Mario Molina (in memoriam)
Professor de la Universitat de Califòrnia-Los Angeles, premi Nobel de Química i acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Dr. Mario Molina
La Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), en nom de tota la comunitat acadèmica, expressa el seu més sentit i sincer dolor per la pèrdua del seu acadèmic d’honor Mario Molina, traspassat el passat 7 d’octubre. Molina va merèixer el Premi Nobel de Química l’any 1995 al costat de Paul J. Crutzen i Frank Sherwood Rowland pels seus descobriments sobre la gradual pèrdua de la capa d’ozó als pols terrestres. El mateix científic va elaborar el Protocol de Mont-real de les Nacions Unides per solucionar, de forma reeixida, aquest primer gran problema per al planeta d’origen humà.
Molina va certificar que des de la posada en marxa de les mesures que recull aquest protocol les concentracions atmosfèriques dels clorofluorocarbonis (CFC) més importants i els hidrocarburs clorats s’han estabilitzat o s’han reduït. La concentració d’halons ha continuat en augment a causa dels gasos halons que es troben emmagatzemats als extintors d’incendi i que encara continuen en ús. Tot i així, la tendència ha disminuït clarament i s’espera que comenci a declinar la seva presència des d’aquest 2020. La concentració dels hidroclorofluorocarbonis (HCFC) ha augmentat significativament, en gran part a causa dels múltiples usos en què reemplacen als CFC, com solvents o refrigerants.
El grau de compliment del protocol ha estat enorme. D’aquí que se’l consideri l’acord ambiental internacional més reeixit del món fins a la data i un exemple excepcional de cooperació internacional, amb l’objectiu de la recuperació de la capa d’ozó i per tant de millorar una part substancial de l’acumulació dels gasos d’efecte hivernacle, causa fonamental del canvi climàtic per causa antropogènica.
L’acadèmic va investigar la química de la contaminació atmosfèrica a la baixa atmosfera i va treballar amb equips multidisciplinaris internacionals per afrontar el problema de la degradació de la qualitat de l’aire a les grans ciutats del planeta, especialment enfocats en els grups de contaminants de l’aire en zones urbanes. El seu interès pel clima i les conseqüències que es deriven del factor antropogènic va néixer el 1972, quan va començar a treballar amb qui seria el seu mentor, Frank Sherwood Rowland. Junts van abordar la investigació sobre les propietats químiques de l’àtom en processos radioactius. Una de les línies de recerca en les que van treballar va ser la d’esbrinar el destí d’algunes partícules químiques inerts derivades de processos industrials acumulats en l’atmosfera i els seus efectes sobre el medi ambient, que no havien estat tinguts en compte fins a aquell moment.
Després de mesos d’investigacions van desenvolupar la teoria de la reducció de la capa d’ozó, que va revolucionar el que fins al moment se sabia sobre aquest tema en adonar-se que els àtoms produïts per la descomposició dels CFC destruïen la capa d’ozó atmosfèrica i això tenia unes conseqüències molt greus que anaven des d´alteracions en la salut, major presència de càncer de pell en les zones afectades, fins a canvis en el patró climàtic de la terra. El 1974 van publicar els resultats a la revista “Nature”.
Investigador destacat del Laboratori de Propulsió a Reacció i de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), tots dos als Estats Units, Molina sempre va alternar la docència amb la recerca i el seu compromís mediambiental, el que el va portar a sumar-se al Consell d’Assessors de Ciència i Tecnologia de Barack Obama durant la seva presidència nord-americana, entre el 2009 i el 2017, període en què va destacar com una de les veus autoritzades en la lluita contra el canvi climàtic. Aquell mateix 2017, el Nobel va pronunciar el seu discurs d’ingrés a la RAED, rememorant precisament totes aquestes recerques en un memorable acte acadèmic que queda per a la centenària història de la institució.
