Maria Àngels Calvo
Catedràtica de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona; Acadèmica de número de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, de l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Catalunya, de la Reial Acadèmia de Doctors d’Espanya i vicepresidenta i acadèmica numerària de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Article publicat al número 88, corresponent a juliol del 2020, de la revista “L’Auditor”

Maria Àngels Calvo, catedràtica del Departament d’Anatomia i Sanitat Animal de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmica numerària i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona en l’últim número de la revista “L’Auditor”, editada pel Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya, sobre les conseqüències de l’actual pandèmia i els reptes que obre en els plànols sanitari, polític, social i econòmic i les lliçons de futur que ens deixa.

Reflexions sobre el present i apunts per al futur

El coronavirus que ha causat l’actual pandèmia s’anomena SARS-CoV2 (Severe Acute Respiratory Syndrome Coronavirus 2) i la malaltia que provoca es diu Covid-19 (Coronavirus Disease 2019). Es transmet de persona a persona, sobretot per secrecions i per les gotícules de Flügge que emeten en tossir, parlar… els pacients o les persones asimptomàtiques. També es pot transmetre per aerosols, especialment si es produeixen turbulències en l’ambient, i s’ha indicat la persistència de virus amb capacitat infectiva durant períodes de temps variable en superfícies inanimades, com ara plàstics, paper, metalls…

Tot i que els coronavirus són causants de zoonosis, atès que tenen reservoris animals i d’aquests es poden transmetre als humans, en aquest cas, si bé s’ha demostrat el seu origen en els ratpenats, es desconeix quina espècie animal va permetre el pas dels ratpenats a humans, tot i que s’ha esmentat el pangolí reiteradament com a possible implicat. De la mateixa manera, cal destacar que s’ha demostrat que els humans poden infectar als animals, i un exemple d’això són els casos de gats, gossos i tigres, entre d’altres, que han manifestat simptomatologia per haver estat infectats a través de les persones que tenien cura o que estaven en contacte i que van ser positius a la malaltia. Cal destacar, però, que aquests animals no han transmès la malaltia novament als humans.

Epidemiòlegs i altres persones de reconegut prestigi en l’àmbit mundial anunciaven des de feia temps: “Molt probablement, a mig o llarg termini, en el món tindrà lloc una pandèmia d’origen víric”. Fins i tot Bill Gates es va atrevir a pronosticar: “Serà un virus ARN, amb una simetria icosaèdrica, i amb una coberta envoltada de espícules a manera de corona”.

Ningú va fer cas d’aquestes paraules, ni es van atendre les prediccions, i una gran majoria de governants i els seus assessors, en lloc d’aplicar mesures de prevenció, tan habituals i d’obligat compliment en el món veterinari, van minimitzar els pressupostos i les inversions en temes de salut i, basant-se en la crisi econòmica que hem suportat amb més o menys èxit aquests últims anys, van aplicar les mesures per disminuir a nivells ínfims totes les inversions en investigació així com en projectes de desenvolupament.

La manera de viure al nostre planeta ha patit un gir dràstic, una transformació gairebé instantània que el nou coronavirus s’ha produït de manera directa en les nostres vides, i hem de ser capaços d’acceptar la falta de previsió i els greus errors que s’han comès. Una gran part de la població mundial encara està en quarantena o en fases diverses de desconfinament, i les xifres de morts i de contagis segueixen creixent. Òbviament, tot això també ha tingut un efecte catastròfic en l’economia mundial: milions de persones han perdut la feina i el món està a punt de patir la pitjor recessió des de la Segona Guerra Mundial. El desastre econòmic que es deriva és innegable i, a dia d’avui, molt greu i mereix l’anàlisi d’especialistes en el tema, però cal dir que aquesta crisi econòmica no és la causa sinó l’efecte.

La fàcil mobilitat de les persones en el món actual i, per tant, el fenomen de la globalització, que tants beneficis pot produir, ha estat un col·laborador necessari, i alhora un còmplice involuntari del coronavirus per aconseguir la seva expansió veloç i incontrolada. Hem de recordar que, sobretot, és essencial aturar la pandèmia. Si no la podem controlar, a quin món i a quina economia haurem de fer front? Els experts diuen que quan la pandèmia acabi i les normes de distanciament socials es relaxin, moltes persones continuaran treballant de forma remota des de casa.

Algunes persones s’han plantejat emigrar de les grans ciutats i, si això és així, la vida a les ciutats canviarà notablement. Sens dubte, les empreses tecnològiques tindran un domini i un creixement més grans, però d’altres sectors com el turisme, la restauració i la cultura s’han vist fortament sacsejats. I no hem d’oblidar el món de l’educació, a tots els nivells. El confinament ha fet que alumnes i professors es replantegin el sistema d’ensenyament, fent que en el futur moltes de les formes tradicionals probablement quedin obsoletes. Calia seguir endavant amb el curs i els sistemes tecnològics ho han permès, tot i que no podem perdre el contacte a les aules perquè sigui possible la transmissió no només del coneixement sinó de l’empatia i de la capacitat d’estimular, motivar i delectar els nostres alumnes en la recerca del coneixement.

No hem de perdre l’esperança de poder veure el món d’una manera diferent. Hem de poder protegir-nos davant de virus per evitar contagiar als altres, la societat no ha de ser considerada com un grup d’individus que competeixen entre si per la riquesa i la posició social. Hem de poder vèncer la por i la incertesa i unir-nos en la lluita contra aquesta pandèmia i altres que puguin produir-se en un futur potser no gaire llunyà.

Sens dubte, la pandèmia ens donarà una oportunitat per afrontar el canvi climàtic. Els esforços per reviure l’activitat econòmica modificaran les nostres costums, i tindran efectes sobre les emissions de carboni que repercutiran a tot el món i en la crisi climàtica.

El món no serà igual després de la pandèmia. Hem de començar a analitzar com seran aquests canvis, a definir d’una manera molt precisa els escenaris de futur. Estem davant de riscos que gairebé no coneixíem i hem d’adquirir noves eines per garantir la nostra seguretat a tots els nivells. El concepte de reserves estratègiques, que tan sols es limitava al món energètic, s’expandirà al tecnològic i al biotecnològic i caldrà dur a terme un control industrial de determinades activitats per a garantir la seguretat dels ciutadans, amb una tendència a models autàrquics, on el sector primari ha esdevingut estratègic.

El virus que ens afecta ens ha sorprès a tots, bàsicament, no sabíem com es comportava, com s’estenia, el seu grau de capacitat infectiva i l’àmplia varietat de simptomatologies que desencadenava. Per tant, tenir coneixement sobre el tema és un element estratègic. Un coneixement global, que abasta tot l’espectre de dades associades a la pandèmia, des de la mateixa biologia de virus a l’estructura sociosanitària de la població. Les dades seran molt importants i el control i maneig produirà un nou tipus d’intel·ligència fonamental per a la vida.

En conclusió, podem destacar que el coneixement i la interpretació de les dades de les estadístiques de salut, de les que es registren a la targeta sanitària del ciutadà, de la investigació científica, de l’estratificació social, del consum, del sistema financer, seran essencials, encara que, en segons quins casos, toparan amb els sistemes de protecció de dades personals i, per tant, amb la seguretat de tots.

Un altre aspecte a tenir en compte és la reobertura de fronteres. Els països, davant aquestes crisis, mostren les seves debilitats i es reforcen per al retorn de les fronteres físiques i la recerca de solucions individuals, però no hem d’oblidar que aquests problemes impliquen i competeixen en tots els països i s’han d’afrontar d’una manera globalitzada, sense deixar de banda les peculiaritats i les necessitats de cada país o zona del món.

De cara al futur cal considerar les lliçons que hem après per al curt i el llarg termini com: enfortir els sistemes d’alerta i la resposta ràpida; incrementar el suport a la ciència i en la comunitat científica; protegir les persones més vulnerables i establir la col·laboració en l’àmbit global, reforçant la solidaritat.

La pandèmia ha estat una oportunitat per prendre consciència de la importància que les bones relacions humanes tenen per a la nostra vida. Hauríem d’aprendre que no és possible gaudir de la llibertat sense responsabilitat ni solidaritat. Sens dubte, la globalització, que facilita l’intercanvi de productes i permet establir contactes entre persones de diferents països, la facilitat de viatjar, així com les modificacions en l’àmbit climàtic que afavoreixen, per exemple, la persistència de mosquits i altres vectors i determina que es detectin malalties emergents, fa pensar que la lluita dels virus contra la humanitat no té treva.

La lliçó que hauríem d’haver après és indiscutible, i els països haurien de tenir una sanitat moderna i correcta, dotada de sistemes de protecció, establir sistemes de prevenció i incentivar la investigació en vacunes, sèrums, tractaments i models de predicció de malalties infeccioses.

Com passa sempre, o així hauria de ser, davant greus problemes es manifesta la solidaritat de molta gent. La llista d’agraïments seria interminable envers tots els professionals, però cal destacar el que devem a tots els ciutadans, que sense la seva col·laboració i conscienciació no és possible vèncer el SARS-CoV-2, que ha vingut a modificar la nostra vida quotidiana que consideràvem tan segura i a demostrar-nos que no hi ha enemic petit.