Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), va impartir el passat 27 de juliol a la Casa dels Estudis de Villanueva de los Infantes de Ciudad Real la conferència “La terapéutica farmacología en la obra de Cervantes”, a un acte que va ser presentat per Vicente Arias, vicerector de Relacions Institucionals de la Universitat Lliure d’Infants Sant Tomàs de Villanueva.
En la seva exposició, l’acadèmic va fer un recorregut per la terapèutica farmacològica en l’Espanya del Segle d’Or i va analitzar l’obra de Cervantes des de la perspectiva de l’ús dels agents farmacològics en diferents escenes: des dels remeis terapèutics, fonamentalment per al tractament dels dements, bojos i alienats, personatges molt freqüents en la literatura cervantina, als agents tòxics i verinosos, fonamentalment al·lucinògens i narcòtics a l’àmbit de la pràctica de la bruixeria i fetilleria (filtres d’amor, pocions verinoses), passant pels compostos alexifàrmacs (banya d’unicorn, pedres bezoars) i les substàncies d’abús (ungüents de bruixes).
L’ús de diferents substàncies com a ingredients d’aquests compostos, tant per part de la medicina oficial com de la pràctica heterodoxa realitzada per diferents sanadors, no permetia diferenciar clarament entre medicaments i verins, estrebant aquesta diferència moltes vegades només en la dosi administrada, a la susceptibilitat individual o al procés diferencial d’acumulació orgànica. Només cal recordar, en aquest sentit, les paraules de Paracels en la seva obra “Defensions”: “Tot és verí … Només la dosi fa el verí”.
Al transcurs de la seva intervenció, López Muñoz va defensar la hipòtesi que Cervantes es va veure influït per l’obra “De Materia Medica”, de Dioscòrides, traduït i comentat pel metge segovià convers Andrés Laguna, per documentar-se en matèria farmacoterapèutica. Aquesta hipòtesi es basa, entre d’altres elements i segons l’opinió de l’acadèmic, en l’existència d’aquesta obra tècnica a la biblioteca privada cervantina, segons la reconstrucció de la mateixa portada a terme fa uns anys. De fet, el “Dioscòrides” és l’única obra de caràcter científic-mèdic que cita Cervantes a tota la seva producció literària, en concret a “El Quixot”.
A més, és freqüent, com ha demostrat l’investigador en les seves nombroses publicacions sobre aquest tema, l’ocupació per part de Cervantes de descripcions similars a les aportades per Laguna: les propietats terapèutiques del romaní en el tractament de ferides i traumatismes a “El Quixot”, els efectes narcòtics de l’opi a “El gelós extremeny”, els efectes psicodislèptics d’alguns filtres d’amor a “El llicenciat Vidriera” o els efectes tòxics d’alguns verins a “L’espanyola anglesa”. Fins i tot ha confirmat que, en algun cas, s’arriba a citar gairebé literalment algun paràgraf dels comentaris de Laguna en el seu “Dioscòrides”, com l’efecte purgant del ruibarbre a l’excés de còlera a “El Quixot” o els efectes al·lucinògens dels ungüents de bruixes a “El col·loqui dels gossos”.
Francisco López Muñoz va concloure comentant que Cervantes va demostrar en les seves obres tenir amplis coneixements de medicina, a més de per la lectura i maneig de diversos tractats de terapèutica, com l’esmentat “Dioscòrides”, també per la seva estreta vinculació amb el món sanitari mitjançant el seu entorn familiar i d’amistats. En suma, els textos cervantins, tot i no ser, de cap manera, tractats científics, possibiliten, en opinió de l’acadèmic, una encertada aproximació als usos i efectes dels agents farmacològics en l’Espanya del Renaixement tardà.
