Dra. Teresa Freixes

Dra. Teresa Freixes

Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe, vicepresidenta de la plataforma ciutadana Societat Civil Catalana i acadèmica de número i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), reflexiona sobre l’actualitat política espanyola i internacional als articles “La Comisión de Venecia se posiciona claramente”, “Del discurso del odio al delito del odio”, “Puro relato, puro teatro”, “Bajo la bota”, “Moción de censura instrumental: no es tan fácil”, “Se creen Mandela” i “9 de noviembre: aniversario de la caída del muro de Berlín“, publicats entre els mesos d’octubre i novembre al portal especialitzat Artículo 14 i els diaris digitals The Objective i El Imparcial.

En “La Comisión de Venecia se posiciona claramente”, l’experta recorda que aquest organisme consultiu i assessor del Consell d’Europa ha emès recentment dos dictàmens crítics amb el Govern d’Espanya en relació amb la llei d’Amnistia i el model d’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial. “Qui ens ho hauria dit! Que un Estat com Espanya, considerat modèlic per la seva transició a la democràcia i les seves aportacions a la integració europea, necessités acudir repetidament a un òrgan especialitzat europeu, a causa dels problemes jurídico-constitucionals derivats de les actuals tensions polítiques, era impensable fa pocs lustres”, assenyala.

Per la seva part, a “Del discurso del odio al delito del odio”, alerta sobre pràctiques de protesta violenta i deshumanització de l’altre que s’estan produint a Espanya amb el beneplàcit o l’aprovació directa dels representants institucionals. “És lamentable que entre els contextos en què el discurs d’odi, tant en el seu vessant populista com en el vinculat al nacionalisme, s’està profusament manifestant siguin precisament l’universitari o el de la cultura, precisament els que més allunyats, per la seva pròpia natura, haurien d’estar de tal perversió. Això no és nou. Hanna Arend, a la seva obra ‘Els orígens del totalitarisme’, se’ns posa davant cronistes oficials, col·legues universitaris i altres comparses amb crues paraules: ‘El seu aspecte científic [el del totalitarisme] és secundari i sorgeix, en primer lloc, del desig de proporcionar arguments contundents i, en segon lloc, perquè el seu poder persuasiu també assoleix als científics que deixen d’interessar-se llavors pel resultat de les seves recerques, abandonen els seus laboratoris i corren a predicar a la multitud les seves noves interpretacions de la vida i del món'”, explica.

A “Puro relato, puro teatro”, Freixes critica el que considera un mercadeig entre el Govern i Junts perquè la formació sobiranista permeti la governabilitat a canvi d’exigències com l’oficialitat del català a la Unió Europea. “Utilitzen així mateix l’argument que gairebé nou milions de catalans són discriminats per la UE, per culpa del molt antipatriota Partit Popular, quan existeixen estats membres amb molta menor població la llengua de la qual sí que té allà caràcter oficial. Cert, es tracta d’estats membres que lògicament tenen la seva llengua oficial, sigui quina sigui la seva mida poblacional i, per això, d’acord amb les normes europees en vigor, aquella llengua té caràcter oficial a les institucions europees. Si al nombre de parlants haguéssim de referir-nos, hauríem d’oficialitzar l’àrab, el turc o el rus, perquè són milions qui, al si de la UE, tenen alguna d’aquestes llengües com a llengua materna”, considera.

L’acadèmica dedica l’article “Sota la bota” a desmentir la imposició per part de les Forces Armades de diversos articles a la Constitució Espanyola. “No conté la Constitució cap clàusula aliena al constitucionalisme democràtic. La integritat territorial constitueix un principi que, tret d’excepcions molt explicades que avui no és procedent examinar aquí, és present a tots els estats. Fins i tot la Unió Europea la regula, tot i que no tingui [encara] unes Forces Armades pròpies que la puguin garantir, en última instància, com a competència dels estats membres que la UE ha de respectar”, argumenta.

A “Moción de censura instrumental: no es tan fácil”, l’acadèmica exposa les dificultats per convertir la figura de la moció de censura al Govern en una estratègia per convocar eleccions anticipades. “La Constitució va optar pel model alemany de moció de censura constructiva. Se la denomina així perquè no n’hi ha prou amb presentar-la i votar-la, com passa, per exemple, a Itàlia o al Regne Unit, sinó que, en presentar-la, l’escrit de sol·licitud ha de contenir el nom del candidat alternatiu a la presidència del Govern. Si la cambra l’aprova per majoria absoluta, el candidat proposat és nomenat directament president del Govern pel Rei. Com és fàcil d’endevinar, és més difícil presentar una moció de censura constructiva, és a dir, que contingui un candidat a presidir el nou Govern, que una moció de censura ordinària, sense candidat alternatiu. A França i Itàlia, on la censura no és constructiva, les mocions de censura són nombroses. A Alemanya, on sí que ho és, les mocions de censura són escassíssimes i a Espanya, de sis mocions presentades, només una en va prosperar, contra Mariano Rajoy, formant-se el govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem presidit per Pedro Sánchez“, explica.

A “Se creen Mandela”, la presidenta de Citizens pro Europe constata com l’independentisme ha anat perdent totes les seves batalles judicials a Europa. “Els dirigents del cop del 2017 contra la democràcia acudeixen una vegada i una altra al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) pretenent ser víctimes d’un Estat que no respecta els seus drets. Acudeixen una vegada i una altra, però no n’han guanyat ni un de sol dels casos en els quals han intentat que Espanya fos condemnada per violació de drets. La major part de les demandes presentades no han estat admeses a tràmit i, en el primer cas que ha arribat a sentència en el TEDH, han comprovat que les seves ànsies de semblar-se a Mandela han quedat en sac estripat”, conclou.

Finalment, a “9 de noviembre: aniversario de la caída del muro de Berlín”, la jurista rememora el final de la divisió d’Alemanya i alerta del risc que s’aixequin nous murs ideològics. “Tot i que sembli que la modernitat impedeix que coses semblants es repeteixin, cal ser conscients que no estem immunitzats. I que no podem deixar que es vagin construint més murs divisoris, perquè el desastre pot estar penetrant-se entre nosaltres. Per invisibles a l’ull humà, aquests murs mentals són fins i tot més perillosos i rebutjables que els murs físics. Com fer-los front? Com vacunar a la ciutadania perquè no sucumbeixi davant aquell desfermament moral? Com aconseguir que no hagi de ser qualificat de valent el rebuig d’aquest apartheid que és implícit en la configuració dels meus i els teus? Perquè, avui dia, és molt més fàcil continuar el corrent frontista implícit al mur mental que s’instaura entre nosaltres que denunciar-lo, oposar-se’n i, malgrat ser objecte de desqualificacions i insults, mantenir-se com ciutadans lliures i informats, conscients del que significa el vot en democràcia, actius socialment i prestos a defensar els valors sobre els quals sobren murs, tanques i, sobretot, reserves mentals periclitades”, rasa.