Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors -Barcelona 1914 (RAED), ofereix els millors consells per al present recollits d’autors clàssics als articles “La obra magna de Juan de Flandes en España”, “‘El Descendimiento’ de Rogier van der Weyden”, “Las cavilaciones de ‘El paso de la laguna Estigia'” i “‘La Anunciación’, el paraíso de Fra Angelico”, publicats entre els passats 14 i 21 de maig a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.
A “La obra magna de Juan de Flandes en España”, l’acadèmic repassa la figura del pintor flamenc, que va estar actiu a Castella al servei d’Isabel la Catòlica i va deixar la seva impremta a l’art, i cita les seves principals obres. “Destaquem de la seva obra el ‘Políptic d’Isabel la Catòlica’ i la ‘Resurrecció de Llàtzer’, actualment al Museu del Prado. L’estil hispanoflamenc es caracteritza per la seva minuciositat i detallisme, accentuat per les petites dimensions i l’habilitat dels pintors, que aprofiten les possibilitats miniaturistes de la tècnica de l’oli. El color, la línia i el volum estan molt equilibrats.
Per la seva banda, a “‘El Descendimiento’ de Rogier van der Weyden”, Callabed traça la història d’aquesta taula del pintor de Brussel·les, que va passar per diverses vicissituds abans de recalar a Espanya. “Localitzada almenys des de 1443 a la capella del gremi dels ballesters de Lovaina, l’anomenada ‘Onze Lieve Vrouw van Ginderbuiten’, dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, el 1548 va ser adquirida per Maria d’Hongria, germana de l’emperador Carles V i comprada per Felip II a la seva tia el 1555. En ser traslladada a Espanya, el vaixell en què viatjava va naufragar, però la taula va flotar i va poder ser salvada gairebé sense danys. Felip II va instruir a Navarrete el Mut perquè reparés els danys amb la condició de no tocar el rostre de la Mare de Déu ni en cap altra cosa que no fos vestit o camp. És la taula central d’un tríptic, les ales laterals del qual han desaparegut. És una pintura a l’oli sobre fusta. L’obra té forma rectangular, amb un sortint al centre de la part superior, on hi ha la creu i un jove enfilat a l’escala, que ha ajudat a baixar el cadàver”, detalla.
Dr. Joaquín Callabed
A “Las cavilaciones de ‘El paso de la laguna Estigia'”, el president del Club de Pediatria Social explica com el pintor flamenc Joachim Patinir tracta en aquesta obra dues grans preocupacions: la mort i el destí final. “L’artista aborda en aquesta obra una de les grans preocupacions de l’home en tots els temps: la mort i el seu destí final. Aquesta pintura representa el tema clàssic relatat per Virgili a l’‘Eneida’ i Dante a ‘L’Infern’. L’escena, presidida per Caront amb l’ànima de l’home, representa la metàfora de l’elecció dels camins a través de la vida. D’una banda veiem la llacuna Estígia que segons la mitologia clàssica era un dels rius infernals grecs, situat entre els Camps Elisis i el Tàrtar, i constituïa els dominis de Caront. Per ella, Caront amb la seva barca creuava les ànimes al regne dels morts després del pagament d’una moneda, que calia col·locar a la boca del mort”, narra.
Finalment, a ”’La Anunciación’, el paraíso de Fra Angelico”, l’expert disserta sobre una de les joies del Museu del Prado, una obra que va arribar a Espanya, com explica, per una sèrie de caramboles històriques. “L’obra és un retaule en or i tremp sobre taula, que va ser pintat cap a 1425-1426 per a l’església del convent de Sant Domingo de Fiesole (Itàlia). Venuda pels frares a Mario Farnese el 1611 per sufragar les despeses de la construcció del campanar de l’església, poc després aquest príncep italià l’enviava com a regal al vàlid del rei Felip III, Francesc Gómez de Sandoval, duc de Lerma. Tot i que el retaule es va dipositar a l’església dels dominics a Valladolid, poc després es remetia al Convent de les Descalces Reials de Madrid. S’hi va conservar fins a mitjan segle XIX. Precisament al seu claustre alt el descobriria el pintor Federico Madrazo, aleshores director del Museu del Prado”, conclou.
