. “La de l’Infant Lluís va ser la primera família retratada per Goya en la seva carrera, més tard arribarien la dels ducs d’Osuna i la de Carles IV. Va realitzar la peça dotant-la d’un aire d’intimitat: l’infant apareix de perfil, jugant a cartes; a Teresa Vallabriga, més jove, la pentinen. Els personatges poden ser identificats, tret d’una preceptora amb còfia, un home que sembla aristòcrata, un altre amb una bena que riu i mira cap a l’espectador i un altre que estaria sortint o entrant de l’estança. Un d’ells podria ser Luigi Boccherini als últims anys de la seva vida; va ser mestre de capella dels infants i després va passar al servei dels ducs d’Osuna”, conclou.
