Aldo Olcese
President de la Fundació Independent i de l’Associació Nacional Societat Civil Ara i vice-president i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat al número 7 de la revista cultural “Hasta el tuétano”
Dr. Aldo Olcese
Aldo Olcese, president de la Fundació Independent i de l’Associació Nacional Societat Civil Ara i vice-president i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), publica al número 7 de la revista cultural “Hasta el tuétano”, corresponent als mesos de juny i juliol, l’estudi “El final de una tragedia. Fernandito Túpac Amaru, último descendiente de la dinastía inca (1769-1798)”, on explica amb detall les seves recerques per trobar les restes d’aquest personatge històric, fill menor de l’alliberador d’Amèrica Túpac Amaru II i de Micaela Bastida, que va morir a l’exili espanyol a Madrid el 30 de juliol del 1798 amb el nom espanyolitzat de Fernando Tupamaro i va ser enterrat al cementiri de la madrilenya parròquia de Sant Sebastià. La tasca d’Olcese li ha merescut el reconeixement de l’Institut de Desenvolupament Ètic d’Amèrica del Perú.
Olcese inicia el seu relat explicant que va iniciar les seves indagacions a petició de Ricardo Noriega Salaverry, president de el partit Despertar Nacional i de l’Institut Desenvolupament Ètic d’Amèrica amb l’objecte de repatriar les restes d’aquest personatge al Perú amb ocasió de la celebració del Bicentenari de la Independència. De la mateixa manera, hi ha la voluntat que Fernandito, com popularment se’l coneix al país andí, reposi a un Mausoleu dels Inques a Cusco.
“Fernandito arriba desterrat a Espanya el 1784 després d’un periple tan terrible com a ésser humà com humiliant per a un fill de Rei dels Inques. Tot comença amb l’execució per decapitació i esquarterament del seu pare, Túpac Amaru II, anomenat José Gabriel Condorcanqui, marquès d’Orpesa, a la plaça de Cusco el 18 de maig del 1781. Així com l’ajusticiament de la seva mare, Micaela Bastida, per garrot, i del seu germà gran Hipòlit per penjament al mateix acte. Fernandito de 12 anys llavors i el seu germà Mariano, de 17, són obligats a contemplar l’escena dramàtica i se’ls respecta la vida per ser menors d’edat, sent enviats a presó a Lima mentre es decideix la seva deportació i desterrament a Espanya al costat d’altres familiars i amics. Després de tres anys presoners a Lima, el 1784 surten per Espanya en un galió de la Corona rumb a Cadis previ pas per Brasil”, narra l’acadèmic la tràgica peripècia del personatge a la seva infància.
Túpac Amaru II. Oli sobre llenç de Etna Velarde (2010)
Mariano moriria a la primera escala, i Fernandito va haver de ser rescatat del naufragi del galió a les costes de Portugal. Amb 17 anys és escolaritzat al col·legi dels pares escolapis de Getafe. “Als últims anys de la seva vida Fernandito surt de Getafe i es trasllada a Madrid per provar fortuna com a administratiu i secretari de lletres, però la mort el sorprèn sol i arruïnat fins al seu enterrament en algun dels dos cementiris de l’actual barri de les Lletres, al Convent de les Trinitàries o a la Parròquia de Sant Sebastià. La recent recerca de les restes de Miguel de Cervantes a aquest mateix convent va fer fàcil el descartament, ja que s’havien identificat a tots els enterrats allí en aquest període. I la troballa es va produir, finalment, a la parròquia del carrer Atocha. “Fernandito va aparèixer. Enterrat d’almoina el 30 de juliol del 1798 a l’Església de Sant Sebastià amb el nom espanyolitzat de Tupamaro en lloc de Túpac Amaru”, assenyala Olcese.
La recuperació de les restes, enterrades en una fossa comuna en la qual s’han realitzat repetides extraccions, és una tasca impossible més enllà d’un lliurament de restes simbòlica. Aquest serà l’últim episodi d’aquesta història. “La missió històrica assumida per Aldo Olcese ha estat tan prolixa que ha hagut de contactar amb autoritats civils i eclesiàstiques, de les quals ha rebut suport total per a tan noble objectiu”, va agrair l’Institut de Desenvolupament Ètic d’Amèrica del Perú la tasca del vice-president de la RAED.
