Decàleg del bon metge

Ernesto Kahan
Professor emèrit de la Universitat de Tel Aviv, premi Albert Schweitzer i premio Nobel de la Pau en representació de la Associació Internacional de Metges Contra la Guerra Nuclear, director de l’Organització Mundial d’Escriptors i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Dr. Ernesto Kahan

Ernesto Kahan, acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), elabora un decàleg del bon metge en aquests temps de pandèmia i després d’haver rebut de la Universitat de Tel Aviv el diploma al reconeixement i el títol de emèrit després de 46 anys de servei. “Els meus pensaments adquireixen forma de llegats i testaments, especialment per als meus alumnes a qui estimo profundament. És precisament la seva existència la que m’impulsa a escriure el present missatge, que és el resultat de tota una vida dedicada a la salut dels pobles i l’humanisme des de la professió mèdica”, assenyala.

“Des d’Hipòcrates, és reconegut que el metge té un compromís amb a) el nivell de coneixements acceptats en cada època, b) les ineludibles habilitats per al seu exercici professional, i c) les actituds i valors necessaris per a complir la seva comesa d’ajudar al pacient. Fent servir les meves concepcions científiques, humanistes i ètic-filosòfiques em vaig proposar fer un decàleg amb els meus consells per al metge modern, que abasti les principals obligacions per aconseguir un òptim desenvolupament en la seva professió”.

Decàleg de Kahan

1. Actualitzar els coneixements. Sempre que sigui possible i donada l’enorme quantitat de dades i descobriments que diàriament es produeixen, el metge ha de desenvolupar una conducta en la qual cada dia, o gairebé tots, s’enriqueixi amb alguna cosa nova i transcendent. Això implica tenir una metodologia que li permeti avaluar què és el nou i què el transcendent. Afortunadament s’han desenvolupat criteris per a aquesta avaluació i avui se la coneix com la medicina basada en l’evidència (MBE). És demostrable que moltes vegades aquest procediment és equivocat, ja que l’experiència, tant del metge com la del col·lega, són molt limitades en nombre de casos, els llibres gairebé sempre estan desactualitzats i els articles en revistes mèdiques poden estar influenciats per errors sistemàtics. La solució davant d’aquells interrogants es poden trobar a la MBE i a ella remeto al metge perquè trobi una manera senzilla de veure i entendre el seu corresponent procés i metodologia. Estar actualitzat és un deure que sorgeix de la responsabilitat professional. Per això a més, el metge compta avui amb moltes facilitats d’educació mèdica continuada. Els responsables de l’exercici de la medicina han de proveir al metge d’aquest tipus d’educació. Avui dia s’estan desenvolupant i implementant mecanismes d’avaluació del coneixement del metge i regulacions per a la seva reacreditació; mes és el mateix metge el que ha de conèixer els límits del seu coneixement i ser sincer amb ell mateix i el pacient.

2. Assumir responsabilitat professional i social. Aquesta responsabilitat està en total correspondència amb la missió del metge, com és la de protegir la salut i defensar la vida dels seus pacients, sense que cap barrera ideològica, racial, de sexe, ètnica, nacional, religiosa, etc… ho impedeixi. La responsabilitat professional s’entén en els nostres dies, com l’aplicació dels coneixements i habilitats existents per aconseguir la prevenció de la malaltia en els seus tres nivells: primari, secundari i terciari. La prevenció primària que ha de tenir lloc quan encara la malaltia no ha aparegut, té com a objectiu la remoció dels factors de risc; La prevenció secundària que és la que s’ha de fer quan la malaltia es troba en estat inaparent (no hi ha signes i símptomes clínics) i té per objectiu la detecció precoç de les malalties mitjançant proves de cribatge; La prevenció terciària es fa quan la malaltia ja està en el seu curs clínic, i amb el propòsit d’evitar les complicacions i millorar la qualitat de vida del pacient. La responsabilitat social és molt complexa i està relacionada amb els factors socials, econòmics, militars (guerra), culturals, de violència i ecològics que afecten la salut o la vida de les poblacions. Òbviament, aquests aspectes estan imbricats amb les polítiques de les societats i els seus governs.

3. Preparar-se per tenir habilitats i eines apropiades per fer una avaluació eficient del problema del pacient. Establir prioritats. Fer un examen físic i anamnesi competents. Identificar problemes ocults. Realitzar registres complets i eficients. Fer un pla de tractament i seguiment dels pacients en prevenció 1a, 2a i 3a.

4. Dedicar-se al pacient i fer d’ell el seu principal preocupació. Aquesta dedicació està lligada a la confiança que va ser dipositada en el metge pel pacient. El metge que no pugui exercir aquesta dedicació s’ha de comunicar amb el pacient i explicar-li la situació.

5. Comunicar-se amb habilitat i respecte. Amb el pacient en llenguatge clar i amb compassió i paciència; donant respostes directes respecte al seu problema, opcions per al apropiat seguiment i tractament i aconsellant en aspectes de promoció i prevenció. Amb la família del pacient. Amb el personal del servei mèdic. Amb els col·legues.

6. Planificar i organitzar la seva pràctica mèdica. Aquesta funció l’haurà de realitzar sigui quina sigui la seva pràctica, individual o col·lectiva i en privat o institucionalment. Bàsicament ha d’incloure la planificació, organització de les seves activitats professionals, l’administració dels recursos disponibles i l’avaluació de les seves realitzacions. Amb els resultats d’aquesta avaluació haurà de treure conclusions i implementar els canvis corresponents.

7. Tenir actitud i dedicació positives per a la docència i la investigació mèdica. Goic A., al llibre “Converses amb Hipòcrates”, dedica un important espai a l’ensenyament dels estudiants i diu que “és un paper educador insubstituïble del metge ja que la formació dels nous metges s’insereix en una cadena interminable de transmissió de coneixements i habilitats d’una generació a una altra” i fa referència al jurament hipocràtic pel que fa a aquest aspecte. És estimulant que les escoles de medicina i les importants institucions de serveis de salut ofereixen nombroses oportunitats perquè els metges contribueixin a la docència. D’altra banda la investigació mèdica es brinda als metges com un privilegi que els permet aprofundir en els coneixements de la ciència mèdica. Per a això els metges hauran d’aprendre a dirigir investigacions, a participar en reunions científiques i a comunicar i publicar experiències.

8. Tractar als pacients amb respecte i compassió i considerant el seu temps, privacitat i recursos. Ha de respectar la dignitat dels pacients, escoltant-los i donant lloc a les seves opinions i dret a involucrar-se en el procés del seu diagnòstic i tractament. En el present, donat el fàcil accés a la literatura i opinions mèdiques, especialment per via Internet, el metge ha de respondre i dialogar amb el pacient sobre les inquietuds provocades per les seves troballes en referència als seus propis problemes. La privacitat i protecció de la informació confidencial és un dret inalienable del pacient. També el metge haurà de cuidar la seva prestància i comportament honorable en concordança amb els costums de la societat en què actua.

9. Tractar als col·legues amb respecte. Cada vegada més el treball en equip i en interacció de metge, amb col·legues que tenen la mateixa especialitat o amb altres de diferent, s’ha transformat en una pràctica saludable i necessària, sense la qual és gairebé impossible desenvolupar les prevencions primària, secundària i terciària de les malalties. En aquest treball comú i interaccionat, el mutu respecte és essencial.

10. Ser honest, reconeixent els seus propis avantatges i limitacions. Aquesta honestedat ho farà fiable i respectable en la societat en general i en la comunitat mèdica. No hi ha res més reconfortant que aquest reconeixement. Ho signo.