Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia i vice-rector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)

Article publicat al portal especialitzat The Conversation i al diari “El Imparcial” de Mèxic el 2 de maig del 2021

Dr. Francisco López Muñoz

Dr. Francisco López Muñoz

Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), explica el gran avenç mèdic que va suposar el descobriment de la insulina i els tractaments amb ella de la diabetis a l’article “Un siglo de insulina: cuando la diabetes dejó de ser necesariamente mortal”, publicat al portal especialitzat The Conversation i al diari “El Imparcial” de Mèxic el passat 2 de maig. L’acadèmic signa aquest article al costat de Cecilio Álamo, catedràtic de Farmacologia de la Universitat d’Alcalá d’Henares.

Tots dos especialistes assenyalen com a l’actualitat 400 milions de persones pateixen diabetis mellitus i que el 8% de la població occidental la desenvoluparà al llarg de la seva vida. “Tot i que avui és un trastorn molt ben conegut i controlat, fa un segle el seu pronòstic era dramàtic i comportava un desenllaç fatal després dels primers mesos de la diagnosi en nens i adults joves. Tot va canviar el 1921, quan va tenir lloc un dels més importants avenços de la història de la medicina: el descobriment de la insulina. Aquest era l’origen, i al seu torn la solució, de la gravíssima patologia”, inicien els dos experts el seu article.

López Muñoz i Álamo apunten diversos dels precedents científics de la descoberta, aturant-se, entre d’altres, als investigadors alemanys Joseph von Mering i Oskar Minkovsky, que el 1889 van confirmar que la resecció del pàncrees al gos induïa un quadre sever de diabetis. Això els va fer pensar en l’existència d’alguna substància pancreàtica necessària per a la regulació dels nivells de glucosa de l’organisme. El 1909, Jean de Meyer va encunyar el poètic nom d’insulina (d’ínsula, illa) per designar la substància, encara no identificada, produïda en el que el també alemany Paul Langerhans havia denominat illots, una sèrie de grups de cèl·lules ben diferenciats al pàncrees, que eren capaços de reduir la glucosa a la sang.

“Al gener del 1922, un pacient diabètic de 14 anys d’edat, anomenat Leonard Thompson, que pesava 29 quilos a causa de la seva malaltia, va ser el primer en rebre l’extracte pancreàtic obtingut per Frederick Grant Banting i Charles Best. El tractament no va tenir èxit ia causa d’una reacció al·lèrgica severa i es van veure obligats a suspendre’l. No obstant això, només 12 dies després es va reiniciar el tractament amb l’administració del preparat elaborat per James Collip, que havia seguit un conscienciós procés d’eliminació de molts dels contaminants que encara romanien a l’extracte de Banting i Best. Aquest últim preparat va funcionar considerablement bé, va reduir els nivells de glucosa en sang i orina, els cossos cetònics i gran part de la simptomatologia diabètica”, expliquen els investigadors.

 

Llegiu l’article a The Conversation

Llegiu l’article a “El Imparcial”