Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), aborda diversos aspectes de l’actualitat política a els articles “La ensoñación de Carles Puigdemont”, publicat el 22 d’agost al diario “El Español”; “Vencedores y vencidos”, “Los muros” i “La Nueve y el relato”, publicats al portal The Objective entre els passats 3 i 31 d’agost; “Hablemos claro: hacia el despeñadero de la confederación”, publicat el 2 d’agost al diari digital “El Imparcial”, i “Financiación singular y ensoñación separatista”, aparegut al portal Artículo 14 el 2 de setembre.
A “La ensoñación de Carles Puigdemont”, l’experta defensa la independència i el criteri professional dels jutges per interpretar la llei d’Amnistia. “Hans Kelsen, a la seva obra ‘Teoria general de l’Estat’, defineix el cop d’Estat com qualsevol modificació o substitució de la Constitució realitzada sense seguir els preceptes establerts per realitzar aquesta reforma. No cal que això comporti l’ús de la violència ni cap intervenció militar. Només cal trencar amb el principi bàsic de l’Estat de dret mitjançant el qual les normes han de ser produïdes, modificades o anul·lades de conformitat amb allò que estigui legalment establert. Això és el que va tenir lloc a Catalunya, fonamentalment durant la tardor del 2017, sent Carles Puigdemont president de la comunitat autònoma. Sota el seu auspici van ser aprovades les anomenades lleis de desconnexió, la llei del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i instauració de la república. Totes dues van ser declarades inconstitucionals pel Tribunal Constitucional espanyol ja que, com a lleis habilitants, pretenien deixar sense aplicació la Constitució Espanyola i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya“, reflexiona.
Per la seva banda, a “Vencedores y vencidos”, Freixes defensa l’esperit de reconciliació de la transició, que va fer possible un canvi de règim sota els valors de la convivència que ara es posen en dubte des de determinats estaments governamentals. “Després de la formació del Govern d’Adolfo Suárez i l’adopció dels Pactes de la Moncloa, l’anomenat consens va facilitar que tots, els que van estar a un costat i els que van estar a l’altre, poguéssim girar full civilitzadament, malgrat el terrorisme que ja va estar present en aquest temps, per començar aquesta etapa de constitucionalisme democràtic que, lamentablement, alguns volen destruir per tornar a entronitzar els conceptes de vencedors i vençuts”, argumenta.
La vicepresidenta de la RAED dedica “Los muros” a les barreres físiques i mentals, distribuïts entre països i ideologies, i alerta sobre els que es construeixen actualment a Catalunya, Espanya i Europa. “A Catalunya, però no només allà, s’ha construït un mur sobre la llengua i la identitat, posant-les al servei de interessos foscos; a més d’amnistiar colpistes, es consolidarà, amb l’acord de sedicents socialistes, la ruptura del model de finançament autonòmic lliurant la clau del mateix als que han protagonitzat el major exemple d’insolidaritat, anticonstitucionalitat i ruptura del sistema de drets. A Espanya s’està construint un mur sobre allò ‘progre’ entès segons volen els que el construeixen, tergiversant conceptes i pretenent justificar allò injustificable en nom de schmittianes i pírriques investidures que no pretenen més que el manteniment en el poder o en els privilegis dels del seu costat del mur, tergiversant fins i tot els conceptes, per revestir de ‘federalisme’ el que no és més que un groller intent de construir una confederació de facto. A Europa es pot construir un mur sobre falsos patriotismes identitaris que, a més, estan en contradictòria connexió i connivència amb els que volen destruir-la”, explica.
A “La Nueve y el relato”, l’acadèmica recorda amb motiu del seu 80è aniversari, l’entrada de l’exèrcit dels Aliats a la capital de França liderats pels combatents espanyols transposant el relat que va generar sobre una hipotètica victòria davant el franquisme al present. “El que arriba a originar la creença en ‘el relat’… en qualsevol ‘relat’, amb la utilització de les actuals tècniques de persuasió, ens entoneix i priva de raciocini. Tot i que ja s’havien estudiat models teòrics al voltant de la comunicació a principis del segle XX, sobretot a les universitats americanes (Harvard, Illinois), que van influir marcadament a les europees (recordem al Cercle Lingüístic de Praga influït per Roman Jakobson), va ser el nazisme qui va desplegar no només en teoria sinó en la pràctica. Els models comunicatius que millor van servir als seus fins (Joseph Goebbels va controlar magistralment la UFA per a la seva propaganda) estan a l’ordre del dia en molts àmbits. Tinguem-ho en compte, perquè tot i que en teoria el model pot ser seguit des de polítiques diferents sempre ha tingut èxit quan el que s’ha pretès és reforçar teories supremacistes, nacionalismes exacerbats i altres”, afirma.
A “Hablemos claro: hacia el despeñadero de la confederación”, Freixes aborda el pacte pel finançament de Catalunya aconseguit entre el PSOE i ERC que ha facilitat la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. “Quan ens diuen que Catalunya ha de rebre més diners perquè està infrafinançada… quan comparen la riquesa de Catalunya respecte d’Andalusia o d’Extremadura… o quan es parla d’esforç fiscal autonòmic… menteixen perquè falsifiquen les seves intencions ocultant-nos el veritable propòsit d’un discurs d’aquesta naturalesa: instaurar una hisenda confederal. No són Catalunya, ni Extremadura o les Canàries, els que paguen els impostos. Són les persones, físiques i jurídiques, presents en aquests territoris. I els que els reben no són els territoris, sinó les administracions que els governen. Així que menys romanços!”, inicia l’experta la seva argumentació.
Finalment, a “Financiación singular y ensoñación separatista”, Freixes incideix en aquest polèmic acord de governabilitat a Catalunya. “Tot i que ni des del Govern ni des dels sedicents socialistes es vol denominar el nou model de finançament que pretenen instaurar a Catalunya com a consorci, un examen del mateix que ni tan sols necessita un detall minuciós revela que, efectivament, es tracta d’un model consorcial, fonamentat que la comunitat autònoma recapti la pràctica totalitat dels impostos i, posteriorment, acordi amb l’administració central de l’estat quina quantitat o percentatge de la recaptació serà transferit a aquestes instàncies centrals. És allò que es va fent amb el País Basc i Navarra, comunitats autònomes que tenen reconegut a la Constitució aquest tipus de sistema de finançament”, considera.