Teresa Freixes
Catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de Citizens Pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED).
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de Citizens Pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), participa en l’obra “Libro negro del nacionalismo” (Deusto), a la venda des del passat mes de desembre, amb l’article “Asalto a la universidad”, en què explica des de la mateixa experiència la utilització de les institucions universitàries com a organisme de construcció nacional per part dels sectors sobiranistes. A l’obra hi participen algunes de les veus més rellevants i combatives contra el procés, des de reconeguts periodistes o historiadors a juristes, artistes i pensadors de reconegut prestigi grans coneixedors de la realitat catalana.
Dra. Teresa Freixes
“La universitat ja va ser concebuda com una estructura de ‘recatalanització’ al document dels anys 80 que descrivia com aconseguir que a Catalunya tot estigués harmonitzat al voltant de les idees bàsiques d’aquest nacionalisme que pensàvem s’havia integrat intel·ligentment al sistema constitucional. Ho pensàvem, tot i que hem descobert que ‘l’ara paciència i demà independència’, encara que ho cantessin quatre que consideràvem desubicats, estava impregnant l’ànima màter del que ha vingut després, quan el nacionalisme en altre temps dissimulat ha mutat en una cosa semblant al totalitarisme, pel seu afany d’impregnar tota la societat, en totes les seves escletxes, institucions o grups”, inicia l’acadèmica la seva reflexió.
Freixes assenyala com els intel·lectuals i la universitat han tingut al llarg de la història recent un paper fonamental en la consolidació de processos totalitaris sovint sense ser-ne conscients. En aquest sentit, l’acadèmica i vicepresidenta de la RAED fa referència a aquest document que va exercir de guia del sobiranisme des del primer Govern de Jordi Pujol, “Programa 2000”, que ja establia la finalitat d’estimular el sentiment nacional català dels estudiants i professors i promoure l’ús de la llengua en tots els àmbits de l’activitat acadèmica i de recerca, la promoció i l’ajut a la creació d’universitats privades especialment d’iniciativa social arrelada al país, creació d’estudis i materials de tota mena en català i amb una perspectiva catalana, creació de consorcis i organitzacions d’àmbit catalanista i instava a “vetllar” per la composició dels tribunals d’oposició.
Així mateix, assenyala com ni l’autonomia universitària ni l’actual marc legal català legitimen les actuacions que s’han vist els darrers anys. “Hem vist com els claustres de diferents universitats fan proclames polítiques que no tenen res a veure amb les competències que tenen atribuïdes i que, immediatament després d’obtenir-se una sentència del Tribunal Suprem, en què s’afirma la necessària neutralitat institucional de la universitat, els rectors van fer un magnífic posat en un acte convocat per Òmnium Cultural, exhibint dues pancartes que sol·licitaven l’amnistia per als condemnats per sedició”, explica la catedràtica.
“La llei catalana d’Universitats del 2003, per la seva banda, seguint el criteri de singularitzar tot el possible a la universitat catalana, amb la intenció de diferenciar-la en tot el possible de la universitat espanyola, va crear categories de professorat permanent, mitjançant contractes laborals assimilables a les figures de professor titular i catedràtic regulades a la llei espanyola, al mateix temps que la Generalitat, amb la complicitat de les universitats, ha obstaculitzat en tot el possible la creació de places funcionarials fonamentades en criteris d’igualtat, mèrit i capacitat”, conclou l’acadèmica.
