Dr. Pedro Nueno
Pedro Nueno, professor de l’escola de negocis IESE-Universitat de Navarra, president de l’Escola de Negocis Internacional Xina-Europa (Ceibs) i acadèmic de número i president de la Secció de Ciències Socials de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), analitza el futur de l’economia i la intervenció de les administracions públiques en la seva gestió i regulació als articles “Decidiendo”, “Enseñando”, “Politicando” i “Corriendo”, que ha publicat al diari “La Vanguardia” entre els passats 2 de setembre i 1 d’octubre.
A “Decidiendo”, l’acadèmic apel·la a la necessitat d’adaptació de l’empresa als reptes de la globalització i la competitivitat en un mercat global, cosa que a vegades aconsella aliances i vendes que mai no s’havien contemplat, però que poden resultar estratègiques. “No considerar l’alternativa de vendre l’empresa pot ser una manera d’autoenganyar-se. Amb alguns col·legues de Harvard i de l’IESE hem comentat la gairebé sempre negativa reacció quan proposes a un president vendre la seva empresa perquè li veus un futur difícil que anirà disminuint el seu valor. Tots hem viscut casos en què al final han entès que és la millor solució, s’ha aconseguit una bona venda i a mesura que passa el temps es veu que va ser un gran encert. Alguns, que van recomanar vendre, anys després cada Nadal reben un regal de l’expropietari. La internacionalització, l’avenç tecnològic, l’aparició de nous competidors poden canviar el futur d’una empresa. Cal actuar amb rapidesa”, considera.
Per la seva banda, a “Enseñando”, Nueno incideix en la importància de la formació presencial, que permet establir relacions personals duradores i fructíferes, recolzant-se en la seva pròpia experiència, sense menystenir per això els avantatges de l’educació en línia. “Amb l’avenç de la intel·ligència artificial i internet s’han llançat milers de programes en línia. Molts professors volen sortir per internet i que els vegin milers de persones. Però aquests programes no tenen res a veure amb els programes presencials. Quan es participa en un programa presencial hi ha espais fora del programa, per fer un cafè, per dinar o sopar, o fins i tot per tenir reunions per grups que els permeten discutir entre ells”, explica.
A “Politicando”, l’expert aborda la necessitat d’una mirada àmplia per part de la política catalana, que vagi més enllà de reivindicacions territorials per apostar la competitivitat, el desenvolupament i la prosperitat econòmica. “Seria interessant que els nostres polítics tinguessin una estratègia sobre l’avenç de Catalunya. Amb l’autonomia que tenim n’hi ha més que de sobres per tenir una bona estratègia. Som el millor lloc d’Europa per fabricar cotxes. Ja va marxar Nissan, però ara tenim empreses europees, americanes i, sobretot, xineses estudiant col·locar alguna planta seva a Europa, però hi ha moltes empreses que han desplaçat la base econòmica de la seva seu social fora de Catalunya, hauríem de pensar que sent part d’Espanya hem desenvolupat una regió extraordinària amb un alt nivell tecnològic i bona educació, tenim una bona sanitat, molt bons hospitals, empreses farmacèutiques i d’equips mèdics líders internacionals, tenim molt bones empreses d’alimentació i de distribució i també hem desenvolupat líders mundials en distribució de productes de moda i productes de prestigi internacional com ara Mango, Puig, Tous i moltes més, una altra cosa en què Catalunya és un líder global és el turisme. Rebem molts turistes i alguns adquireixen algun pis i fins i tot vénen a viure aquí després de la seva jubilació”, reflexiona.
Finalment, a “Corriendo”, l’acadèmic planteja el recurrent debat del futur de les pensions, urgint a un canvi de model per superar la insostenibilitat dels actuals que es mantenen a països com Espanya. “¿Qui s’atrevirà al món a portar l’edat de jubilació més enllà dels 70 anys? La que s’organitzaria! Els metges, els farmacèutics i les seves empreses no paren d’investigar com allargar la vida i van aconseguint resultats. Cada cop hi ha més persones que arriben a més de 100 anys, això vol dir que si es van jubilar amb 65 anys, hauran cobrat pensions durant gairebé 40. Però si nosaltres ens jubilem amb 65 i vivim més de 100, on són els diners per pagar-nos durant 40 anys? Segur que hem pagat a l’Estat un munt, durant molts anys, per poder cobrar les nostres pensions, però a la majoria dels estats del món s’han gastat tots els diners en altres coses ia més els estats s’han endeutat, alguns nivells que ja no poden superar”, argumenta.
