José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Quan el 2012 la prima de risc escalava a cotes elevades, n’hi va haver prou amb les paraules de Mario Draghi per curar als mercats financers. Com un messies va fer que les aigües es calmessin i tornessin, més o menys, a les seves lleres impedint els desbordaments. El passat 12 de març, el missatge de Christine Lagarde, successora en el càrrec de Draghi, no va quallar, com tampoc ho va fer la compareixença del president de govern espanyol Pedro Sánchez anunciant unes tènues mesures amb què pal·liar, en molt poc, l’impacte de la crisi econòmica que està causant el coronavirus i les dimensions, a hores d’ara, són impredictibles i incalculables. I si la setmana passada, les borses mundials van entrar en caiguda lliure, el nostre Ibex es va precipitar al buit. Els mercats descompten el dany potencial que la pandèmia causarà tant al món com a Espanya.
L’economia mundial es desglobaliza a passos de gegant, amb aïllaments de països com Itàlia, potser Espanya, i la distància entre els Estats Units i Europa es converteix en infinita perquè el contacte es perd. Espanya, amb el turisme com a motor de la nostra economia i els serveis marcant el nostre pas, es debilita a marxes forçades i el consum, amb la gent confinada a casa seva, entra en corba descendent. Ja no es tracta d’elucubrar sobre com ni quant creixerà o decreixerà la nostra economia, sinó d’intentar desplegar una xarxa protectora per evitar el salt mortal. Warren Buffet, amb 89 anys, deia el mateix 12 de març que en la seva vida no havia vist una situació igual. Aquella metàfora del Nobel d’Economia, Milton Friedman, proposant que els governs llancin diners des dels helicòpters, potser seria una solució utòpica. Tot i així, els governs, i menys l’espanyol, no tenen marge de maniobra, és a dir, ni disposen d’helicòpters ni de diners… Espanya es troba en una posició molt vulnerable a causa dels camins erràtics pels quals ha discorregut durant tots aquests anys la senda del nostre dèficit públic i l’acumulació, cada vegada més greu, d’un deute públic impagable. En les condicions actuals, Espanya mostra una angoixant debilitat de les seves finances públiques per apuntalar mínimament la seva economia.
Fa set dies, la ministra d’Economia, Nadia Calviño, deia que l’impacte econòmic del coronavirus és poc significatiu i transitori, assenyalant que la borsa espanyola és una de les que estan registrant “menor volatilitat”. En tres setmanes, l’IBEX ha perdut més de 206.000 milions d’euros, ni més ni menys que el 17% del producte interior brut d’Espanya a 2019. Dissabte a la nit, el president Pedro Sánchez parlava d’impacte d’envergadura. Amb el degut respecte, Nadia Calviño em recorda cada dia més a Pedro Solbes, i el amarg tràngol d’aquestes vicissituds de 2020 em retrotrau a 2008, quan es covava la gran crisi financera.
El Govern, que fins ara havia passat de l’extrema gravetat sanitària i econòmica del coronavirus, està obligat a prioritzar un pla de rescat econòmic per a autònoms, pimes i, fins i tot, empreses més grans, i el mercat laboral davant l’allau d’ERES i ERTES en potència i, trencant límits de dèficit i deute públic, ha de posar en marxa la clàusula d’escapament general que permeti augmentar la despesa en tots els sectors econòmics. Cal assegurar liquiditat i amarrar deute, sengles eixos crítics que col·lapsaran en les pròximes hores la nostra economia. Alemanya, gràcies al marge que li atorga el seu superàvit pressupostari, dóna crèdit il·limitat a les seves empreses per evitar problemes de liquiditat i marge per invertir en estabilitat.
L’economia es paralitza i el Govern segueix sense aparèixer en escena. El diagnòstic és contundent: Espanya entra en aguda depressió econòmica en conjugar-se tots els factors adversos. Si no es reacciona ja, el desastre serà majúscul i la crisi financera del 2008 no serà res en comparació amb la que desencadena el coronavirus. Aquesta serà una crisi tant de liquiditat, per la brusca aturada de l’activitat econòmica, com de deute davant la impossibilitat de pagar qualssevol obligació a causa de l’estrangulament econòmic. Ara, més que mai, Espanya necessita governants que sàpiguen prendre les regnes d’un sotsobre incert.
Dr. José María Gay de Liébana
