Dr. José Daniel Barquero
José Daniel Barquero, director de la consultora Strategic Economic Relations, conseller delegat del Grup Thyssen Collection, catedràtic de l’Open University La Salle, membre d’honor del Consell Superior Europeu de Doctors i acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), alerta sobre el risc estructural que patiria l’economia espanyola d’acord amb l’”empat tècnic” entre empleats públics i autònoms a l’article “Espanya, al límit”, publicat el passat 9 de febrer al diari “La Vanguardia”. Xifres a la mà, l’expert adverteix del que considera un equilibri preocupant entre els que depenen de l’Estat i els que generen directament activitat econòmica i fiscal.
“Espanya registra màxims històrics d’ocupació i, tot i això, s’aproxima a un llindar econòmic del qual gairebé no es parla. Amb més de 22,4 milions de persones ocupades, la dada estructural decisiva no és el volum total, sinó la seva composició: l’ocupació pública s’acosta als 3,6 milions d’efectius, mentre que el treball autònom se situa entre 3,3 i 3,4 milions, segons l’Enquesta de Població Activa i els registres de la Seguretat Social. El diagnòstic és inequívoc: Espanya ha entrat en un escenari d’empat tècnic entre els que depenen del pressupost públic i els que sostenen directament la base productiva i fiscal del sistema. No es tracta d’una controvèrsia ideològica ni d’una desqualificació de l’ocupació pública, la funció de la qual és essencial. Es tracta d’un problema d’equilibri macroeconòmic”, inicia l’expert la seva anàlisi.
Foto per rawpixel.com de PxHere
Per a Barquero, si el pes dels autònoms no creix, l’economia espanyola perdrà dinamisme, resiliència i capacitat d’adaptació. A aquesta situació se suma l’envelliment de la població, ja que Espanya compta ja amb gairebé 10 milions de pensionistes, a qui cada any se n’afegeixen uns 100.000 més, la qual cosa incrementa la despesa pública de forma permanent. Aquest augment pressiona els comptes públics sense dependre del creixement econòmic o de la productivitat. Altres factors agreugen la pressió fiscal i pressupostària, com ara l’augment de la despesa en defensa, que podria assolir entre 28.000 i 33.000 milions d’euros anuals, i l’ampliació dels serveis públics. Tot i que la regularització d’immigrants pot augmentar les cotitzacions, el seu impacte estructural és limitat davant l’envelliment poblacional.
L’expert conclou que Espanya es troba en un punt d’inflexió: si el pes de l’Estat continua creixent sense augmentar proporcionalment la base productiva, el resultat serà més pressió fiscal, menor creixement econòmic i menor capacitat per afrontar futures crisis. Davant aquesta situació, l’acadèmic planteja un debat i una resposta inajornables. “Espanya ha abastat un punt d’inflexió: l’Estat ja pesa tant com els qui el financen. Si no es reforça l’autònom i al teixit productiu, creixerà la pressió fiscal i caurà el potencial econòmic. El dilema és clar: més Estat sense més riquesa, o més riquesa per sostenir l’Estat”, conclou.
