Teresa Freixes

Dra. Teresa Freixes

Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre la immigració i la independència judicial com a reptes inajornables de la democràcia espanyola als articles “Independencia e imparcialidad del juez y las sentencias del Tribunal Constitucional sobre los ERE”, publicat el passat 12 de juliol al diari digital El Imparcial, i “Los desafíos para la UE y España en el marco migratorio”, publicat al també digital The Objective el passat 20 de juliol.

Al primer, l’experta es pregunta per la imparcialitat de la judicatura que recullen la Constitució, el Conveni Europeu de Drets Humans i la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. “La independència exigeix ​​que la judicatura es troba lliure de pressions externes o internes i que no es troba subjecta a influències polítiques o manipulacions de cap mena, en particular de part del poder executiu, així com la necessitat que existeixi realment una aparença de tal independència, sense que es pugui creure que hi ha subordinació del jutge a qualsevol altre òrgan o poder o a alguna de les parts del litigi. L’existència de les anomenades ‘portes giratòries’ per les quals es passa de l’ostentació d’un càrrec polític a un lloc jurisdiccional, constitueixen també, com a mínim, una fallida de l’aparença d’independència exigible als que tenen funcions jurisdiccionals. La imparcialitat, per part seva, implica una absència de prejudici o de presa de posició prèvia, que pot ser apreciada en l’àmbit subjectiu, sobre un jutge concret en un assumpte concret, o en l’àmbit objectiu, per garantir prou que es pugui excloure tot dubte raonable sobre això”, reflexiona apel·lant, sense citar-los, casos concrets d’ingerències de la política en la justícia.

En aquest sentit, recorda que alguns dels magistrats del Tribunal Constitucional que emparen alguns dels condemnats en diversos judicis relacionats amb els ERO d’Andalusia havien intervingut en els judicis previs, havien ostentat càrrecs o mantenien relacions d’amistat manifesta amb càrrecs polítics Junta d’Andalusia. “Estem, doncs, davant un problema seriós i que ens pot provocar conflictes més grans amb les institucions de la Unió Europea si no se li posa remei. Si en els últims informes sobre l’Estat de dret a Espanya, anem descendint en posicions respecte de les quals teníem amb anterioritat, ens podem veure sancionats, aquesta vegada no per manca de renovació del Consell General del Poder Judicial, que suposem en camí raonable de superació del problema, sinó per la fallida de múltiples indicadors o criteris de verificació sobre l’eficàcia de l’Estat de dret”, conclou.

D’altra banda, a The Objective, Freixes aborda el repte migratori que afronta Europa davant de la paradoxa que amb l’actual marc legal no queda clara la condició real de demandant d’asil o refugi o de simple migrant de les persones que arriben al continent. “Tot això passa perquè la nostra estimada Europa, la nostra estimada Unió Europea, no posa en pràctica el mandat dels tractats, els propis o aquells altres a qui ells mateixos remeten. No sé què esperen per considerar que som, realment, en una situació d’emergència. Sobretot perquè els països més afectats, els del sud d’Europa (Canàries incloses) som frontera exterior de la Unió Europea la salvaguarda eficient i correcta de la qual ha de ser garantida per la Unió”, considera.

Per a la vicepresidenta de la RAED, avui dia als emigrants, per raons econòmiques, se’ls apliquen les normes d’estrangeria; als que venen pels altres motius, la d’asil i de refugi. “Certament, la distinció entre asil i protecció subsidiària, teòricament és clara, però a la pràctica és difícil d’atribuir la condició d’un o altra. L’asil està pensat per aquella persona que és perseguida, individualitzant-la, al seu país d’origen, per motius d’ideologia, religió, raça, sexe, orientació sexual, o altres, que posen la seva vida en perill; en aquests casos la persona asilada és, en principi, candidata a integrar-se a la societat d’acollida, atès que és difícil que les circumstàncies canviïn allà d’on ha fugit”, explica.

“Com que no hi ha manera d’arribar a un acord raonable entre els estats membres de la Unió Europea, l’èxode transcorre per on pot, per on aconsegueixen filtrar-se, si sobreviuen a la travessia pel desert o pel mar. I els Estats membre, no tots, afortunadament, es resisteixen a ser solidaris en la resposta europea. Però la solidaritat no pot recaure només en alguns, ja que es tracta d’un dels valors compartits a la Unió Europea. La responsabilitat davant la tragèdia ha de ser compartida”, conclou Freixes.