Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va impartir el passat 13 de desembre a la Facultat de Farmàcia de la Universitat d’Alcalá, amb motiu del Dia de la Patrona, la Immaculada Concepció, la conferència “La botica cervantina: A propósito de los agentes psicotrópicos en la obra literaria del Príncipe de las Letras”.
A la seva exposició, l’acadèmic va fer un recorregut per la terapèutica farmacològica a l’Espanya dels Segles d’Or i va analitzar l’obra de Miguel de Cervantes des de la perspectiva de l’ús dels agents farmacològics dotats d’activitat psicotròpica. Un recorregut que va des dels remeis terapèutics, fonamentalment per al tractament de personatges molt freqüents en la literatura cervantina com dements, bojos i alienats (sedants com l’opi, evacuants com l’eléboro, tònics, irritants…), als agents tòxics i verinosos, fonamentalment al·lucinògens i narcòtics, en l’àmbit de la pràctica de la bruixeria i fetilleria (filtres d’amor, pocions verinoses), passant pels compostos alexifàrmacs (banya d’unicorn, pedres bezoars, castori) i les substàncies d’abús (ungüents de bruixes). L’ús de diferents substàncies com a ingredients d’aquests compostos, tant per part de la medicina oficial com de la pràctica heterodoxa feta per diferents sanadors, no permetia diferenciar clarament entre medicaments i verins, estrebant aquesta diferència moltes vegades només en la dosi administrada, a la susceptibilitat individual o en el procés diferencial d’acumulació orgànica. Només cal recordar, en aquest sentit, les paraules de Paracels en la seva obra “Defensions”: “Tot és verí … Només la dosi fa el verí”.
Dr. Francisco López Muñoz
Després d’una breu anàlisi del fenomen de la bruixeria i la fetilleria i les característiques diferencials de les mateixes a l’Espanya Àurea, López Muñoz va incidir en la composició dels preparats elaborats per aquests col·lectius, destacant les plantes al·lucinògenes de la família de les Solanaceae (jusquiam, mandràgora, belladona, estramoni…), al costat d’altres plantes i ingredients de procedència animal, com ara substàncies obtingudes de certs amfibis com gripaus, molt presents en la simbologia associada a la bruixeria i a l’elaboració de pocions màgiques i verinoses. O els pols de cantàrides, resultants de la mòlta de l’anomenada mosca espanyola, un ingredient habitual dels filtres d’amor.
Al transcurs de la seva intervenció, Francisco López Muñoz va defensar la hipòtesi que Cervantes es va veure influït per l’obra “Matèria Mèdica de Dioscòrides”, del metge segovià judeoconvers Andrés Laguna, per documentar-se en matèria farmacoterapèutica. Aquesta hipòtesi es basa, entre d’altres elements i segons l’opinió de l’acadèmic, en l’existència d’aquesta obra tècnica a la biblioteca privada cervantina, segons la reconstrucció de la mateixa portada a terme fa uns anys. De fet, el “Dioscòrides” és l’única obra de caràcter científico-mèdic que cita Cervantes a tota la seva producció literària, en concret al “Quixot” (Part I, capítol XVIII).
A més, és freqüent, com ha demostrat l’investigador en les seves nombroses publicacions sobre aquest tema, l’ocupació per part de Cervantes de descripcions similars a les aportades per Laguna: les propietats terapèutiques del romaní en el tractament de ferides i traumatismes al “Quixot”, els efectes narcòtics de l’opi a “El celoso extremeño”, els efectes psicodislèptics d’alguns filtres d’amor a “El licenciado Vidriera” o els efectes tòxics d’alguns verins a “La española inglesa”. Fins i tot ha confirmat que, en algun cas, s’arriba a citar gairebé literalment algun paràgraf dels comentaris de Laguna en el seu “Dioscòrides”, com l’efecte purgant del ruibarbre en l’excés de còlera al “Quixot” o els efectes al·lucinògens dels ungüents de bruixes a “El coloquio de los perros”.
Francisco López Muñoz va concloure comentant que Cervantes va demostrar en les seves obres tenir amplis coneixements de medicina, a més de per la lectura i ús de diversos tractats de terapèutica com l’esmentat “Dioscòrides”, també per la seva estreta vinculació amb el món sanitari mitjançant el seu entorn familiar i d’amistats. En suma, els textos cervantins, tot i no ser de cap manera tractats científics possibiliten, en opinió de l’acadèmic, una encertada aproximació als usos i efectes dels agents farmacològics en l’Espanya del Renaixement tardà.
