Daniel Turbón
Catedràtic emèrit d’Antropologia Física de la Universitat de Barcelona i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Daniel Turbón, catedràtic emèrit d’Antropologia Física de la Universitat de Barcelona i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’estudi “The Distinctive character of human being in evolution”, publicat per la revista científica “Scientia et Fides” al seu últim exemplar (número 8, volum 2), corresponent al segon semestre del 2020. En ell, el reconegut antropòleg incideix en la importància de la cultura i la sociabilitat en el procés d’evolució de l’ésser humà. Un fet intrínsec i exclusiu a la nostra espècie.
“Els éssers humans, tal com els coneixem i entenem avui, són el resultat d’un llarg procés de dos milions d’anys que els ha convertit en un dels éssers biològics més poderosos. El procés d’encefalització en humans, combinat amb el desenvolupament d’àrees de la parla, provocat per una reorganització neurològica que va poder haver tingut lloc abans de l’augment de la mida de el cervell, ha permès a la humanitat generar una tremenda capacitat cognitiva que al seu torn ha portat al desenvolupament del que coneixem com a cultura. La cultura influeix en el desenvolupament biològic. Cap altra espècie ha aconseguit una cosa semblant enlloc. Per a la supervivència humana, la cultura és una nova dimensió, un nou hàbitat, que la humanitat ha d’adaptar a mesura que el crea. La cultura no està escrita al genoma, però pot transmetre’s i comunicar-se gràcies a la parla. Això permet compartir i transmetre coneixements a d’altres membres del grup o societat, per comunicar idees, conceptes i abstraccions”, s’assenyala al resum inicial del treball.
Dr. Daniel Turbón
Turbón explica com aquest coneixement humà permet a una societat formar una estructura i fer-la més complexa que una simple aglomeració d’individus, alhora que crea un entorn on criar els fills és viable, ja que pot garantir la seva supervivència, brindant-los el tractament adequat que els permeti arribar a l’edat adulta. “D’aquí la necessitat de comprendre l’essència de la història natural humana, la importància de prestar-li suficient atenció perquè el més atractiu de la seva història no es torni indigesta”, insisteix l’acadèmic.
El treball sintetitza les característiques que han marcat l’evolució humana, allunyant-la de la de la resta d’éssers vius que han habitat i habiten la Terra: la complexitat dels sentiments, gràcies a una transformació única de sistema límbic; l’autoconsciència, amb el sentit del jo i dels altres; l’abstracció i l’ètica, proveïdora dels valors morals; la llibertat; el simbolisme conceptual (matemàtic) i dels sentits (art); la consciència de futur, acompanyada del sentiment de mort; la capacitat de gestionar combinacions i permutacions, el que permet la formulació matemàtica i gramàtica, base d’un llenguatge articulat; els sentiments artístics i religiositat, i el sentit de l’humor i la ironia.
“El sorgiment de l’homo habilis, a la fase final del Pliocè, suposa el del primer homínid que es va distanciar substancialment de la seva animalitat, que desenvolupament nous mecanismes per a la supervivència, el que per fi va emprar les mans per transformar materials durs i intractables, el que va construir un refugi darrere dels murs de roca i el que va parlar del que estava fent. Aquest moment de la transmutació mereix, potser exigeix, ser qualificat com a transcendental. L’homo habilis va ser capacitat per la seva revolució cerebral per aconseguir una nova manera d’evolució, com un homínid articulat, lligat al llenguatge i dependent de la cultura”, conclou Turbón assenyalant el que ell considera l’encreuament del Rubicó de la humanitat.
