Luis Pons presenta la seva nova sèrie de fotografies, una visió intimista sobre aquesta estació i els seus colors

Luis Pons, enginyer químic i industrial, doctor en Administració i Direcció d’Empreses i acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), torna a compartir amb els acadèmics i amics de la RAED la seva passió per la fotografia presentant la sèrie “Invierno: noche larga y día breve”, en què ofereix una visió intimista d’aquesta estació. “Hivern és mirar al cel mentre la llarga nit transcorre. Hivern és mirar el cel a l’alba, a la tarda, al vespre… Hivern és imaginar com el cel acompanyarà el tema escollit”, resumeix l’acadèmic.

Entre les instantànies destaquen les que reflecteixen diversos moments de l’eclipsi de lluna de la matinada del passat 21 de gener, que inclouen les pròpies de la lluna en les diferents fases del fenomen i a aquelles altres de la seva evolució en l’horitzó de la ciutat de Barcelona. Pons presenta una selecció de gairebé mig miler de preses que va arribar a fer fins que l’alba va determinar quan interrompre la sèrie. “L’eclipsi ens va permetre veure diversos planetes amb major brillantor. Coincidia amb un cel fosc i sense núvols. Lluna plena i astres en una gran ciutat com Barcelona”, explica sense ocultar la seva fascinació Pons.

“Durant el dia, a l’hivern, és usual veure com s’alternen ràpidament períodes de cels de blau intens o de boires i núvols. Es combinen grisos i blancs, que en successions inesperades es tornen a rosats, daurats o vermells intensos. És el final del dia en horari molt d’hora, una cita fixa per preparar el capvespre, que acostuma a donar moments amb zones amb clarobscurs difícils de fotografiar adequadament. L’agradable desafiament és trobar-nos cada dia davant d’una classe magistral de formes i colors”, prossegueix l’acadèmic amb la seva reflexió.

Més enllà de la ciutat, Pons ha triat per a aquesta mostra paisatges del Delta de l’Ebre, com ara el Trabucador, la punta del Fang o la badia dels Alfacs amb la Serra del Montsià com a fons. “És un continu de sensacions impossibles de descriure les que s’acumulen en fer preses en aquesta ubicació -assenyala-. El públic, com es pot veure, ens aporta les seves siluetes i dóna dimensió humana. Hem d’acceptar el dret a compartir la grandesa de la bellesa de la natura i en particular, d’aquest nexe de cel i aigua que l’horitzó delimita”.