Dra. Teresa Freixes
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de Citizens Pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre la reforma de la llei de Sedició que planteja el Govern espanyol a l’article “Sedición, Derecho penal de autor y confundir al personal”, que va publicar al diari digital “El Imparcial” el 25 d’octubre passat. L’acadèmica apel·la a la redacció del Codi Penal i contextualitza el debat actual sobre aquesta llei en funció de les sentències dictades pel Tribunal Suprem contra els líders polítics del procés independentista català del 2017 i l’actual negociació dels Pressupostos Generals de l’Estat.
“Deia Hans Kelsen que un cop d’estat no sempre es porta a terme mitjançant un aixecament armat comportant l’ús de la força, sinó que també es pot donar quan il·legalment se substitueix l’ordre juridicoconstitucional per un altre, sense tenir en compte els procediments establerts. No ho plantejava com a mera hipòtesi: ho va poder comprovar personalment el 1933, amb l’aprovació, al Reichstag, de la llei habilitant per la qual es va apartar el règim constitucional de Weimar per substituir-lo pel del nacionalsocialisme. No van caldre llavors cap aixecament militar ni cap aldarull més enllà dels habituals del moment, ni res semblant a la presa de la Bastilla o del Palau d’Hivern”.
Per a Freixes, si l’argument que argüeixen els que volen modificar la llei és que el delicte equivalent a la sedició té una pena entre 3 i 5 anys, la realitat és que a Alemanya està castigat amb pena que va de 10 anys a cadena perpètua; a Itàlia, amb un mínim de 12 anys després de la reforma del Codi Penal que establia cadena perpètua, o a França, on està més penat que la rebel·lió, amb 15 anys de presó. “El que sí que té una pena d’entre 3 i 5 anys, a tots aquests països, com al nostre, són els anomenats desordres públics, caracteritzats per alterar la pau pública, executant actes de violència sobre les persones o sobre les coses, que segons les circumstàncies, poden veure augmentada o disminuïda la pena”, assenyala la jurista.
L’acadèmica considera que proposar aquest canvi legislatiu és entrar en allò que, també durant el període d’entreguerres del segle passat, es va configurar com a “Dret Penal d’autor”. En aquest sentit, cita la denominada Escola de Kiel, dominant a l’Alemanya nazi, que va defensar l’abandonament del Dret Penal del fet i la seva substitució per un Dret Penal d’autor, fonamentat en la classificació de tipus d’autor basada no en fets objectius, sinó al tarannà o disposició d’ànim de qui cometés el delicte. “Per a aquest Dret Penal, els autors de la sedició tindrien un ànim polític que els faria mereixedors d’un tractament més favorable, amb independència de si estaven donant o no un cop d’estat o si estaven violentant els drets ciutadans”, explica.
“No es tracta, doncs, d’apropar’ el delicte de sedició a les regulacions europees. Es tracta d’obtenir un tractament més favorable, quin Dret Penal d’autor, per a aquelles persones que van estar al centre del cop a la Constitució. Diguem-ho clar. No intentem confondre el personal”, conclou Freixes.
