Teresa Freixes
Catedràtica Jean Monnet ad personam, acadèmica de número i vice-presidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Dra. Teresa Ferixes
Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, acadèmica de número i vice-presidenta de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), reflexiona sobre el debat obert al voltant de la legitimitat de la Constitució Espanyola i la seva reforma en l’article “Constitución, ratificación popular y reforma constitucional”, publicat el passat 25 de desembre al seu bloc personal, teresafreixes.wordpress.com. Un rigorós estudi elaborat al costat dels reconeguts estudiosos als àmbits de la Justícia i la Història Daniel Berzosa, Alfonso Gañán i José Varela Ortega.
“De la mateixa manera que estan en vigor constitucions que no van ser aprovades en referèndum, no sempre s’exigeix aquest per aprovar la reforma constitucional. Aquesta observació ve al cas perquè, com els ulls del Guadiana, emergeix el debat sobre si, en haver estat aprovada la Constitució Espanyola per referèndum del poble espanyol el 1978, bona part de la població actual no s’hauria pronunciat sobre ella, i, com a conseqüència, hauria perdut la seva legitimitat, perquè s’aplica sense que aquestes generacions l’hagin votat. Fins i tot la detesten més, perquè les dues reformes del text originari que s’han efectuat no van precisar, en no recaure en les parts de la Constitució que ho exigeixen, de la realització de cap referèndum”, inicien els estudiosos la seva reflexió.
Freixes, Berzosa, Gañán i Varela Ortega expliquen de manera succinta la història i aprovació dels principals textos constitucionals de les democràcies europees, la majoria sense una ratificació popular, i esbossen de la mateixa manera l’evolució del pensament polític a la llum dels principals teòrics dels sistemes democràtics occidentals des de la Il·lustració, detenint-se en la construcció del sistema democràtic nord-americà, considerat avui paradigmàtic. Tot això per concloure que l’estabilitat és un dels principals pilars de la democràcia. “Certament, les constitucions tenen o han de tenir voluntat de permanència i, per això, solen establir mecanismes reforçats de revisió, més complicats que els canvis a les normes amb valor jurídic inferior. Aquesta permanència està lligada amb la voluntat d’estabilitzar, alhora, la vida política i econòmica, és a dir, amb una certa voluntat de reforçar el benestar social”, exposen.
Per als autors, ni el referèndum és garantia de legitimitat ni es fa necessària la reforma d’un text constitucional per adaptar-lo a l’evolució política i social. “És fals que els instruments de democràcia directa, com és el referèndum, atorguin sense més un major grau de legitimitat a una decisió o a un sistema polítics. Durant el franquisme, se’n van celebrar dos. El primer al 1947, per aprovar la llei de Successió en la Direcció de l’Estat; el segon el 1966, amb la llei orgànica de l’Estat. Segons aquesta esbiaixada forma d’estimar el valor del referèndum, si en quaranta anys se’n van fer dos, es va guanyar a més la legitimació generacional cada 20 anys. Significa això que va ser democràtic el sistema de Franco? No sempre cal reformar la Constitució perquè respongui a les necessitats socials de cada moment històric. Això podria ser necessari en una llei ordinària, fins i tot en un Codi Penal o Codi Civil, normes que han d’evolucionar al ritme que la societat necessiti, però les constitucions, tal com la millor doctrina constitucional estableix, cobren la seva efectivitat mitjançant la interpretació, el desenvolupament i l’aplicació”, assenyalen.
