Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe, vicepresidenta de la plataforma ciutadana Societat Civil Catalana i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reflexiona sobre l’actualitat política espanyola i internacional i sobre els debats jurídics que l’envaeixen als articles “La prueba en el proceso penal”, “Las leyes de nietos”, “La responsabilidad política”, “Qué pasa con la educación en Cataluña”, “Presupuestos en Cataluña y dimisiones en Madrid”, “La política de la chapuza”, “El TJUE, la amnistía y el relato”, “El Tribunal de Cuentas y la amnistía tras la sentencia del TJUE” i “Inconsistencias europeas“, publicats al portal especialitzat Artículo 14 i als diaris digitals The Objective i El Imparcial entre els passats 16 de juny i 21 de juliol. Així mateix, l’experta jurista va participar en la sessió “Sentencia del TJUE sobre la ley de Amnistía; análisis y consecuencias”, organitzada el passat 20 de juliol pel despatx d’advocats Andersen a la seva seu de València.
A “La prueba en el proceso penal”, l’acadèmica critica la intromissió del Govern en els processos penals i explica, de forma didàctica, els fonaments del dret processal. “Ara són els ministres qui determinen si les sentències penals es dicten tenint en compte les proves legalment establertes. També són ells qui marquen els criteris als jutges, acusant-los de prevaricar si el que aquests decideixen no concorda amb el relat de la política oficial del moment. Mentrestant, els ciutadans ens espremem el cervell pensant qui té raó, si els jutges o els polítics, perquè hem rebut una educació tan precària que ni sabem què és la divisió de poders ni tenim clar què significa el dret a un procés amb totes les garanties dins de les quals, com no podria ser de cap altra manera, es troba la consistent que la presumpció d’innocència només pot ser enervada per l’existència de proves”, explica.
D’altra banda, a “Las leyes de nietos”, l’experta aborda la polèmica del projecte de llei que estudia l’Executiu per concedir la nacionalitat als descendents d’emigrants espanyols i l’escassa incidència que aquesta mesura tindria en els resultats electorals. “Certament, la nacionalitat atorga el dret a vot en tota mena d’eleccions. El que és important, per al cas que ens ocupa, el vot d’espanyols que resideixin a l’estranger, és com s’organitza i com es gestiona el vot. No és cert, com afirmen alguns, que els vots emesos a l’estranger es vagin a comptabilitzar a Madrid, sinó que aniran al cens de les províncies d’origen dels avantpassats espanyols; no hi ha, a Espanya, reserva d’escons per al vot expatriat. Això implicarà que, per gran que sigui el seu número, en ser repartits per províncies, tenint en compte el sistema D’Hont, només tindran influència com a canvi de tendència en aquelles províncies on el resultat sigui fluctuant, i l’escó final pugui canviar de destinatari, que són poques”, assenyala.
A “La responsabilidad política”, Freixes reflexiona sobre la falta de responsabilitat política que s’ha instal·lat a Espanya i l’actitud acrítica i partidista davant la corrupció de les forces que sostenen al Govern. “La responsabilitat política és l’obligació que tenen els governants i ocupants de càrrecs públics de retre comptes per la seva gestió, decisions i l’ús del poder, assumint les conseqüències polítiques dels seus actes o els dels seus subordinats. A diferència d’altres tipus de responsabilitat, no requereix que s’hagi comès un delicte o una infracció legal; n’hi ha prou amb el qual la gestió sigui considerada desencertada, ineficient o que l’afectat perdi la confiança pública o parlamentària. Això significa que la responsabilitat política, com a concepte, no està codificada jurídicament, sinó que deriva de valoracions d’idoneïtat o oportunitat política, que afecten tant a la conducta del principal responsable com a la dels seus subordinats i que s’activen principalment per la pèrdua de confiança entre governant i governat o entre aquell i el seu entorn polític. La conseqüència directa de l’assumpció de responsabilitat política deriva en la dimissió del o dels afectats, sense que això tingui, en si mateix, conseqüències jurídiques d’un altre tipus, que no han de ser només penals, sinó que poden ser també civils o administratives”, afirma.
La vicepresidenta de la RAED aborda la gestió de la Generalitat en matèria educativa a l’article “Qué pasa con la educación en Cataluña”, en el que explica com el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reafirmat la postura judicial espanyola respecte del dret que tenen els pares de Catalunya que els seus fills rebin com a mínim el 25% de les matèries escolars en llengua espanyola i un incompliment que relaciona directament amb el baix nivell acadèmic. “Si la immersió lingüística ha estat una rèmora per al rendiment general del sistema i ha introduït mesures discriminatòries per a l’alumnat castellanoparlant, la falta d’adequació dels currículums a les necessitats socials reals, quan no la seva tergiversació deliberada, pot derivar en un aprofondiment de les diferències socioculturals, en detriment de la gran majoria de la societat catalana. Evidentment, això no està afectant als fills de les elits, que en gran part no utilitzen els sistemes educatius oferts per l’ensenyament públic o la concertada, ja que solen enviar-los a escoles privades plurilingües, en els quals els currículums s’adapten millor al que es pot esperar d’una escola de qualitat en els temps actuals”, considera.
A “Presupuestos en Cataluña y dimisiones en Madrid”, la presidenta de Citizens pro Europe es pregunta per les negociacions que han permès l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat en contrast amb les renúncies de la directora general de l’Agència Tributària i els directors de Recaptació i Inspecció Financera i Tributària. “Les grans cessions fetes públiques, perquè existeixen també les ocultes, consisteixen a, per obtenir el vot d’ERC, impulsar la creació de l’Autoritat Aeroportuària de Catalunya, a fi i efecte d’incidir en la gestió del Prat i la resta d’aeroports catalans, i la participació de la Generalitat (40%) i de l’Ajuntament de Barcelona (15%) en el Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZF), fins ara controlat per l’Estat. En Comú Podem, per la seva part, ha obtingut l’aval del PSC a la seva proposta per limitar la compra d’habitatges per part de grans tenidors”, enumera.
Així mateix, a “La política de la chapuza” critica el baix nivell de la política espanyola. “No sé què haurem fet els espanyols perquè ara ens estiguin metrallant amb nyaps polítics de nivell. Bé, sí que ho sé, hem votat a incompetents i no hem reaccionat quan han decidit fer del nyap el leitmotiv de les seves polítiques. Els és igual el descrèdit que això comporta, tant a l’àmbit intern com a l’internacional. Com el manual de resistència que regeix les seves destinacions legitima el que sigui amb l’objecte de la permanència als seus càrrecs, no necessiten ser rigorosos ni atenir-se a la realitat dels fets. El que facin és vàlid, fet de qualsevol manera i pesi a qui pesi”, comença la seva argumentació abans d’enumerar diversos exemples de l’actualitat.
A “El TJUE, la amnistía y el relato”, la reconeguda jurista analitza la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre les qüestions plantejades entorn de la llei de l’Amnistia. “El TJUE, amb les seves dues sentències, el que fa és deixar en mans dels jutges i tribunals espanyols la interpretació i aplicació de la llei orgànica d’Amnistia (LOA). El TJUE ha introduït consideracions polítiques en les seves sentències, extralimitant-se en la seva funció, que no era cap altra que donar resposta a sengles qüestions prejudicials plantejades pels tribunals espanyols. El que es discutia és si la regulació de la LOA sobre la malversació i sobre el terrorisme s’ajustava o no al dret de la Unió. La resta és pura xerrameca, en la qual el TJUE no hagués hagut de caure. Especialment respecte de si amb la LOA es pretenia una reconciliació institucional o sobre l’opinió manifestada per aquest òrgan jurisdiccional, qüestionant que durant el procés s’haguessin produït violacions greus de drets humans. En el fons, sembla que l’únic que els ha importat és si la UE té menys o més ingressos al seu pressupost”, afirma.
Dra. Teresa Freixes
Freixes incideix en la mateixa matèria a “El Tribunal de Cuentas y la amnistía tras la sentencia del TJUE”, on explica com s’ha d’interpretar la resposta que ja hi ha donat el Tribunal de Comptes. “En dret de la UE, i en el dret intern, l’aixecament de la suspensió del plet intern derivat d’una sentència del TJUE resolent una qüestió prejudicial no té un únic procediment que doni compliment al disposat en la sentència i que impliqui l’arxivament automàtic del cas, ja que això deriva en cada cas dels termes estrictes d’aquesta. A l’assumpte que ens ocupa, el TJUE, que entén que han d’estar afectats els interessos financers de la UE per eximir de l’aplicació de l’amnistia, són els tribunals interns els que, d’acord amb la llei nacional, han de pronunciar-se al respecte, després de l’aixecament de la suspensió i en vista de les al·legacions de les parts. Tota la doctrina europea consolidada considera que, sense el trasllat a les parts perquè aquestes presentin les seves al·legacions, quedarien vulnerades les garanties processals”, subratlla.
Finalment, a “Inconsistencias europeas”, insisteix en aquesta sentència celebrada pel Govern de Pedro Sánchez. “No és cert que el TJUE avali la LOA en les dues sentències ja emeses, com volen imposar el relat governamental i el secessionisme, sinó que afirma que la malversació (que no la nega) no afecta als interessos financers de la UE i que el terrorisme, per ser amnistiable, ha de comportar greus violacions de drets humans. Considera, a més, que diverses regulacions de la LOA vulneren la tutela judicial efectiva, però nega inconsistentment el caràcter sistèmic a aquestes violacions, ja que una sola violació d’un dret fonamental, com és la tutela judicial efectiva, justificaria declarar la incorrecció de la llei que la produeix. I constata que, si no s’ha pogut provar que la malversació hagi incidit als interessos financers i pressupostaris de la UE, és precisament perquè els problemes de procediment de la LOA l’han dificultat. Pel que fa al terrorisme, el TJUE afirma que, tot i que no està regulat quan produeix o no violacions greus de drets humans, els actes que es van produir al seu moment entren dins del camp d’aplicació de les directives europees. Als seus fonaments jurídics, el TJUE no va tenir en compte el preceptiu informe específic emès per la Comissió Europea, sinó que va continuar bàsicament l’argumentat per l’advocat general”, conclou.
Llegiu “La prueba en el proceso penal”
Llegiu “Las leyes de nietos”
Llegiu “La responsabilidad política”
Llegiu “Qué pasa con la educación en Cataluña”
Llegiu “Presupuestos en Cataluña y dimisiones en Madrid”
Llegiu “La política de la chapuza”
Llegiu “El TJUE, la amnistía y el relato”
Llegiu “El Tribunal de Cuentas y la amnistía tras la sentencia del TJUE”
Llegiu “Inconsistencias europeas“
