Josep Ignasi Saranyana, professor emèrit de la Universitat de Navarra, membre “in carica” del Pontifici Comitè de Ciències Històriques i acadèmic emèrit de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Las cinco Conferencias Generales del Episcopado Latinoamericano en su contexto teológico (1955-2007)”, on repassa el mig segle transcorregut des de la primera Conferència General de l’Episcopat d’Amèrica Llatina, celebrada a Rio de Janeiro, fins a l’última “d’Aparecida“. El treball es va publicar a l’últim número de la revista “Scripta theologica”, editada per la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra, volum 54, corresponent a aquest 2022.
L’autor emmarca el seu estudi en el context teològic de cadascuna de les cinc conferències i n’assenyala el més destacat de les conclusions. Per a Saranyana, aquestes assemblees episcopals proven que hi ha una teologia pastoral específicament llatinoamericana. Tot i això, adverteix que si fins ara calia evitar exageracions eurocèntriques, ara toca defugir un excessiu llatinoamericanisme. “Després de l’exitós assaig del plenari celebrat el 1899, preparat a Roma i desenvolupat sota la tutela de la Santa Seu, el Codi de Dret Canònic va reconèixer la nova figura de les conferències episcopals supranacionals. Des de la primera Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà, celebrada a Rio de Janeiro el 1955, se n’han succeït quatre més: Medellín (1968), Puebla (1979), Santo Domingo (1992) i Aparecida (2007). El costum és citar-les pel nom de la ciutat on van tenir lloc. Les dues primeres van coincidir amb sengles congressos eucarístics internacionals: el XXXVI Congrés Eucarístic de Rio Janeiro i el XXXIX Congrés Eucarístic de Bogotá“, recorda el teòleg.
Dr. Josep Ignasi Saranyana
Saranya situa l’inici d’aquestes conferències en un moment en què preocupava l’escassetat de vocacions llatinoamericanes i l’expansió de les confessions protestants, tot i que el seu cim, centrat a Puebla, va ser l’expansió per tota la regió de l’anomenada teologia de l’alliberament. “Durant la dècada dels 70, la teologia de l’alliberament havia aconseguit, en seu acadèmica, una configuració tècnica notable i, tot i que les conclusions de Puebla van evitar referir-s’hi, la Santa Seu va haver d’enfrontar-se amb aquestes propostes teològiques poc després concloure la conferència, en tres documents d’innegable qualitat teològica: les instruccions ‘Libertatis nuntius’ (1984) i ‘Libertatis conscientiae’ (1986), i l’encíclica ‘Redemptoris missio’ (1990). A la dècada dels 80, al debat alliberacionista es va sumar la diatriba sobre la història de l’evangelització americana, en el marc de les celebracions del cinquè centenari”, explica.
Sobre l’última d’aquestes conferències, la “d’Aparecida“, l’autor recorda el debat va precedir la seva celebració sobre si les conferències episcopals expressen la col·legialitat i la comunió eclesial, d’una forma parcial o completa. Després de detingut estudi es va arribar al mutu propi “Apostolos suos”, del 1998, i a ell es remetia la Secretaria d’Estat vaticana, en l’intent de bloquejar una cinquena conferència i canviar-la per un sínode especial de bisbes. “L’oportuna distinció entre fe i teologia va facilitar la convocatòria. Per pressions externes, el treball “d’Aparecida” va lliscar cap a l’àrdua qüestió de la inculturació, és a dir, va incidir en el diàleg amb les formes religioses precolombines i en el tema de l’única mediació de Crist. Després d’àmplia reflexió, i en un context pacífic i fraternal, va sortir a la superfície una teologia de l’evangelització que va satisfer totes les instàncies; una teologia que alimenta el programa pastoral del papa Francesc“, conclou Saranyana.
