Enrique Sada
L’historiador mexicà Enrique Sada, col·laborador habitual de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica diversos temes de l’actualitat mexicana vinculats estretament a la seva història als articles “Mario Delgado o el llanto de la oclocracia”, “Microhistoria e historia prima” i “Dos candidatas ante el Papa”, publicats al portal El Siglo de Torreón entre els passats 16 i 22 de febrer.
A “Mario Delgado o el llanto de la oclocracia”, l’expert defineix el concepte d’ococràcia, que al seu entendre representa el pitjor de tots els sistemes polítics possibles com a últim grau que correspon a la degeneració del poder fins a degenerar en tirania, per comparar-lo amb què considera una enorme degeneració política a Mèxic, personificada a la figura de Mario Delgado, president nacional del partit governant. “Assenyalat per membres del seu propi partit com un individu que disposa candidatures de manera inescrupolosa oa canvi de diners, vinculat a la secta sexual NXIVM igual que Clara Luz Flores, Delgado es distingeix no obstant per desmèrit personal com un dels responsables del frau i posterior tragèdia en què va acabar la línia 12 del metro a la ciutat de Mèxic”, explica.
D’altra banda, a “Microhistoria e historia prima”, Sada destaca la importància que en l’estudi i la interpretació de la història assoleixen els conceptes de microhistòria i ‘màtria’. “La microhistòria no és sinó una branca que correspon a la història social, de desenvolupament molt recent, i que analitza qualsevol mena de personatges, fets o fenòmens del passat que en qualsevol altre tractament de les fonts passarien inadvertits per al comú dels estudiosos, certament, més no per als homes i dones dempeus, per ser ni més ni menys que ells els protagonistes o els orgullosos hereus dels mateixos. La raó o el motor pel qual criden l’interès de l’historiador especialitzat, podrà ser més que una: des del poc comú fins al quotidià. La ‘màtria’, per la seva banda, és el lloc on per raons alienes que ens preexisteixen, es neix i creix. És el terrer, el lloc ancestral, la terra triada pels pares i pels avis dels pares diverses generacions enrere, i sorgeix precisament com una extensió d’aquest sòl més gran que serà la pàtria en història, llegat cultural i extensió”, argumenta.
Finalment, a “Dos candidatas ante el Papa”, l’historiador repassa la tradició cristiana de Mèxic i la convulsa relació del Govern mexicà amb la Santa Seu. “En el cas de Mèxic, l’Església catòlica com a religió oficial ha jugat un paper determinant en la construcció de la nostra gran riquesa cultural i identitat mestitza des del Virregnat igual durant la seva independència d’Espanya fins que es va donar el restabliment formal de relacions diplomàtiques entre el nostre país i la Santa Seu l’any 1992. D’aquí que els qui tenen el poder polític han demanat fins a la mediació de l’Església al llarg de diferents conflictes, com la insurrecció zapatista a Chiapas el 1994 o la recent intervenció humanitària dels bisbes als estats de Guerrero i Michoacán, on el Govern Federal ha abandonat completament els seus habitants en mans del crim organitzat”, considera l’expert.
