Economia i coronavirus (5)

José María Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Que pagui Europa! I com?

Dóna la impressió escoltant alguns representants governamentals, que el missatge que es llança cap a Europa, en l’actual situació econòmica per la qual travessa Espanya i davant la magnitud del desastre que s’albira, és que és Europa qui ha de pagar tot el disbarat financer del nostre país i que la consigna és aquella de la dita popular que aquí pau i després glòria.

Fins i tot sembla que sigui una notícia falsa, de les tantes que corren per aquí, que si Europa haurà de rescatar Espanya i altres advertències per l’estil. De vegades, es parteix d’una premissa desenfadada: Europa, la generosa i despresa Europa, amb els països de nord tan modosos ells, estalviadors recalcitrants, respectuosos amb els seus comptes, disciplinats amb els seus pressupostos, comportant-se financerament amb prudència i que quan els vents econòmics bufen a favor van guardant i rebaixant el seu endeutament; els països de nord d’Europa, deia, estan encantats de pagar els excessos de sud i el guirigall gastador de l’Espanya governamental que, per més xoc econòmic de virus, viu aliena a les vicissituds financeres.

Es pugen les pensions, es crea una renda bàsica universal -amb un cost anual que el Govern ja xifra en 3.000 milions d’euros, i pagadora a partir de juny-, “es mobilitzen recursos” -que un ja imagina que sortiran de la noqueada economia productiva-, es fa créixer la despesa pública, es dispara encara més el dèficit públic, que si ja flirteja amb el diable s’enfonsarà fins a avencs endimoniats, i s’agita l’onada del deute públic salvatgement.

Però aquí no passa res, perquè Europa ha de mostrar el seu esperit solidari subvencionant a Espanya sense límit ni garanties ni condicionalitats ni res semblant! Volem deute perpetu, d’aquest que no es paga mai, i a més que tots els diners que des del nord ens enviïn siguin a fons perdut, és a dir, com subvencions i ajudes no reintegrables, perquè els necessitem per seguir ballant a ritme de la revetlla del sant dispendi! Que Europa demostri la seva solidaritat i si no, fem un quitament del nostre deute i no es paga a ningú! S’apel·la, en suma, molt a la lleugera i sense cap sentit de la responsabilitat a què Europa sigui la que pagui els nostres excessos.

Dit això, un, però, no acaba d’entendre la parsimònia, lentitud i, m’atreviria a dir que poca traça de la Unió Europea a concretar solucions urgents i eficaces davant el que és pura devastació econòmica a Europa i, sobretot, en l’Europa de sud. L’anomenat Pla Marshall, fons de reestructuració o com sigui que se li bategi, ha de implementar-se sense demores perquè en cas contrari la nau europea no només s’encalla, sinó que corre perill de enfonsar-se per culpa de les fissures i escletxes que s’hi produiran.

Ara bé, aquesta suma bilionària que podria ser d’1,5 bilions d’euros o que hauria de ser potser de més quantia, topa amb serioses dificultats per a la seva part. D’una banda, l’Europa de sud, és a dir, nosaltres, Itàlia i Portugal -i suposo que algun altre país es pujarà al carro- vol que els diners arribin en forma de subvencions no reemborsables, mentre que el recte nord d’Europa exigeix ​​que els diners que vagin als Estats siguin en forma de préstec i amb condicions financeres, faltaria més! Res de fons perdut i de subvencionar a països que no han fet els deures i han gestionat malament els seus comptes.

El quid de la qüestió, com no!, radica a ser deficitari o tenir superàvit i ser responsable amb l’ús del deute públic. Alemanya va tancar el 2019 amb superàvit del 0,7% i rebaixant el seu deute públic al 59,8%; Països Baixos, amb superàvit de l’1,7% i minorant el deute al 48,6% del PIB. Espanya va tancar el 2019 amb dèficit del 2,82% i deute al 95,5%; Itàlia amb dèficit de l’1,6% i deute públic al 134,8%… El sud vol que li regalin els diners i el nord sap que li tocarà a ell posar els diners i no està disposat a que sigui a fons perdut. No cala a l’Europa seriosa, la delectació que l’Europa lleugera de cascos visqui subvencionada.

Pluja d’estrelles

Tim Cook, Apple; Sundar Pichai, Google; Satya Nadella, Microsoft; Larry Ellison, Oracle; Mark Zuckerberg, Facebook… els CEO d’IBM, Intel, Qualcomm, Cisco… Els presidents d’Exxon Mobil, Continental, Chevron, Lockheed Martin, Honeywell, General Dynamics… Els màxims responsables de JP Morgan, Bank of America, Goldman Sachs, Wells Fargo, Citigroup, Morgan Stanley… l’allargada ombra de Warren Buffet… Els presidents de Blackstone, Paulson & Company, Elliott Management, Vista Equity Partners, Charles Schwab… Jim Hoffa, president de la omnipotent Germanor Internacional de Camioners; Terry O’Sullivan, factòtum de la Unió Internacional de Treballadors d’Amèrica de Nord; Richard Trumka, líder del gran sindicat dels Estats Units… I els màxims exponents de la indústria de l’esport, també.

Tots els homes de president, de Donald Trump, que ja s’han posat a treballar perquè Amèrica, Amèrica dels somnis que batalla davant el virus, es posi en marxa amb la gran reactivació econòmica que permeti reconstruir en poc temps el cataclisme causat per la Covid-19 per ressorgir de l’envit amb la seva força econòmica i empresarial. Tots junts, sense diferències, sense retrets, sense personalismes, sumant per la seva pàtria.

Sense necessitat d’anar als Estats Units, ens quedem a Itàlia, on el seu primer ministre, Giuseppe Conte, ha designat un equip d’experts encarregats de reconstruir el país quan torni la normalitat, liderat per l’ex-CEO de Vodafone, Vittorio Colao, amb 16 savis disposats a dissenyar el full de ruta italiana. I per aquí, a la nostra estimada Espanya, a més de raons, de bronques intra i extra parlamentàries, de disbarats i despropòsits, algú pensa en què fer el dia després?

Vocables i flegma

Cada crisi encunya els seus propis vocables. Els compromisos econòmics de la Covid-19 deparen sengles veus en voga: desescalada i asimetria. Desescalada sona a muntanyisme, amb influència anglesa i la nostra Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua desaconsella el seu ús. I fem servir el de desescalada empresarial per destacar un retorn a la normalitat progressiva, amb tota mena de test i revisions mèdiques que de moment costegen les pròpies empreses, àvides de que la maquinària econòmica funcioni, encara que sigui a mig gas. Perquè, això o morir. El terme asimetria, de tall geomètric i estètica lingüística, simbolitza que no tot és igual, de la mateixa manera. Empresaris, autònoms, professionals demanen que l’activitat econòmica es recuperi. Ells són conscients de l’esvoranc econòmic que s’està obrint i això significa caiguda.

I caiguda és el que esdevé en els mercats financers, amb inversors espantats precipitant les vendes d’accions, fent baixar les borses. El mític Warren Buffet i el seu veterà soci Charlie Munger, que disposen a la caixa de Berkshire de 128.000 milions de dòlars en “cash” i en “stand by”, comencen a moure fitxes, és a dir, diners i entenen que ara és el moment propici per prendre posicions i invertir, quan la borsa es posa a tir. Perquè la tempesta de la Covid-19, tard o d’hora, passarà. Els uns, amb els seus nervis i espants, hauran perdut part del seu patrimoni. D’altres, més flegmàtics, aguanten o fins i tot compren avui a preu de saldo. Després de la tempesta, el paisatge es calmarà i les ments fredes guanyaran. En economia i finances, la gestió dels tempos és crucial, com saber invertir ara en deute corporatiu de quirats. O sigui, que no tot és renda variable, sinó que la renda fixa també juga en aquesta conjuntura.

Cap a la nova Edat Mitjana?

Vagi per endavant que la inspiració d’aquestes línies, a més de la força dels esdeveniments, beu en les fonts del discurs d’ingrés a la nostra Reial Acadèmia del Doctor Fermín Morales, catedràtic de Dret Penal, que vaig tenir el singular honor de contestar en nom de la nostra institució. Casen, en aquell temps, les dues referències.

Quin serà el paper de l’Estat en l’era postCovid-19? El protagonisme de l’Estat pot ser aclaparadora, nacionalitzant empreses estratègiques o exercint el domini sobre les mateixes, amb els ciutadans cibercontrolats, amb reconeixement facial, amb part de la població subsidiada per les arques de l’Estat, potser duent a governs més autoritaris que ens sotmetin a constant vigilància i potestat sobre tots nosaltres. Un Estat omnipresent intervenint i accionant l’economia. Ens precipitem cap a una nova Edat Mitjana, d’acord amb la proposta de doctor Fermín Morales? Qui serà al capdavant d’aquest nou Estat que s’erigirà en gran sacerdot en tots els ordres de la nostra vida?

L’Estat anirà assumint cada vegada més responsabilitats i tuteles, és a dir, major totalitarisme, amb un creixement imparable de la despesa pública. Amb els números descosits caldrà esprémer fins a l’últim cèntim a les empreses i ciutadans que sobrevisquin. El major percentatge de despesa pública sobre el producte interior brut no és més que major intervencionisme econòmic, amb el sector públic desplaçant a el sector privat com a motor de l’economia. Què es pretén realment amb tantes polítiques socials i el tot subsidiat a la recerca de la igualtat? Coartar la llibertat? Conrear vots a càrrec dels que, en el marc de l’economia productiva, sobrevisquin a la pandèmia de virus i a l’epidèmia econòmica? Com es costejarà tot plegat si anem escassos de diners públics? Deia Ortega i Gasset: “Espanya és el problema, Europa la solució”. Reflexions quan el temps primaveral arriba als nostres dies de confinament i seguim intentant desxifrar els enigmes de les fases de la desescalada, que requereixen d’un manual interpretatiu, simplement, per trepitjar el carrer.

Condemnats a l’abisme?

Els fonaments de la nostra economia cruixen i el bombardeig és intens per tots els fronts. L’aniquilació just comença. La contracció de l’activitat econòmica d’un 33% al març, en només dues setmanes, és l’entrada d’un abril espinós caient al 45%. Si al primer trimestre del 2020 la nostra economia cau un 5,2%, els negres auguris apunten a un ensorrament de l’11% o del 12% per a aquest any. I, confiem, en que el declivi no empitjori si el maleït virus rebrota. Les empreses, les nostres pimes, estan agonitzant.

El Govern segueix trepitjant el camí que no s’ha de trepitjar i estimbant als nostres autònoms i petites i mitjanes empreses, sense escrúpols. Milers de bars i d’establiments d’hostaleria baixaran definitivament la persiana. Els hotelers no conceben com dimonis es pot regular la seva activitat amb tant detriment per al sector. No són els únics. El clam empresarial per la falta de liquiditat és estrepitós. El Govern, a diferència d’altres països que sí estan fent les coses com s’escau, ofega el nostre teixit empresarial, que s’està ensorrant i amb ell la nostra economia entra en coma.

No és que la banca no estigui injectant liquiditat, com sembla retreure-li el mateix Govern, és que l’Estat no deixa anar ni un duro, potser perquè no en té. Ja s’especula que la suma del dèficit públic aquest any pot arribar als 137.000 milions d’euros, que ens empenyeria a l’abisme. I, a manera de remei digne de la més supina indigència intel·lectual econòmica, algun membre governamental deixa anar allò de pujar impostos, a manera d’estocada de mort per a la nostra economia. Sense pal·liatius, estem abocant-nos a l’abisme.