Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), presenta a la comunitat acadèmica una sèrie de reflexions sobre la història i la importància de les plantes medicinals des dels albors de la humanitat en diverses civilitzacions, recollides als articles “Las plantas medicinales en el Antiguo Egipto”, “Plantas medicinales en la medicina hebrea”, “Las plantas medicinales de la India”, “Las plantas medicinales de Mesopotamia”, “Las plantas medicinales en Persia”, “Confucio y las plantas medicinales en China” i “Las plantas medicinales de Japón”, publicats entre els passats 8 d’octubre i 7 de novembre a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.
A “Las plantas medicinales en el Antiguo Egipto”, l’acadèmic explica com al papir d’Ebers, descobert a Luxor el 1873, trobem un miler de prescripcions terapèutiques. “Els egipcis utilitzaven les plantes en infusió, pols, pasta, oli, supositoris, fumigacions, rentats, irrigacions, locions, liniments i col·liris. La medicina podia ser administrada per un metge, per un mag o per un sacerdot de la deessa Skhmet. Administraven els medicaments barrejats amb cervesa, vi, aigua i mel, l’oli era poc emprat i preferien triturar els grans oleaginosos com el sèsam, el ricí o el lli i barrejar-lo amb la pols de la planta escollida, de vegades s’afegia la farina d’una gramínia com a blat o ordi”, detalla.
Per la seva banda, a “Plantas medicinales en la medicina hebrea”, assenyala que aquesta cultura mèdica és teúrgica, comunicada amb divinitats, i inclosa a la Bíblia i el Talmud i deutora en bona part de la medicina de l’Antic Egipte. “La cultura mèdica dels hebreus és bàsicament teúrgica, és a dir, comunicada amb les seves divinitats que operaven prodigis. Tota la seva ciència està inclosa a la Bíblia i posteriorment al Talmud: ‘Jo sóc el teu Senyor, i només jo, el teu metge’. A la sortida d’Egipte, els hebreus van portar uns coneixements pràctics elementals, que van permetre a Moisès redactar les lleis d’higiene ben conegudes. Després del retorn de la captivitat de Babilònia, la medicina va començar a ser universalment practicada i reconeguda”, explica l’expert.
A “Las plantas medicinales de la India”, Callabed aborda el paper dels sacerdots de la casta dels brahmants, a qui se’ls pot considerar iniciadors de la medicina hindú. “A l’Índia es va crear una terapèutica suau i espiritual. El ioga és un bon exemple, que encara subsisteix. Els sacerdots de la casta dels brahmants, anomenats megostens, fan servir mitjans més racionals i se’ls pot considerar com a iniciadors de la medicina hindú, en contraposició als vaidis, el caràcter dels quals bàsicament sacerdotal els induïa a emprar conjurs i sacrificis per anul·lar el poder dels déus nefastos i alhora incitar els déus bons a què es manifestin propicis amb el malalt”, exposa.
Orient proper ocupa la seva reflexió a “Las plantas medicinales de Mesopotamia”, una cultura que apreciava molt la màgia, l’endevinació i l’astrologia. “Si bé és cert que a les terres regades pel Tigris i l’Eufrates els coneixements mèdics no van estar tan desenvolupats com a Egipte, i que la disciplina mèdica no va gaudir de l’elevada categoria que va tenir al país dels faraons, l’existència d’una sèrie de textos ‘mèdics’ que abasten més de quinze segles prova l’interès de la gent mesopotàmica per buscar els remeis a tots aquells mals que els afligien a la seva vida diària, a Mesopotàmia es coneixien les virtuts de les plantes i s’utilitzaven en algunes ocasions”, argumenta.
D’altra banda, “Las plantas medicinales en Persia”, l’acadèmic certifica que l’antiga medicina iraniana, la seva pràctica i el seu estudi té una història llarga i prolífica influïda per diferents tradicions mèdiques que van venir de Grècia, Egipte, Índia i Xina durant més de 4.000 anys. “La medicina persa es va consolidar per formar un nucli de coneixements que va permetre establir les bases de la medicina a Europa al segle XIII, escoles iranianes com l’Acadèmia de Gundeshapur, on s’impartia medicina, filosofia, teologia i ciències, va ser un terreny fèrtil per als científics de diferents civilitzacions”, considera.
A “Confucio y las plantas medicinales en China”, l’expert explica que el mètode de la medicina tradicional xinesa és holístic: no es poden comprendre les parts si no és en relació amb la totalitat. “La medicina xinesa està íntimament lligada a la seva bellíssima filosofia. Confuci estimulava l’home a aconseguir la màxima saviesa no en benefici propi, sinó de la col·lectivitat que es reforça més amb la doctrina de Motsen que predica l’amor universal. A la cultura xinesa li devem el descobriment del ruibarbre, que el feien servir per corregir el restrenyiment i l’opi amb què alleujaven els dolors. La gran aportació a la medicina va ser l’acupuntura”, assenyala.
Finalment, a “Las plantas medicinales de Japón”, l’acadèmic argumenta que medicina arcaica japonesa es basava en el sobrenatural i les malalties eren degudes a mals esperits. “Les primeres plantes medicinals del Japó van ser estudiades al segle VIII per un bonzo xinès, Kam-Jin, emigrat al Japó, i que va ser el metge de l’emperador. L’emperadriu Komyo, coneguda per la seva caritat cap als pobres, la seva pietat cap als malalts i la seva força de voluntat en el poder que ella va exercir, va fer establir una llista de medicaments destinats als malalts, document enrotllat en una peça de fusta. Aquesta llista comprèn 60 medicaments, dels quals la meitat són d’origen vegetal. Es tractava de plantes farmacològicament actives i que permetien una ocupació terapèutica bastant estesa”, conclou.
Llegiu “Las plantas medicinales en el Antiguo Egipto”
Llegiu “Plantas medicinales en la medicina hebrea”
Llegiu “Las plantas medicinales de la India”
Llegiu “Las plantas medicinales de Mesopotamia”
Llegiu “Las plantas medicinales en Persia”
Llegiu “Confucio y las plantas medicinales en China”
Llegiu “Las plantas medicinales de Japón”
