Dr. August Corominas
August Corominas, professor de Fisiologia Humana de la Universitat de Múrcia i de la Universitat Autònoma de Barcelona i acadèmic emèrit i membre del Senat de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’article “És possible arribar als cent anys o fins i tot més enllà?”. Endinsant-se en aquesta mateixa matèria, l’acadèmic va compartir recentment en aquesta publicació els articles “Els quatre genets de l’apocalipsi gerontològic: solitud, silenci, dolor i nocturnitat”, “Reflexió antropològica de l’edat centenària”, “D’avis a néts” i “És possible arribar als cent anys o fins i tot més enllà?”. A més és autor d’un dels capítols del llibre “Vitalidad al envejecer. Si lo deseas, puedes vivir más años con salud”, editat per la Reial Corporació amb el suport de Vichy Catalán.
Mecanismes de tanatoquímica i tanatofísics al procés de morir
Definició de mort (tanatologia)
La mort és un fenomen únic a la vida i extraordinari en desaparèixer una persona amb nom i convertir-se en un cadàver. El concepte i la realitat de la mort no és acceptada alegrement per la societat. Fa por la mort i el presumpte patiment que el procés produeix. Interessa la mort digna, la mort sense dolor. Es parla del tabú de la mort al lloc de cultura de la mort.
El procés no ha estat gaire estudiat, perquè els metges clínics estudien i diagnostiquen el malalt fins a l’èxitus, després expedeixen el certificat de defunció i acaba la seva missió. D’altra banda, en morts violentes al metge forense li interessa la causa de la mort i hora o dies en què ha tingut lloc. Només un informe pericial per al jutjat. Se’n diu cronotanatodiagnòstic. La mort s’ha representat metafòricament com un crani, un esquelet cobert, o com una figura religiosa. A Mèxic, la santa mort.
La mort és probablement l’única veritat indiscutible de les nostres vides. Tot i que intentem eludir-la en la nostra vida diària, encara que sigui un tema tabú per a algunes societats occidentals, encara que no en parlem, encara que vulguem restar-li el dramatisme, la mort sempre és aquí i allà, present, immutable, eterna, quieta, silenciosa. Martin Heidegger diu que l’home és un ésser per la mort, l’home neix amb la mort i per la mort; la mort constitueix juntament amb la seva antítesi, la vida, cosa que podríem titular com el dualisme existencial de la persona humana.
La mort és un misteri, però també és un fet físic i un fet visible i com a resultat de la seva actuació ens deixa la carn lliurada als cucs. La mort és presència-absència consubstancial a les nostres vides. Un destí final cap a on estem condemnats a caminar des del nostre naixement. L’home no és el rei de l’univers, és un gra de sorra d’un desert o una gota d’aigua d’un oceà. Segons l’astrobiòleg Carl Sagan, l’home és pols d’estrelles, i màquina termodinàmica que desgasta els materials i provoca errors metabòlics que ocasionen entrecreuaments i sintetitza proteïnes errònies. Tot plegat condueix a una autodestrucció, és a dir, a la mort.
