José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Sotsobrant
A la matinada se la pot témer i parafrasejant l’inoblidable Luis Eduardo Aute, presiento que tras la noche -del virus- vendrá la noche más larga -de l’economia-. Amenacen les previsions de Fons Monetari Internacional que fan sagnar l’economia mundial i vindrà la parca buscant economies vulnerables i malaltisses. Com serà el dia que a l’alba s’acosta?
La flota econòmica mundial, castigada pel fort onatge, travessa aigües braves, causant estralls a bord, caient el producte mundial a el 3% el 2020. La nostra nau, la de l’economia espanyola, sotsobra. Fa olor de naufragi. Què és sinó una caiguda de el 8% a la nostra economia el 2020?
Per ventura, si l’alba del 2021 pintés net, amb aigües calmades i vents a favor, una mica d’aquest llast econòmic de 2020 recuperaríem, creixent al 4,3%. Però totes les forces de l’univers haurien de alinear-se primer i, després, sumar.
El naufragi es cobra víctimes, no només en forma de desaparicions de navegants que són empreses, les més febles, incapaces de nedar fins a la riba del 2021, sinó, el més cruel, amb abordatge a l’ocupació, enfonsant l’atur al 21% el 2020 , liderant al costat de Grècia (22%) la desocupació d’Europa i doblant el de l’Eurozona (10%).
Aquest és el nostre destí el 2020. Navegar per un mar agitat, com aquest de la crisi econòmica del gran confinament, exigeix que la nostra nau aguanti fermament, sense escorar, sense balancejos, seguint un rumb fix i solcant amb seguretat un mar procel·lós. El bon fer de capità i de la tripulació permetrien enfilar cap a port al resguard i trepitjar terra ferma. Aquesta seria la crònica de vocació marinera, a tall de rumbosa paràbola per a Espanya. Però, com cantava Aute: Cine, cine, cine, más cine por favor, que todo en la vida es cine y los sueños cine son…
Reconstrucció d’Espanya
L’etapa post-Covid 19 ha d’implementar-se avui mateix. Cal reconstruir l’Espanya econòmica amb frescor d’idees, talent i lideratges, defugint ideologies polítiques i ínfules populistes, actuant amb responsabilitat i consciència social perquè Espanya arrenqui, valent-nos per nosaltres mateixos sense tanta dependència del turisme. La crisi econòmica ens ho farà tot malbé.
Primera pota de la reconstrucció: la nostra extraordinària sanitat necessita estar dotada amb suficients recursos per erigir-se en ferm baluard de la nostra solvència econòmica, amb el seu excepcional capital humà. I comptem amb una valuosa indústria farmacèutica, investigadors que amb recursos farien miracles en R+D, laboratoris i centres investigadors excel·lents.
La segona pota de la reconstrucció econòmica d’Espanya: la urgent reindustrialització d’Espanya. Patim d’una fragilitat palmària: la indústria només aporta el 11% del PIB. Espanya ha de reconvertir el seu model econòmic i encarar cap a un país industrial i tecnològic, amb capacitat exportadora i menor dependència importadora. Com fer-ho? Amb empreses que relocalicen la seva activitat aquí amb la seva experiència internacional. Creant pols de desenvolupament econòmic en l’Espanya interior i perifèrica, repoblant l’Espanya despoblada, amb adequades infraestructures i millorant les actuals. Pols de desenvolupament els eixos vertebradors serien les universitats de l’Espanya interior, promovent zones de baix perfil econòmic i creant ocupació. Això exigeix estímuls fiscals com a esperó per impulsar aquests pols i suficiència creditícia per a projectes inversors. L’Estat, en engegar un pla d’infraestructures, dinamitza l’economia creant ocupació i actuant com a tractor.
La tercera pota de la reconstrucció econòmica d’Espanya en l’era post-Covid 19 és el camp. No sé si durant anys hem menyspreat la importància del nostre sector primari amb un pes al PIB del 2019 de només el 2,7% a diferència dels feliços anys 60 quan superava el 22% i donava feina a el 40% dels treballadors, mentre que avui només n’ocupa el 4%.
Aquestes setmanes de penúries i confinament, de l’ai al cor per si arriben subministraments des d’altres països, hi ha un sector que està diàriament posant-se en risc per tots nosaltres, que ha deixat de banda justes reclamacions i s’entrega amb generositat exemplar: el nostre sector primari que ens assegura el proveïment de productes bàsics per sobreviure en aquestes circumstàncies. Imprescindible en un país tal com ara es demostra!
Un sector primari, agroalimentari, fort i solvent. Ho tenim a Espanya? Per descomptat, d’alt nivell i exclusiva qualitat! Què cal fer? Que el nostre sector primari es posi al màxim, es trobi a gust, dotant-li de tots els recursos que necessiti per tal d’adquirir una empenta determinant. No només el nostre sector primari proveeix al mercat espanyol; el seu prestigi li obre portes per tot arreu a l’exterior, constituint una basa determinant per exportar.
Però també aquest és el moment de la formació professional, de la formació dual, la gran aposta de present i de futur immediat, a l’estil d’Alemanya, Suïssa, Àustria, enfortint la nostra indústria i el nostre sector primari, el nostre model productiu, envigorint l’ocupació. En definitiva, hem de construir l’Espanya que necessitem. La crisi, com diu el tòpic, sempre és una oportunitat.
Liquiditat, diví tresor
De vegades un té complex de pelma parlant de la qualitat de la inversió empresarial, de com són els actius de les empreses líders, les que tallen el bacallà. Apple i Google uneixen esforços perquè en poques setmanes disposem de solucions efectives per contenir la pandèmia de la Covid-19. A elles em refereixo immediatament.
Però cal assenyalar que aquesta crisi econòmica que s’està coent, a diferència del 2008, que va ser una crisi de deute, és una crisi de liquiditat. L’abrupta paralització de l’activitat econòmica, el fet que de la nit al dia un gran nombre d’empreses deixin de facturar i cobrar, impedeix qualsevol indici de viabilitat. Una de les principals debilitats d’aquesta crisi rau en la manca de liquiditat que ofega autònoms i pimes, arraconant-los contra les cordes.
El paradigma de les grans tecnològiques, en aquell temps, constitueix una lliçó de com s’ha d’invertir. En concloure l’exercici del 2019, entre Apple, Microsoft, Alphabet, Amazon i Facebook tenien en caixa, o sigui, en diners en metàl·lic, 569.268.000 de dòlars, equivalents a el 46% del PIB d’Espanya. Apple sumava en el seu balanç un bon premi pel 61% del seu actiu total; Alphabet, la mare de Google, el 48%, i Microsoft, un altre 48%.
En territori espanyol, Mercadona, malgrat el seu fort ritme inversor, comptava amb gairebé 2.000 milions en caixa i Inditex amb 6.800 milions.
La recerca immediata de la liquiditat és la prioritat, tasca en la qual la banca està compromesa. Es frenen repartiments de dividends, es posposen inversions, es refinança deute, es liquida estoc amb rebaixes… La consigna és apilar liquiditat com a salconduit per encaixar els embats crítics. Això i comptar amb un bon coixí de recursos propis que prevalgui sobre endeutaments moderats, són armes fonamentals per intentar sortir airosos de l’envit del coronavirus en l’esfera empresarial.
On són els diners?
No hi ha diners per part de l’Estat per afrontar l’apocalipsi econòmic que s’entreveu. I no serà perquè els espanyols no hàgim desembutxacat tots aquests anys, passant de pagar el 2011, 350.000 milions d’euros entre impostos i cotitzacions socials a 440.000 milions al 2019. No obstant això, la trituradora de despesa pública que és el nostre estat ha devorat les nostres contribucions i té la caixa seca i el deute al límit.
Dies enrere, Kristalina Georgeiva, directora-gerent de l’FMI ho deia: quan es coneguin les perspectives de l’economia mundial estarem davant les pitjors seqüeles econòmiques des de la Gran Depressió. Ambient, doncs, apocalíptic, amb 170 països amb economies que es desplomen i una crisi que colpeja sense pietat al comerç minorista, hostaleria, transport i turisme, cobrant víctimes a autònoms, empleats de petites i mitjanes empreses i abocant als inferns a les pimes.
L’FMI apel·la a protegir les persones i empreses afectades amb mesures fiscals, incloent ajornar el pagament d’impostos.
On és a Espanya la protecció per part de Govern a les empreses o és que també per ordre ministerial se les intervindrà? És imperatiu extendre un salvavides a les llars i les empreses, afirma la senyora Georgieva. En teoria, a Espanya haurien d’arribar 24.000 milions d’euros de diners desbloquejat pel MEDE com ajuda europea, compte, a títol de préstec lax sense condicions, per afrontar els costos sanitaris de virus. Amb això no n’hi ha ni per començar. El nostre Govern no mou fitxa en favor del teixit empresarial i el desastre tindrà tints apocalíptics. Del 2015 al 2019, el nostre estat ha ingressat 2.245.534 milions d’euros i els seus passius han augmentat en 266.584.000. On són els diners? S’ha actuat amb diligència o és la pròpia gestió de l’Estat la que ens precipita a l’apocalipsi?
Crisi, dèficit i endeutament
Els genets de l’apocalipsi cavalquen de nou: dèficit fiscal i deute públic. Ni estabilitat, ni pressupostos, ni elucubracions celestials. Mosseguem la pols.
Si la crisi del 2008 va ser una crisi causada per lleugereses creditícies del sistema financer, amb un focus molt centrat en el sector immobiliari i en les hipoteques subprime i espècimens similars, la crisi del 2020 té pitjor aspecte. És una crisi dels comptes públics, de les finances de l’Estat, de la insolvència de l’Espanya estatal que arrossega amb si a l’economia productiva i aniquila part del teixit empresarial. No és desgavellat afirmar que està preocupant tant la Covid-19 com el xoc econòmic i els tocs d’alerta de crisi. Que el nostre dèficit públic se situï al 9,5% del PIB al 2020 i que al 2021 pugui ser del 6,7%, si més no, és un cop molt dur. Parlem de més, bastant més, de 100.000 milions d’euros que es perdran el 2020 i d’uns 80.000 milions d’euros al 2021, és a dir, que entre aquest any i el que ve sumarem al voltant dels 200.000 milions d’euros de més dèficit, que acumulat als 821.000 milions recollits des del 2008 fins al 2019 totalitza un muntant deficitari de l’Espanya del segle XXI superior al bilió d’euros, gairebé tot el PIB que som capaços de produir en un any!
I això que Espanya és el país que menys despesa pública destina a ajudar a les seves empreses i lluitar contra la Covid-19: 1,2% de, PIB, és a dir, uns 17.000 milions d’euros a diferència d’altres països com Austràlia, que destina el 10,6%; Japó, 10%; Estats Units, 6,9% o Alemanya, 4,4%. I el deute públic rondarà en acabar el 2020 ni més ni menys amb 1,3 bilions d’euros. O algú ens salva o la sort de les nostres finances públiques està llançada a les feres que devoraran la nostra feble posició.
