Dr. August Corominas
August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “Can Ruti, història d’una il·lusió”, en què aborda els difícils inicis del reconegut hospital de Badalona ja fa quatre dècades i que ell mateix va protagonitzar com un dels facultatius fundadors del centre. L’acadèmic ha compartit recentment en aquesta publicació els articles “La fragilitat de la gent gran”, “Les cares del mal”, “Maldat i crueltat. Apocalipsi destructiu a les guerres actuals”, “La fúria dels déus”, “Atenció amb la fragilitat i les caigudes de la gent gran”, “La salut dels refugiats” i “Fragilitat i antifragilitat”, “La maldat de Putin”, “Nou apocalipsi i batalla d’Armagedon”, “Ser vell o no”, “Anti-Aging”, “Grafè: un element de gran futur tecnològic”, “Estadística d’Hiroshima” i “Viure a la Lluna” i “La dieta mediterània”. A més és autor d’un dels capítols del llibre “Vitalidad al envejecer. Si lo deseas, puedes vivir más años con salud”, editat per la Reial Corporació amb el suport de Vichy Catalán.
Can Ruti, història d’una il·lusió
El 1979 es va acabar l’obra civil de Can Ruti i el nou hospital va anar incorporant metges joves i vocacionals, il·lusionats per complir les normes d’un centre de gran nivell i d’alta tecnologia. Eren temps difícils, encara no s’havien fet les transferències sanitàries a les comunitats i la sanitat depenia íntegrament de Madrid. Havíem de fer un pla de posada en marxa d’un gran hospital, però Madrid deia que no, perquè calien diners. Érem 12 metges amb ganes d’oferir una medicina hospitalària de qualitat, que combinés assistència, docència i recerca, però en aquests principis no era possible. Els polítics ens preocupaven perquè cada partit volia treure rendiment de l’hospital. Els metges volíem treballar, però no teníem recursos.
Es va arribar a dir que l’hospital no era necessari, que al Vallès ja n’hi havia un altre. No ens importava, nosaltres continuàvem treballant, ens reuníem cada setmana en sessió clínica per anar programant, els 12 metges de plantilla, caps de servei de les diferents especialitats. Teníem Gerència, Administració, Infermeria, Secretaria i Manteniment. Un bon dia, després d’anys d’espera, van arribar les transferències i de mica en mica vam anar treballant en condicions. Personalment, vull donar les gràcies al president Jordi Pujol i a Xavier Trias, artífexs que ens comencéssim a dotar i treballar, començat per Urgències.
Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti). Imatge d’Enric
Al nom de l’hospital també hi va haver discussió. Algun demanava Baetulo, nom romà de Badalona, però els responsables del centre van voler recordar la memòria de dos professors dels grans cirurgians del Clínic (Antoni i Joaquim Trias i Pujol) que van haver-hi d’exiliar-se a Colòmbia per necessitat, i que havien nascut a Badalona. I va ser així com el 14 d’abril del 1983 vam poder finalment obrir les portes, tot i que amb parcialitat d’especialitats.
La inauguració va ser també èpica. Resulta que hi havia una vaga a la Vall d’Hebron i alguns sanitaris del centre també van convocar vaga a Can Ruti. En arribar la comitiva d’autoritats, amb el president Pujol al capdavant, en veure la quantitat de persones concentrades al vestíbul principal, es van plantejar entrar al darrere. Però el president va insistir que volia passar pel camí tumultuós de personal. Jo vaig anar amb ell. Els manifestants ens van sacsejar de banda a banda. I crits i més crits. Al final ho aconseguim. Quina valentia la de Pujol i altres autoritats! Després hi va haver una reunió majestuosa amb molts parlaments a l’amfiteatre de l’hospital.
Can Ruti va anar creixent amb nous serveis, uns equips de diagnòstic de la imatge magnífics i una unitat docent. Ara tenim un gran hospital que tracta milers de persones, inclosa una innovadora unitat de Cures Pal·liatives que procura una mort digna. A més, hi ha centres de recerca com el de la Fundació Josep Carreras. Al costat de la docència, també s’hi han fet molts cursos de formació de tota mena. A l’assistència hem procurat humanitzar que un malalt és una persona amb noms i cognoms, no un nombre. També hi ha un equip de trasplantament que respecta l’ètica mèdica, amb justícia, eficàcia, equitat i transparència.
Quatre dècades després no puc estar més content de la feina feta, juntament amb tota la comunitat científica, docent, infermeria, manteniment, informàtica… Crec, sincerament, que hem complert amb la nostra vocació i il·lusió i que hem fet una molt bona feina. Als gestors i professionals actuals els desitjo un bon camí cap al futur.
