Dra. Teresa Freixes
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe, vicepresidenta de la plataforma ciutadana Societat Civil Catalana i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reflexiona sobre l’actualitat política espanyola i internacional als articles “Dante, Habermas y el patriotismo constitucional”, “Las dos orillas”, “Relato en tiempo de guerra” i “El derecho a la financiación singular“, publicats al portal especialitzat, Artículo 14 i al diari digital The Objective entre els passats 22 de març i 5 d’abril.
A “Dante, Habermas y el patriotismo constitucional”, l’experta jurista reflexiona sobre el sentit de la democràcia entorn de la decisiva figura del filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas. “L’Estat democràtic constitucional ha estat, des de tal perspectiva, un paradigma amb vocació universal. És significatiu, al respecte, el diàleg de Habermas amb Joseph Ratzinger a l’obra ‘Entre raó i religió. Dialèctica de la secularització’. I la influència que el pensament de Habermas ha exercit a la concepció intel·lectual del procés d’integració europea i a l’àmbit de la interpretació jurídica realitzada pels tribunals constitucionals, com a paradigma ètic vinculant, és també rellevant, tot i que això no sempre fos acompanyat d’un altre concepte constitucional consagrat a alguns sistemes, que és el de democràcia militant, implicant el rebuig, fins i tot legal, als qui introduïssin pràctiques de rebuig dels valors constitucionals”, assenyala.
Per la seva part, a “Las dos orillas”, la vicepresidenta de la Reial Acadèmia se centra al debat sobre la conquesta espanyola d’Amèrica i el “genocidi” denunciat per alguns governs. “El genocidi… que n’al·leguen alguns… tot conflicte armat, i ells ho reconeixen, comporta mort i violència, pel rebuig de l’estrany i, en aquells supòsits concrets, també per les picabaralles internes. Els espanyols, tant al Perú com a Mèxic, van poder aconseguir el territori a causa de la guerra civil interna que, fins i tot abans de la seva arribada, era present entre les diferents ètnies i comunitats. És ben coneguda l’ajuda tlaxcalteca i d’altres tribus indígenes a Hernán Cortés (totonaques, huejotzinques, texcocans, txolulteques o otomies) contra els asteques, a causa de la tirania exercida per aquests sobre aquelles, afavorint d’aquesta manera la presa de Tenochtitlan pels espanyols i, no ho oblidem, els seus aliats, tot i que tot això semblés capitalitzat per Cortés i els seus. També és necessari recordar que l’Incanat tenia sotmeses a nombroses comunitats (canyaris, txatxapoies, huanques, txanques o aimares, entre d’altres), algunes en règim d’esclavitud (normal en aquella època, no s’ha de veure amb els nostres ulls ja habituats a altres paràmetres), ja que el Tahuantinsuio va ser un imperi expansionista i que la guerra civil entre els clans de Huàscar i Atahualpa va ser hàbilment aprofitada per Francisco Pizarro per neutralitzar la resistència a la conquesta”, explica.
Freixes dedica “Relato en tiempo de guerra” a la recuperació de l’eslògan “No a la guerra” per part del Govern de Pedro Sánchez denunciant el seu caràcter populista. “Ens omplen els mitjans de comunicació de missatges contra la guerra. El ‘No a la guerra’ es repeteix a tot arreu en to pretesament pacifista, ressuscitant l’eslògan que es va encunyar quan la de l’Iraq, també llavors víctima d’un relat interessat, ja que, cosa que la major part de l’actual ciutadania desconeix, Espanya no va intervenir en combat a aquella guerra, tot i que va donar suport polític i diplomàtic a aquesta. Sí que es va integrar, el 2003, després de la caiguda de Bagdad, a la Brigada Plus Ultra, composta per militars espanyols i del Salvador, Hondures, Nicaragua i la República Dominicana, sota mandat de l’ONU (Resolució 1483) amb les finalitats de contribuir a la seguretat a la seva zona de responsabilitat, donar suport a la reconstrucció i el restabliment de serveis bàsics, així com facilitar la transició política iraquiana. Ara, només ens falta incorporar l”OTAN no, bases fora’ per mostrar al món el bonisme subjacent en la nostra política oficial. Però millor creure’ns que vulnerem tot el vulnerable al passat, perquè així ens convé al present”, afirma.
Finalment, a “El derecho a la financiación singular”, l’acadèmica incideix a les recents campanyes de comunicació sobre el model de finançament que el Govern de l’Estat negocia amb el de la Generalitat catalana. “La polèmica ha sorgit per diversos motius i ha arribat fins a la presentació de denúncies per part de Junts i algun particular mediàtic, sobre la base que s’està fent propaganda subliminar sobre l’acció de govern i es dona per fet que es pot explicar amb total facilitat amb les aportacions d’aquest model ‘singular’. Afirmen a la publicitat institucional que això només necessita un acord polític que presenten com a imminent. Tan imminent que van dient que, amb els canvis haguts recentment al Govern, des de Madrid es veu amb millors ulls que Catalunya tingui aquell sistema ‘propi’ al que, segons ells, té dret. Obliden i no informen enlloc que perquè això pugui donar-se és necessari reformar la Constitució, que no té previst un model singular per a Catalunya, sinó que situa aquesta comunitat autònoma dins del règim general de finançament”, conclou.
