Dr. Ramón Sarró
La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) presenta el sisè lliurament de la sèrie que dedica als acadèmics més notables de la seva centenària història, en aquesta ocasió a un altre dels seus personatges il·lustres: el reconegut psiquiatre català Ramón Sarró (1900- 1993), introductor de la psicoanàlisi a Espanya després d’estudiar a Viena amb l’equip de Sigmund Freud. Una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la RAED i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits del coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents del saber.
Fill del metge Salvador Sarró, va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en 1923. El seu interès per la Psiquiatria el va portar a Viena, becat per la Fundació Alexandre Von Humboldt de Berlín, on va establir contacte amb els neuròlegs i psiquiatres més prestigiosos de l’època. De tornada a Barcelona va iniciar el tractament amb electroxocs i va utilitzar els psicofàrmacs. Va ser nomenat metge auxiliar de l’Institut Mental de la Santa Creu de Barcelona el 1929, metge psiquiatre de l’Institut Psicotècnic de Barcelona el 1930 i metge psiquiatre del Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat.
Doctorat en Medicina amb la tesi “La Psicología de la Esquizofrenia. Pensamiento pre-simbólico y existencia mítica en la esquizofrenia” per la Universitat Complutense de Madrid el 1931, va guanyar la càtedra de Psiquiatria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, des d’on va desenvolupar una important tasca d’investigació en la qual va sintetitzar diversos corrents psiquiàtrics. Així mateix, va participar en nombrosos projectes de creació de revistes professionals. Des de la “Revista de Psiquiatría, Neurología y Dominios Afines” i “Medicina Clínica” a la “Revista de Psiquiatría y Psicología Médica de Europa y América Latina”.
Va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de diverses acadèmies europees i hispanoamericanes i va presidir l’Associació Internacional de Psicoteràpia Mèdica. La seva activitat a la llavors Acadèmia de Doctors del Districte Universitari de Barcelona apareix recollida ja als Annals de la institució que recullen els treballs presentats entre els anys 1945 i 1962, i el seu nomenament com a acadèmic d’honor està recollit el 1966. Entre els discursos que la Reial Acadèmia guarda amb zel es troba el seu “La psicopatía, problema humano”.
La seva intensa dedicació a la medicina i la docència li va fer mereixedor de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i de la Gran Creu de l’Ordre Civil de Sanitat, entre altres distincions de primer ordre espanyoles i foranes. Tres dels seus quatre fills i sis dels seus vuit néts han seguit el seu exemple i s’han dedicat a la medicina, especialment a la psiquiatria.
