Pedro Laín EntralgoLa Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) prossegueix amb la seva sèrie en la qual recorda als acadèmics més notables de la seva centenària història amb un altre dels seus personatges il·lustres: el metge, historiador i pensador Pedro Laín Entralgo (1908-2001). Grans figures de la ciència i el pensament d’abast internacional que van deixar la seva empremta en la institució i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics és fruit de la investigació duta a terme per a la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys.

Laín Entralgo va ser reconegut com a acadèmic de la Reial Acadèmia el 1953, i els Anals de la institució recullen els seus treballs acadèmics entre el 1945 i el 1962. Destaquen el discurs d’inauguració del curs acadèmic 1953-1954, “La medicina en la historia del hombre”, i “La espera y la esperanza en el pensamiento cristiano”, dos estudis de marcat caràcter humanista que l’acadèmic va llegir a Barcelona quan ja era rector de la Universitat Complutense de Madrid i que precedeixen a dues de les primeres obres de referència de la seva extensa bibliografia: “Historia de la Medicina (Medicina moderna y contemporánea)”, editada el 1954, y “La espera y la esperanza. Historia y teoría del esperar humano”, publicada per la “Revista de Occidente” el 1957.

Pedro Laín EntralgoNascut a Urrea de Gaén (Terol) el 1908, Laín Entralgo va estudiar a la Universitat de València, es va llicenciar en Ciències Químiques i es va doctorar en Medicina. Decidit a seguir una carrera docent i investigadora va obtenir la càtedra d’Història de la Medicina de la Universitat Complutense de Madrid, d’on va ser elegit rector el 1951. Va ocupar el càrrec fins el 1956. Va ser també triat acadèmic de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina (1946), la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (1954) i la Reial Acadèmia de la Història (1964). Ja el 1989 va rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats i, el 1991, el Premi Internacional Menéndez Pelayo, guardons que reconeixen la seva vasta trajectòria professional i investigadora.

Profund coneixedor d’amplis camps del saber, va escriure des de crítica teatral a la “Gaceta Ilustrada” a obres de pensament que van marcar una època com la seva recordada “España como problema”, on reprèn el debat sobre Espanya iniciat per la generació del 98. En l’àmbit mèdic destaquen els seus treballs sobre la medicina a la Grècia clàssica, la seva història i teoria de la història clínica i els seus treballs sobre Santiago Ramón y Cajal. A més, va coordinar una monumental “Historia Universal de la Medicina” (1972-1975) en què van participar no només tots els especialistes espanyols, sinó famosos historiadors de la medicina estrangers. Així mateix, va escriure obres de referència sobre antropologia filosòfica i religió.

Aquesta entrada també està disponible en: esEspañol enEnglish