José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Entrevista publicada a “El Mundo” a 4 d’abril de 2020

Dr. José María Gay de Liébana

Dr. José María Gay de Liébana

Conegut per la seva loquacitat, la seva capacitat pedagògica i la seva afició a l’Espanyol, José Maria Gay de Liébana (Barcelona, ​​1953) és un dels economistes més populars i mediàtics. En aquesta entrevista, mantinguda per telèfon pel confinament, avisa de la necessitat de donar suport a les empreses i augura que Espanya, arran de la crisi del coronavirus, corre el risc de caure en depressió perquè la sortida serà “lenta i esglaonada”. És Doctor en Ciències Econòmiques i en Dret, i professor d’Economia Financera i Comptabilitat a la Universitat de Barcelona. Autor, entre altres llibres, “España se escribe con E de endeudamiento” (Planeta) i “La gran burbuja del fútbol” (Penguin Random House).

Com impactarà la crisi del coronavirus a l’economia espanyola?

La crisi sanitària està provocant una crisi econòmica d’envergadura, que afecta el teixit productiu però també als treballadors. Tots sortirem escaldats, inclòs l’Estat. A partir d’aquí, es produirà una crisi social que podria derivar en una crisi política. La part econòmica té una doble lectura: d’una banda, les finances públiques i, d’altra, el sector privat. La primera enxampa a Espanya en una situació de vulnerabilitat tremenda perquè els comptes públics són un descosit. A nivell privat, cal confiar en la banca i en el fet que les empreses s’hagin desendeutat. L’impacte dependrà de si anirem a parar en una recessió o en una depressió. La recessió ja està. No només no creixerem per sota de la xifra de l’any passat, sinó que podem anar a nombres negatius. Si ens diguessin que el 13 d’abril tots sortirem al carrer i tornarem a consumir, perfecte. Però això no passarà. Em temo que fins a final de mes estarem confinats. A partir de maig començarem de forma esglaonada a sortir. Però la vida econòmica, tal com l’entenem, res de res a curt termini. Ni bars, ni botigues, ni turisme. El sector turístic perdrà la Setmana Santa i l’estiu. La gent tindrà por a moure’s. Fins després de l’estiu, amb sort, no crec que comencem a veure la llum. La recuperació la veig més en forma de L que de V.

Quins seran els sectors més perjudicats?

Clarament, el de l’automòbil. Al març només es van matricular 38.000 vehicles, és un nyap de xifra. Espanya s’ha anat desindustrialitzant. A dia d’avui, la indústria representa només l’11,02% del PIB, el que ens fa perdre suficiència. Gran part d’aquest teixit és l’automoció, que ens dóna molta feina a l’hora de l’exportació. Hi ha moltes empreses que, després de la crisi del 2008, han obert mercats a l’exterior. Ara no podran fer-ho. D’aquí la queixa que ha plantejat el PNB. El País Basc és la comunitat amb major pes de la indústria en la seva riquesa. La manca de producció provoca que no hi hagi exportacions i, per tant, als països en què encara hi ha activitat econòmica, si no opera el proveïdor espanyol, les empreses buscaran a un altre que cobreixi aquest buit. El sector hoteler i les línies aèries també està castigadíssimes. Els serveis depenen que tota aquesta activitat tiri cap endavant.

Pagarem ara el preu de desmantellar la producció industrial?

Crec que això ha passat a tot el món occidental. Té dues lectures. D’una banda, l’abaratiment de la mà d’obra i l’accés a matèries primeres, la qual cosa ha provocat la relocalització de part de la producció a països amb aquestes característiques. De l’altra, des del punt de vista burocràtic i d’impostos, el panorama a Espanya ha estat duríssim. Parlant clar, aquí treballem però d’aquella manera, l’important és reivindicar els meus drets. Això contrasta amb el que passa en països on hi ha misèria. Globalitzar està molt bé, però ens hem quedat sense indústria. Això li farà repensar a Europa el seu model productiu per tenir un mínim de suficiència en aquest tipus d’emergències. Estàvem amb el Brexit i la crisi del petroli distrets. Hem tingut tots una falta de previsió de la qual cal aprendre.

Quina taxa d’atur arribarà Espanya enguany?

La gent afectada per un ERTO va pujant. Igual ens anem a dos milions. Això vol dir que la desocupació es pot anar al 26%. El problema és si la recessió o la depressió que arribi provocarà una allau de destrucció d’empreses. Aquest és el risc.

Què ha de fer el Govern?

Tenir sentit comú econòmic, cosa que fins ara no ha demostrat. Hi ha una mentalitat de demonitzar les empreses. Això demostra que ningú del Govern ha gestionat una empresa en la seva vida. Primer, el Govern hauria de neutralitzar el pagament d’impostos i de cotitzacions socials. Això ja ho va dir la Comissió Europea el 20 de març: no n’hi ha prou amb ajornar. Cal salvar les empreses, que són la columna vertebral de l’economia. Segon, cal posar diners. De moment, el Govern ha posat pocs diners. Quan vaig sentir l’expressió que va mobilitzar 200.000 milions d’euros, vaig mirar la lletra petita i vaig veure que només van a injectar 17.000 milions. La resta va a compte de el sector privat. El pla d’avals tampoc significa posar diners. El Govern no ho té clar perquè no té diners. Per això està mirant a la Unió Europea i exigint un Pla Marshall.

Pablo Casado va retreure al Govern que disparés al 2,7% el dèficit el 2019. S’han perdut, va dir, 33.000 milions per lluitar contra el coronavirus. Rajoy, però, va agafar el deute en 750.000 milions i el va deixar en 1,1 bilions.

La situació que tenim és responsabilitat de tots els que han governat. El 2012 vaig publicar un llibre, ‘España se escribe con E de endeudamiento’, i ningú no em va fer ni cas. Ara el que carrega amb el mussol és Pedro Sánchez, sobretot perquè té a Pablo Iglesias a la banda i ens fa molta por, però la veritat és que Rajoy i el seu amic, Cristóbal Montoro, que va ser funest, són els que han deixat un forat enorme a nivell de dèficit i de deute. Ens han enfonsat en la misèria. Ho dic jo que no sóc de cap partit i mai voto. Des del 2008 fins al 2019, segons dades de la intervenció de l’Administració General de l’Estat, el dèficit públic acumulat és de 820.933.000 d’euros. Això és el que l’Estat ha gastat per sobre del que ha ingressat. Una barbaritat pròpia de malgastadors. Això ho saben a Alemanya i a Holanda. Entre el 2011 i el 2019, el deute públic es va incrementar en 819.000 milions d’euros. Parlo dels passius en circulació, és a dir, de tot el deute de l’Estat, del conjunt de les administracions públiques. És cosa només de Sánchez? No. El PP no va corregir el rumb. Ho han fet molt malament tots.

Paralitzar l’activitat econòmica és encertat?

Sóc molt respectuós amb els metges. Estic amb tractament oncològic i m’agrada fiar-me dels professionals. Dic això perquè si els científics han determinat que el millor per a la salut pública és no sortir de casa, res més a dir. Una altra cosa és la interpretació de Govern de la definició d’activitats essencials. El Govern ha tornat a demostrar la seva ignorància sobre la realitat econòmica. Ho hauria d’haver consultat amb les comunitats autònomes i amb la patronal. Hi ha hagut una certa precipitació, a part de el ridícul de la tardança en la publicació del decret al BOE. No es pot fer públic un quart d’hora abans que entri en vigor.

La moratòria en el pagament de les cotitzacions de la Seguretat Social no es va a aplicar des del març sinó des del maig. S’està maltractant als autònoms?

Totalment. Se’ls està maltractant d’una manera despietada i sense contemplacions. Tant als autònoms com a les pimes. Es queixen, però no els fan ni cas. La moratòria per a les cotitzacions de la Seguretat Social es va anunciar el mateix dia en què es va cobrar la quota de març. I compte amb la paraula moratòria perquè significa que l’Estat no està fent cap sacrifici. Només et permet ajornar l’abonament. L’Estat esdevé l’ingrés. L’esforç fiscal consistiria a exonerar del pagament als autònoms, el que estaria justificat per l’emergència sanitària que vivim.

Pablo Iglesias va invocar l’article 128 de la Constitució, que subordina la riquesa de país a l’interès general. Com ho interpreta?

Quan ho vaig llegir, em vaig posar en guàrdia. Fa uns dies ja va parlar de la possibilitat de nacionalitzar empreses. Això és començar a batre el camí per acabar amb l’economia de mercat i entrar en un sistema planificat o mixt on l’Estat controli la producció. Fa anys que parlo de la sovietització de l’economia espanyola, és a dir, tots treballant per a l’Estat quan realment és l’Estat el que viu de nosaltres. Això és el que vol Iglesias, dins de la seva mentalitat bolivariana. L’article 128 és ambigu. El que ha verbalitzat és una amenaça vetllada.

Les mesures de xoc aprovades pel Govern, especialment dirigides als sectors més vulnerables, són adequades?

Amb algunes estic d’acord perquè ajuden a les persones vulnerables i fins i tot molt vulnerables com les empleades de la llar o aquells que no poden pagar el lloguer. Però observo en altres massa càrrega ideològica. S’obliden de la columna vertebral, que és l’economia productiva.

Espanya ha d’acollir-se al mecanisme del MEDE, que és el que Merkel li va proposar a Sánchez, o fa bé Madrid, en línia amb Roma i Lisboa, a exigir altres iniciatives de calat com un Pla Marshall, unió fiscal i eurobons?

Per plantejar un desafiament cal poder-ho fer. A l’Acadèmia, quan coincideixo amb Edmund Phelps, premi Nobel d’Economia, callo. Com pot Espanya desafiar els alemanys amb el deute públic que tenim? Ells tenen un superàvit de més de 40.000 milions d’euros a l’any i compleixen les normes del Pacte d’Estabilitat amb escreix. La possibilitat és el MEDE, però compte perquè en aquest programa queden uns 400.000 milions d’euros. Entre el que demanaria Espanya i la resta de països de la UE, es ventila seguida. I el MEDE seria un rescat condicionat. No passaria com al juliol de 2008 amb aquell rescat light. De totes maneres, no sé què prefereixo. Si una intervenció comunitària o un populisme que em porti a una economia planificada.

Però ni Espanya ni Itàlia han creat el virus, i l’existència mateixa de la UE està en joc. Per tant, no hi ha raons polítiques, econòmiques i fins i tot de solidaritat que aconsellen un canvi de posició a Berlín?

Crec que no. Els països de nord estan farts de posar diners per als de sud. Som com el parent a què sempre cal convidar. Una de les conseqüències d’aquesta crisi del coronavirus pot ser la fragmentació de la UE. Els britànics van deixar anar amarres, però ara és possible que es reconfiguri. D’una banda, hi ha els països de nord. He repassat l’avanç del 2019 dels seus comptes públics. Tots tenen el deute moderada, alguns només del 20% del PIB, i presenten superàvit. Irlanda tenia un problema financer, però la van rescatar amb més de 60.000 milions d’euros. Van sortir i la seva economia funciona a la perfecció. D’altra banda, França fa d’efecte frontissa entre els falcons de el nord i els coloms de sud, però està generant dèficit i el seu deute públic s’acosta al 100%. La seva crisi social és tremenda, tot i que té la basa de la francesa Christine Lagarde al BCE. És, d’alguna manera, el coixí de seguretat de França, i té a Luis de Guindos a la banda. Simpatitza amb els italians i els espanyols. Això és el que està salvant als països de sud.

En el seu últim llibre, ‘Revolución tecnológica y nueva economía’ (Deusto), analitza l’endarreriment europeu en l’era digital. Això llastarà encara més la recuperació?

Europa ha perdut el pas, s’ha anquilosat. Segurament érem al cor del món, però hi ha un moment en què incurres en un tic supremacista. Et creus per sobre de tots. L’Estat de benestar fomenta la cohesió social i el procés de construcció europea es forja com un blindatge enfront de la guerra. Alemanya és una gran potència econòmica. Però els alemanys són molt germànics. S’han quedat en el seu model, és a dir, el que està al seu manual. Mentrestant, els EUA és aquest país de la imaginació, de Califòrnia, de Bill Gates. El factor humà és el factor de producció decisiu. La clau és comptar amb gent amb habilitats i formada. Per això els EUA són la primera potència. I per això la Xina és la potència principal després de la UE. I els hindús estan avançant per l’R+D. Els presidents de Google i Microsoft són hindús. Això és el que jo vull per a Espanya.

Es invoquen aquests dies els Pactes de la Moncloa, encara que no és el mateix construir una democràcia de gestionar una crisi sanitària o econòmica. En tot cas, seria necessari reeditar un pacte així?

No veig capaç d’això a la nostra classe política. Quan governava Rajoy, ja vaig dir que era necessari anar a uns altres Pactes de la Moncloa. Des del punt de vista econòmic, cal gestionar un país com si fos una empresa. Quan he dit això en un debat amb Pablo Iglesias em contesta amb que si ja és aquí el neoliberal o capitalista. Una empresa té com a finalitat generar beneficis. En el cas d’una administració, el superàvit serveix per no haver deute. El que passa és que a Espanya ningú pensa a llarg termini. Hem perdut la revolució tecnològica. La classe política està en el curt termini. Ningú pensa en l’Espanya de dins de dues dècades. Els Pactes de la Moncloa van ser un projecte de país a través del consens. Els polítics van renunciar als seus politiqueries i se li va encarregar la gestió a Enrique Fuentes Quintana, que després de ser vicepresident amb Adolfo Suárez i redreçar l’economia va marxar al seu despatx de catedràtic. Ara agafaria a gent que tingués capacitat de gestió. Dos anys, tres, els que calgui. Però que arreglin el país.