José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Dr. José María Gay de Liébana
Una cosa és la música que un vulgui escoltar i una altra la lletra. Sincerament, la mobilització més gran de recursos de la història anunciada en to contundent pel president de Govern em sona, amb el degut respecte, a presa de pèl.
Anem per parts. El primer que es fa, i em sembla molt bé, és posar fora de perill a les nostres grans companyies brandant un escut protector davant la opabilidad -o sigui, que es faci una OPA- d’algunes d’elles, i evitar així que empreses estratègiques per a la nostra economia caiguin en mans estrangeres, de fora de la Unió Europea, és a dir, xineses o nord-americanes primordialment.
Anem breument al moll nuclear de l’anunci del president del dimarts 17 de març a la tarda, a l’espera de llegir la lletra menuda de Reial Decret, que ofereix, així de cop, un apetitós titular però que a l’hora de la veritat poc o molt poc o quasi res. ¡200.000 milions d’euros mobilitza el Govern!
Això de mobilitzar no és el mateix que pagar… I com és aquesta mobilització? Doncs dels 200.000 milions, 100.000 milions en avals públics de préstecs que concedeixi la banca, que és la primera que es grata la butxaca, aquesta a qui una facció governamental vol triturar a impostos.
Després, 83.000 milions d’euros, atents aquí, serà una mobilització de recursos del sector privat, és a dir, que seran empreses privades i no públiques, les que afrontaran la càrrega de posar aquests diners a la nostra economia. Quines seran? Intuïm que les que presten determinats serveis públics o els preus de les quals estan regulats.
La resta fins a completar els 200.000 milions d’euros, que són 17.000 milions, seran les ajudes directes de l’Estat cap a l’economia que, òbviament, constituiran més despesa pública, que no esforç. Més deute públic i, en conseqüència, més endavant ho acabarem pagant a escot.
Perquè després vindrà la recuperació i aquí és, en tornar a la normalitat, quan arribi el moment del pal impositiu que, de fet, segueix vigent en aquesta emergència a l’igual que les cotitzacions socials. Sincerament, l’anunci amb èmfasi del nostre president és bonic de sentir, tot i que en interpretar-lo es dedueix que l’ajust dràstic que en les actuals condicions exigeix a la nostra bamboleada economia es troba molt lluny de les necessitats reals.
Aquest era el moment de llançar un salvavides als milions d’empreses que de manera molt atomitzada conformen el nostre teixit empresarial, era l’oportunitat per anestesiar l’angoixa i l’estrès econòmic que pateix la nostra economia, colpejada fortament pel que constitueix sense cap mena de dubte una crisi disruptiva que sobtadament, en molt pocs dies, ha torpedinat l’economia empresarial i familiar i ha bombardejat el sector privat espanyol.
Amb el paquet de mesures implementades, llevat que en estudiar el Reial Decret aparegui alguna reconfortant sorpresa, cosa que sembla rara, l’economia espanyola no surt del fons del pou al qual va caient. Ningú, al Govern, s’ha acordat de les empreses valentes que fan de la seva resistència el més edificant exemple de lluita davant la crisi disruptiva. Ens esperen dies compromesos.
