Enrique Sada
L’historiador mexicà Enrique Sada, col·laborador habitual de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica els articles “Entrevista a un Moctezuma de México” i “Muerte y sucesión del Papa Francisco”, en els quals analitza l’actualitat mexicana i internacional, publicats els passats 4 i 25 d’abril als diaris “El Siglo de Torreón” i “El Siglo de Durango” i al portal digital Código Libre.
En “Entrevista a un Moctezuma de México”, l’analista reflexiona sobre el que titlla de “fals indigenisme” del discurs oficial a Mèxic, que idealitzant l’astequisme ha aconseguit excloure als dos centenars de les ètnies que formaven part del territori històric mexicà, incloent-hi les que van quedar al nord del Riu Bravo després de la invasió dels Estats Units del 1847. Per això recupera una entrevista que el diari “ABC” va fer a Ituriel Moctezuma, descendent de Teresa Francisca, filla de la primera esposa de l’emperador que un 8 de novembre del 1519 va allargar la mà a Hernán Cortés a Tenochtitlan.
“La llegenda negra és la història d’Espanya explicada pels enemics d’Espanya, la qual cosa no hauria de ser. Crec que cada poble té el dret d’explicar la seva pròpia història nacional sense la intervenció perniciosa de veus vingudes de pobles aliens. És una infàmia parlar per d’altres. La història d’Espanya ha de ser comptada i aprovada pel poble espanyol, i per ningú més. Aquesta regla s’ha d’aplicar a totes les nacions, així evitarem comptar-nos llegendes negres entre nacions. Hi ha més casos. Explicar la història d’Anglaterra només competeix als anglesos. I la història de Mèxic ha de ser explicada, en primer lloc, pel poble mexicà abans que per qualsevol altre. Si cada país s’aboca a narrar, avalar i revisar la seva història nacional en lloc de pretendre dictar la d’una altra nació, acabaríem amb les llegendes negres en un sentit i l’altre”, explica Moctezuma en declaracions recollides per Sada.
Per la seva banda, a “Muerte y sucesión del Papa Francisco”, l’historiador rememora les últimes hores del Papa Francesc després d’haver celebrat la Pasqua de Resurrecció i saludar des de la basílica de Sant Pere una vegada realitzada la tradicional benedicció “Urbi Et Orbi” i el seu llegat com a primer pontífex hispanoamericà. “Home de grans afectes igual com d’enemistats, l’argentí Jorge Mario Bergoglio va exercir un pontificat que per a molts semblava de transició, prolongant-se per 13 anys, de manera afable, proper a la gent i distingit per la seva extrema senzillesa com un dels carismes que li eren propis. A l’hora de la seva mort el Papa Francesc disposava de no més de 100 dòlars com a patrimoni personal, ja que de conformitat amb el vot de pobresa realitzat com a sacerdot no tenia comptes bancaris, propietats ni inversions al seu nom”, recorda.
Sada planteja les possibles línies de successió que es donaran al conclave que haurà de triar el nou hereu de la càtedra de san Pere, amb l’africà Robert Sarah, provinent de Guinea, com un dels més fervents impulsors de l’evangelització a partir del magisteri de l’Església; el nord-americà Raymond Burke, l’alemany Lüdwig Müller o el filipí José Antonio Tagle, cardenal de Manila, més identificat amb la línia del finat Francesc; o bé la sorpresa que suposaria l’elecció d’un papa més jove com seria el cas del cardenal Mykola Bychok, nomenat el 2024 com a representant del ritu oriental catolicoucraïnès a Austràlia.
