Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i acadèmic de número i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), convida a la comunitat acadèmica a un viatge cultura i erudit on història, art i fascinació van de la mà a través dels articles “Montmartre de museo“, “Patinir, el sol escondido de la pintura flamenca”, “El rastro de otras épocas en París”, “El filósofo catalán admirado por Montaigne” i “La ruta del té por París”, publicats entre els passats 6 d’abril i 11 de maig a les seccions “Lectores expertos” i “Lectores corresponsales” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors de la qual forma part activa.
A “Montmartre de museo”, l’acadèmic aborda l’encant i la llegenda de Montmartre, un barri privilegiat de París que ha determinat l’obra de nombrosos artistes al llarg dels segles XIX i XX. “Un abat va fundar al segle XI, a dalt del turó, l’església de Sant Pere. Nombrosos artistes s’han establert a ‘el turó de la poesia’: Gericault, Gavarni, Lepine, que uneix el realisme poètic de Corot amb l’impressionisme de Monet. Allà van arribar també Ziem, Brascassat i el pintor maleït Jongkind, l’holandès de les fulgurants i sorprenents aquarel·les amb la incerta llum atlàntica de Honfleur. Amb el moviment impressionista va aconseguir un dels seus moments més grans: Pissarro, Sisley, Guillaumin. El 1873 s’instal·lava Renoir a 12 carrer Cortot -actual Museu de Montmartre– i al Moulin de la Galette troba els seus models entre les floristes, cosidores i modistes, Toulouse Lautrec i Van Gogh eleven la glòria del lloc. A Bateau Lavoir emergeix el bressol del cubisme. En aquell edifici van tenir acollida pintors, escultors, poetes, humoristes… Picasso va estar allà amb un grup d’espanyols: Paco Durio, Pichot, Zuloaga, Gargallo, González i Manolo Hugué. Van Dongen hi implanta el seu fauvisme i s’hi assisteix al gran moment de les ‘Demoiselles d’Avignon’ de Picasso, que causen un gran escàndol oficial”, explica.
Per la seva banda, a “Patinir, el sol escondido de la pintura flamenca”, Callabed evoca la figura i l’obra del pintor flamenc Joachim Patinir, pont entre el medievalisme latent del segle XV i les formes i conceptes humanistes del XVI. “Patinir queda una mica relegat al fenomen el Bosco. Crec que necessita una atmosfera pròpia i diferenciada. Al cel pictòric hi caben totes les estrelles. Patinir va néixer el 1480. Va ser un pintor pont entre el medievalisme latent del segle XV i les formes i conceptes humanistes que assolirien la seva consolidació als territoris de Flandes al llarg del segle XVI. Va tenir com a mestre David. Els paisatges de Patinir envolten els seus personatges en immenses i fantàstiques atmosferes sense límits definits entre el real i l’imaginari. La gradació dels seus verds, blaus i violetes és insuperable. Va atorgar a la naturalesa en les seves composicions el paper de protagonista relegant les figures a un pla secundari. La intensitat dels seus blaus és llegendària. Amb Patinir va començar un model de paisatge”, considera.
A “El rastro de otras épocas en París”, el president del Club de Pediatria Social realitza una evocadora ruta per París que el porta a visitar locals històrics com La Coupole, Le Select, Le Dôme i La Closerie des Lilas, emblemes d’altres èpoques de la ciutat, i a compartir els seus propis records de joventut: “La Coupole em porta records de Jean-Paul Sartre allà al 1968. Era una icona. Feia fila per parlar amb ell. Ens convidava al cafè, escoltava i mitigava els nostres cremors amb calma i desitjos de pactes amb tots els règims de llavors. Era un home que deixava empremta i condicionava. Una mena d’oracle per als que teníem 20 anys i ganes d’obrir portes. Inoblidable. Em va escriure el telèfon a la meva agenda i vaig rebre una lliçó d’humilitat, típica de savis. Fins i tot em va recomanar Le Tabou, una discoteca de carrer Dauphine, avui desapareguda, famosa llavors pels balls i sons africans. La nostàlgia és una planta capaç d’arrelar a terra més inhòspits”, recorda emocionat.
Callabed prossegueix el recorregut amb “El filósofo catalán admirado por Montaigne”, on recupera la figura de Ramon de Sibiuda (1385-1436), mestre en medicina, arts i teologia i un iniciador de l’humanisme. “Professor a la universitat de Tolosa al Llenguadoc, on va morir el 1436, la seva obra fonamental va ser ‘Liber creatorum seu naturae’ o ‘Liber d’homine’, que Michel de Montaigne va traduir al francès. “La seva obra va ser llegida per Mirandola, Lefèvre d’Étaples, Charles de Bouelles. Va influir a Ignasi de Loiola i Francesc de Sales. També a Groci i Comeni i als franciscans espanyols del segle XVI com ara Juan de Cazalla, Diego d’Estella, Juan de los Ángeles i Joan de la Creu. Va proporcionar al filòsof Blaise Pascal l’esquema de ‘L’aposta’, un argument sobre l’existència de Déu: ‘Encara que no es coneix de manera segura si Déu existeix, allò racional és apostar que sí existeix'”, explica.
Finalment, a “La ruta del té por París”, el vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la RAED suggereix vuit locals per gaudir d’aquesta popular infusió, entre els quals destaquen Angelina, Fauchon, Palais des thés o Ladurée. “Un bon te s’ha de servir amb tres tipus d’endolcidors: sucre blanquilla, sucre bru i sacarina per a la qual hi ha unes caixes amb les quals es poden agafar amb pinces. Cal també una tetera de porcellana perquè es mantingui calent el te, una gerreta de llet, un plat amb rodanxes de llimona i pinces per portar-lo fins a la tassa”, recorda Callabed els consells d’una bona amiga, Nicolette.
Llegiu “Montmartre de museo”
Llegiu “Patinir, el sol escondido de la pintura flamenca”
Llegiu “El rastro de otras épocas en París”
Llegiu “El filósofo catalán admirado por Montaigne”
Llegiu “La ruta del té por París”
