Dr. José María Gay de Liébana
La Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), en nom de tota la comunitat acadèmica, se suma al dolor per la pèrdua del seu acadèmic de número José Maria Gay de Liébana, professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona i de diverses escoles de negocis i reconegut divulgador econòmic. Gay de Liébana va morir el 16 de juliol als 68 anys al seu domicili de Barcelona víctima d’un càncer. Figura omnipresent en la divulgació econòmica, sempre va destacar per la seva energia i treball incansable, tant en l’àmbit educatiu com professional.
Apassionat per la docència i la comunicació, es va llicenciar en Economia, en Administració i Direcció d’Empreses, en Dret, en Ciències Empresarials i com a perit i professor mercantil i era doctor en Ciències Econòmiques i en Dret. En l’àmbit divulgatiu, els seus vídeos al canal E-Konomía de l’edició digital del diari “La Vanguardia” i les seves intervencions a la cadena radiofònica Cope, així com les seves últimes publicacions, l’havien convertit en aquests darrers anys en un dels referents de la informació econòmica a Espanya.
Alfredo Rocafort, president de la Junta de Govern de la RAED, va ser l’encarregat, per desig exprés de Gay de Liébana, d’escriure l’obituari en la seva memòria que ha publicat “La Vanguardia” i que reproduïm de forme íntegra.
La vetlla serà aquest diumenge, 18 de juliol, a partir de les 16.00 h, al tanatori de Sant Gervasi (c/Carles Riba, 10-12, Barcelona) i el funeral serà dilluns, 19 de juliol, en el mateix espai a les 12.00 h.
Obituari de José María Gay de Liébana
Un economista a què enteníem tots
Ens ha deixat José María Gay de Liébana, una persona especial, un amic de l’ànima, un ésser humà excepcional, un comunicador inigualable i un professor vocacional, l’amor per ensenyar del qual va anar molt més enllà dels alumnes que van tenir la sort de gaudir del seu magisteri universitari, ja que també va incloure les milers de persones que cada dia seguien els seus vídeos sobre temes d’economia a “La Vanguardia”, o els que gaudien amb les seves intervencions, sempre encertades, procedents, clares i a l’abast de qualsevol públic, en múltiples mitjans, que li van fer guanyar una merescuda aurèola de savi proper i accessible.
Se n’ha anat, a més, un gran acadèmic, una persona que, des del seu ingrés com a membre numerari a la Reial Acadèmia Europea de Doctors l’any 2014, va ser una referència constant en les activitats de la nostra institució. Els seus discursos de resposta a l’ingrés d’altres col·legues seran recordats sempre, per l’entonació, amb la seva característica veu de baríton, i per la precisió, mai exempta d’emoció, amb la qual donava la benvinguda als nous acadèmics.
La partença d’una personalitat com la seva és una pèrdua irreparable per a una societat com la nostra tan necessitada de referents amb sentit comú, amb coneixement, i amb ànima de divulgador com la que tenia el José María.
Amic íntim sense barreres, em va demanar el passat 7 de juliol, en un missatge que guardaré en el meu cor mentre visqui, que escrivís el seu obituari per al seu estimat diari “La Vanguardia”, on feia aquestes intervencions que a partir d’avui sens dubte constituiran una memòria viva del patrimoni cultural i econòmic d’aquest diari i que serviran, sens dubte, perquè els futurs economistes puguin conèixer en primera persona el pensament, les maneres i els missatges que, amb savi i fi mestratge, era capaç d’embastar José María Gay de Liébana, i que, fins i tot en els seus moments finals, quan ja era plenament conscient que li quedaven pocs dies de vida, no va voler deixar d’acompanyar-nos.
El llegat de José María Gay de Liébana, nascut fa 68 anys a Barcelona, és una crida a les noves generacions que es pot arribar a ser tan excels professional com era ell, si hom té la seva tenacitat, el seu coratge, la seva vocació, les seves hores de dedicació a l’estudi i sobretot la seva bonhomia.
Era una persona meravellosa, amic dels seus amics, lleial, entregat i disposat sempre a ajudar, carregant d’hipèrboles afectuoses els èxits de qualsevol dels seus col·legues i oferint sempre el millor de la seva gran saviesa per a qualsevol que li requerís la seva opinió sobre un tema amb el seu gran somriure i la seva inigualable empatia personal.
José María era, vocacionalment, un divulgador científic. Un gran comunicador, feia servir la veu amb singular mestria i era capaç de transmetre, com molt pocs experts del nostre país, els més intricats conceptes econòmics i les seves opinions crítiques, sempre fonamentades en un profund coneixement i una increïble capacitat de reflexió, era un model del que ha de ser un divulgador. Les seves intervencions en programes tant en televisió com en ràdio li van atorgar sempre una gran credibilitat, per la capacitat d’explicar, transmetre i de sintetitzar aquests conceptes posant-los a l’abast d’un públic que seguia i apreciava els seus comentaris i les seves encertades observacions.
José María Gay de Liébana era, a més d’economista, advocat i professor mercantil, posseïa sengles doctorats en Dret i en Ciències Econòmiques i Socials i llicenciatures en Economia, Administració i Direcció d’Empreses, Dret, i en Ciències Empresarials. A més d’aquestes titulacions, va completar la seva formació acadèmica amb una diplomatura en Estudis de Direcció d’Empreses -especialitat econòmic-financera- per Esade.
La seva tasca docent va ser àmplia i deixa un bon nombre de deixebles, que estic segur, com tots els que el vam conèixer i vam tractar, que avui ploren la seva pèrdua, ja que de ben segur va ser per a molts d’ells un referent en la seva formació professional. Entre les seves múltiples responsabilitats docents, destacaré la de professor d’Economia Financera i Comptabilitat a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, estant adscrit, i sent col·lega de qui això escriu, al Departament de Comptabilitat.
Entre el 1981 i el 1988 va simultaniejar la seva activitat docent a la Universitat de Barcelona i a Esade, en aquesta última com a professor de Dret Fiscal i va ser professor convidat en nombroses universitats nacionals i estrangeres. També va posar en marxa un despatx d’assessoria professional que aviat es va convertir en un referent pels coneixements enciclopèdics i la capacitat professional que acreditava.
Va ser un reconegut conferenciant, i era convidat habitual a fòrums econòmics nacionals i estrangers que a més, en moltes ocasions, el van distingir amb premis i condecoracions que ell rebia amb humilitat i alegria, sempre disposat a exercir aquesta tasca de difusor del coneixement en la qual era mestre inigualable.
Les seves aportacions literàries van ser també molt importants. Deixa darrera seu un bon nombre de llibres, els dos últims, vinculats a la Reial Acadèmia; un, “Retos Vitales para una nueva era”, publicat a finals d’abril del 2021 en el qual va col·laborar amb l’entusiasme que sempre posava en tot, amb altres acadèmics i personalitats internacionals amb les seves reflexions sobre els reptes econòmics als quals ens enfrontem, i un altre “La gran pausa. Gramática de una pandemia”, en el qual va escriure una de les més lúcides reflexions que s’han fet en aquests temps sobre les conseqüències de la pandèmia a l’economia espanyola i europea.
Una altra faceta de la seva vida amb la qual se sentia feliç era el món de l’esport, sobretot en aquells que assíduament seguia o practicava, com el golf o el tennis. Eren famosos els seus partits de dobles al Reial Club de Tennis Barcelona amb alguns dels seus companys que avui també ploren la seva pèrdua.
Però si hi ha en aquest món esportiu un aspecte de què presumia i era un apassionat defensor, va ser de la seva militància com a aficionat i soci del Reial Club Deportiu Espanyol. Encara recordo, fa uns pocs anys, quan la malaltia que se l’ha acabat enduent del nostre costat va aflorar, es va córrer el rumor que estava molt greu i ell amb el seu humor sorneguer va tranquil·litzar els seus fidels seguidors i amics dient que “no pensava morir-se mentre el RCD Espanyol no guanyés la Champions”. Per desgràcia el seu desig no s’ha pogut veure fet realitat, però espero que, si algun dia això passa, el club dels seus amors ho recordi d’una manera especial.
A José María li agradava gaudir de la vida, dels amics, de les seves caminades per la Cerdanya, de la bona taula (va ser notòria la seva investidura al Sereníssim Capítol del Vi) i li agradava sobretot ajudar i col·laborar en les coses que se li demanaven. Això el feia feliç i he estat testimoni de nombroses ocasions en què així esdevenia.
Una menció especial mereix, en aquest relat emocionat d’un amic, la seva esposa Memé. I el seu fill Pepe.
Durant més de 40 anys junts, van formar una parella exemplar, en la qual María de las Mercedes, Memé, va estar al seu costat, personalment i professionalment, ajudant-lo i animant-lo en les seves múltiples activitats. Ella ha estat el seu gran suport i la força que mai li va faltar per poder culminar amb èxit els seus molt diversos reptes. La seva enteresa i dedicació fins al final ha estat per a tots nosaltres un exemple d’abnegació i de fortalesa.
El seu fill Pepe, alegria de la vida de tots dos, va optar per no seguir els passos professionals del seu pare i ha destacat en els últims anys per una prometedora carrera com a cineasta i que, tot i la tristesa de la pèrdua, podrà sentir-se orgullós del pare que va tenir que el va estimar amb bogeria i de qui va rebre suport en totes les seves iniciatives.
I vull acabar aquest encàrrec, que ha estat el més dur emocionalment que he rebut a la meva vida, amb el record de les meves últimes converses amb José María, per la seva enteresa davant el seu pròxim final, per la seva lluita incansable per intentar evitar-lo, però amb la serena acceptació que el cicle de la seva vida arribava a la fi. El dia que li van donar l’extremaunció em va demanar que, com a últim desig, escrivís aquest obituari. Ho faig tot i que les llàgrimes dificulten aquesta tasca, no només perquè ha marxat un amic, un germà, un mestre, sinó perquè crec que el món és una mica més trist i el coneixement i la raó es queden una mica més orfes davant la pèrdua d’un ésser humà excepcional al qual estic segur que la història recordarà com el que va ser. Un gran home.
Descansa en pau, estimat José María.
Alfredo Rocafort Nicolau
