La RAED va recordar el Nobel al centenari del seu naixement amb un acte en què va participar el seu nebot i l’especialista en la seva obra Adolfo Sotelo
La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) va retre homenatge a Camilo José Cela amb motiu del centenari del seu naixement amb la sessió acadèmica “Centenari d’un premi Nobel: Camilo José Cela”, celebrada a Barcelona el 27 de novembre. La sessió, emmarcada dins del cicle “Personatges de la Història”, va ser moderada per Xabier Añoveros, acadèmic de número i vicepresident de la RAED, i va comptar amb la participació de Julio Pérez Cela, doctor en Enginyeria, nebot de l’homenatjat i vicepresident de la Fundació Camilo José Cela y Rosario Conde, i Adolfo Sotelo, catedràtic d’Història de la Literatura Espanyola de la Universitat de Barcelona, especialitzat en l’obra de Cela.
Pérez Cela va iniciar la seva intervenció exposant els antecedents familiars de Cela: la seva branca gallega, la del seu primer cognom, i l’anglesa, del segon, fins arribar al naixement de l’escriptor a Iria Flavia. Es va centrar després en el fill de Camilo José Cela, de qui va explicar la seva trajectòria familiar i universitària -és catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de les Illes Balears– i sobretot la seva obstinació a ressaltar i mantenir viva la importància de la seva mare, Rosario Conde, en l’organització i èxit literari del seu pare. Va acabar la seva exposició amb els orígens de la Fundació a Guadalajara, on va viure l’escriptor seus últims anys fins que va morir el 17 de gener del 2002.
Dr. Xabier Añoveros, Dr. Julio Pérez Cela, Dr. Adolfo Sotelo i Dr. Alfredo Rocafort (President de RAED)
Sotelo, per la seva banda, va repassar la vida de Cela des de la seva infància i joventut, ressaltant la importància que van tenir en la seva futura vida literària la postguerra, la seva implicació amb la Falange, el seu càrrec en l’aparell de censura del Règim i la seva amistat amb moltíssims escriptors i pensadors tant oficials com clandestins de l’Espanya de llavors. L’estudiós va repassar una a una les obres del Nobel, des de “Pisando la dudosa luz del día”, un poemari escrit el 1935 amb molta influència lorquiana, de Pedro Salinas i de Pablo Neruda fins a la publicació de “La familia de Pascual Duarte”, que tot i que al principi no va tenir excessiu èxit, pel tenebrós del seu text, poc d’acord amb una Espanya que volia oblidar una guerra fratricida, la força de la seva prosa la va convertir en una novel·la reeixida i trencadora, la més traduïda de l’espanyol després d’“El Quixot”.
Sotelo va ressenyar també obres de referència com “Pabellón de reposo”, una novel·la basada i escrita quan es reposava d’una recaiguda de tuberculosi a un sanatori de la serra madrilenya, i “Nuevas aventuras y desventuras del Lazarillo de Tormes”, prèvies a la seva obra cimera: “La Colmena”. Una novel·la que va tenir moltes dificultats de censura per a la publicació i va haver de veure la llum a Buenos Aires el 1952. El catedràtic va comentar així mateix amb detall l’aventura literària veneçolana de Cela per escriure “La Catira” i els preparatius i desenvolupament del seu viatge a l’Alcarria que va culminar amb l’aparició del relat de viatges més original i llegit en llengua castellana. Sotelo va fer també èmfasi en la importància d’altres dues novel·les: “Mrs. Caldwel habla con su hijo”, sobre una relació maternofilial curiosa i tormentada, i “Mazurca para dos muertos”, una de les tres novel·les de contingut i desenvolupament gallec que tenia previst escriure, però que va quedar en una de sola. Es tracta d’una novel·la de la Galícia rural amb la seva cruesa, la seva poesia, el seu simbolisme i el seu realisme.
