August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta a la comunitat acadèmica el seu article “La sexualitat en la gent gran”, una reflexió científica que intenta acabar amb tòpics i prejudicis.
La sexualitat en la gent gran
La tercera edat no és asexuada. A la societat hi ha molts tabús, mites, prejudicis, tòpics, repressió social, cultural i religiosa sobre el sexe a la vellesa.
La nostra societat és plena de tabús culturals i socials, plena de mites contra el sexe a l’ancianitat. La gent gran, de més de 70 anys, té i necessita una expressió sexual més o menys intensa que durant la joventut, però amb matisos. La sexualitat és una dimensió de la personalitat, és la manera de viure com a persones sexuades que som, la manera de sentir, d’emocionar-nos, d’estimar, amb els matisos, les peculiaritats i les formes particulars de cadascun de nosaltres. La sexualitat és bàsicament comunicació, tant en l’àmbit verbal com al nivell corporal, la comunicació global de la persona amb les persones, en què homes i dones poden expressar els seus sentiments, emocions i afectes, obtenint i donant plaer a través del sexe.
La sexualitat és un component de la necessitat de donar i rebre plaer, amor i afecte. No podem permetre, en l’educació dels més joves, que els nets considerin ofensiu veure la parella d’avis fent un petó pel carrer.
Les falses creences sobre la sexualitat en general i la vellesa en concret que s’han difós com una remor al llarg de la història han condicionat negativament les possibilitats de les persones grans de viure adequadament i lliurement la seva sexualitat. Podríem destacar idees com:
- La satisfacció sexual decreix després de la menopausa.
- Les persones grans no tenen capacitat fisiològica que els permeti tenir conductes sexuals.
- La gent gran no té interessos sexuals.
- La sexualitat és exclusiva de la joventut, no és important per als ancians.
- El sexe en l’ancianitat perjudica la salut, afebleix.
- La gent gran no necessita parella ni intimitat.
- És indecent i de mal gust que la gent gran tingui interès per la sexualitat.
- Les persones grans que s’interessen per la sexualitat són persones immadures (vells verds).
- Les persones grans no són atractives sexualment.
Tot això facilita que la societat consideri els ancians com a éssers asexuats. Trenquem aquests tabús, perquè tothom serà afortunadament un ancià i la sexualitat no ha de desaparèixer en aquesta edat, sinó que canvia l’expressió, varia en relació amb la quantitat i la qualitat.
Els problemes físics i els canvis fisiològics poden canviar la vida sexual a mesura que la persona envelleix. Hi ha determinades patologies i medicaments que poden influir en la fase de desig. Per exemple, l’operació de prostatectomia limita molt l’erecció. Per contra, el priapisme és molt dolorós. És important la comunicació amb la parella sobre els desitjos i les seves necessitats, saber i conèixer allò que vol i agrada a la parella, de vegades compensen les abraçades, les carícies corporals, besar-se, tocar-se i passar temps junts. I potenciar la intimitat.
Si fem servir reflexions de la ciència prospectiva, que compara la vida humana amb les seves qualitats, és considerable poder comparar la vida humana amb el concepte espai-temps. És rellevant poder construir el futur elegit a partir de les opcions i aspiracions factibles. L’home té potencialment passat, present i futur connectat amb el seu esdevenir vital.
El nen té poc passat, té present, avui, i moltíssim futur; la gent gran té molt de passat, present i poc de futur. Altarriba ens diu: “El passat només va ser un possible futur. El present acaba en fer-se passat, el futur comença quan conclou el record; per això la prospectiva observa el futur com un present, com un present que encara no ha passat”.
A cada etapa de la vida s’adquireixen capacitats i se’n perden d’altres. És cert que disminueix la sexualitat, es viu altrament, però no desapareix. Disminueix, però es potencien altres possibilitats. Hi ha més sensibilitat, més sensualitat.
Finalment, val la pena plasmar l’aportació d’Alonso Acuña, un sexòleg xilè, que va publicar el 1984 al seu llibre “Sexo y edad: de la madurez a la vejez” el decàleg següent:
1. L’exercici de la sexualitat és una opció lliure que estic en capacitat de prendre.
2. La meva expressió sexual és permanent i no depèn de l’edat. És una faceta vital que varia a cada persona.
3. Tinc el mateix desig i dret de rebre i fer carícies que tenia a la meva infància i joventut.
4. Estic en capacitat d’expressar sanament l’afecte envers les persones que m’atreuen.
5. Puc constituir una parella i compartir els meus sentiments sense límit d’edat.
6. Soc capaç de treballar, produir, fer esport i divertir-me. La meva situació de retir o pensió no m’ho impedeix; al contrari, m’ho facilita.
7. Com a persona gran puc tenir el do de gaudir de l’elemental, com passa a la infància. Soc capaç de gaudir de la transparència de l’aire, l’aroma de la flor, el color de les papallones, el frec d’una mà amiga, la tendresa d’una carícia, el murmuri d’una deu. Cada cop més, en virtut de la meva experiència.
8. M’aferro a la vida perquè en sé el valor i percebo el plaer de viure-la, encara que de vegades gaudeixi en la solitud dels meus records i sembli una persona esquerpa.
9. Tinc dret a cuidar i millorar la meva imatge exterior, a transmetre als altres la bellesa interior que brolla del meu cos i gaudir de tota mena de sensacions que provinguin.
10. Arribar a la vellesa vol dir que he sobreviscut i triomfat sobre la malaltia i la mort. Puc transmetre amb orgull aquestes idees als meus fills, nets i amics, perquè alhora, si ells aconsegueixen aconseguir la vellesa, aleshores també tinguin el privilegi de transmetre-les als seus nets, fills i amics.