Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, presidenta de l’organització internacional Citizens pro Europe i acadèmica numerària i vicepresidenta de la Junta de Govern de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), aborda la situació de la democràcia a Espanya i l’incompliment dels seus compromisos internacionals als articles “Constitución semántica y relato placentero”, publicat el passat 28 de març al portal Artículo 14, i “El rearme”, publicat pel diari digital The Objective el passat 3 d’abril.

A “Constitución semántica y relato placentero”, l’experta es fa una infinitat de preguntes sobre la situació política i institucional espanyola, que al seu criteri voreja els marges de l’Estat de dret. “¿Quan s’ha pogut iniciar, i consolidar, aquella immensa confusió entorn del concepte de democràcia, igualtat, seguretat o defensa, per posar uns exemples? ¿Com ha pogut canviar l’ètica pública perquè sigui possible afirmar sense gens de pudor que blanquejar el terrorisme a les institucions, enaltint els antics membres d’ETA, constitueix un exemple d’integració en democràcia? ¿Des de quin moment es legitima un partit polític que té com a fórmula bàsica per arribar i mantenir-se al poder anar devaluant els seus postulats originaris per veure en quin punt se’ls compren? ¿Des de quina teoria política es pot afirmar sense sotsobre que el mandat democràtic justifica el menyspreu a la llei? ¿Com ha estat possible aconseguir que milions de persones considerin que hàgim de tolerar, com si això fos el normal en democràcia, incitacions a l’odi, populistes tergiversacions recargolades o formes de mesurar a conveniència de segons qui? ¿En quina forma s’ha aconseguit que part de la població de Catalunya cregui que es pot ‘desconnectar’ d’Espanya?”, es qüestiona.

Una situació, assenyala, a la que s’ha arribat de forma subreptícia, que Freixes compara amb la de l’auge dels nacionalismes que van portar a Europa a la Segona Guerra Mundial. “Una minoria ben organitzada, situada en llocs estratègics, pot ficar-s’ho a la butxaca sense que la resta es decideixi a parpellejar. Es va poder apreciar clarament durant l’ascens dels totalitarismes al període d’entreguerres del segle passat. L’Estat total de Carl Schmitt, dirigit, com bé va evidenciar Hannah Arendt, a aconseguir l’hegemonia mundial, va fer servir tots els racons del sistema per fer-ho seu”, acaba confiant l’esperança de la democràcia espanyola a la justícia i a Europa.

Per la seva part, a “El rearme”, la vicepresidenta de la RAED denuncia els enganys que prova de dur a terme el Govern d’Espanya per fer passar per despeses de Defensa el que no ho són en un nou exercici d’equilibris entre els seus socis. “És necessari ser clars al respecte, sense pretendre disfressar com despeses de defensa els propis de polítiques ambientals o socials, com s’ha estat fent en compareixences públiques o parlamentàries dels nostres governants, pretenent un relat pseudopacifista que no convenç ningú amb un mínim d’informació. De totes maneres, això no ens ha d’estranyar venint, com ve, d’alts càrrecs polítics i/o jurisdiccionals que sembla que no saben què és la presumpció d’innocència o que pretenen que els jutges espanyols no puguin plantejar qüestions prejudicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tement poder ser desautoritzats en les instàncies europees”, considera l’experta jurista.

Teresa Freixes

Dra. Teresa Freixes

“Veurem com, a Espanya, de la mateixa manera que ha passat en altres àmbits, una riuada de qüestionables decrets i ampliacions de crèdit pretendran assimilar el que sigui a despeses de Defensa, intentant fer creïble un més que discutible compliment de les obligacions europees, perquè oposar-se directament a la Unió Europea és una cosa molt difícil i, sobretot, poc operativa econòmicament parlant. De manera que, fins i tot, per acabar de filar molt prim, els ‘creadors d’opinió’ oficials ens desconcertaran amb un relat d’acusacions d’insolidaritat per part de l’oposició en un assumpte ‘d’Estat’, com és la defensa d’Espanya i Europa, reclamant un pacte que des del Govern només semblen concebre, d’aquí que es vagi filtrant als mitjans de comunicació, com a acord ‘d’adhesió’; la qual cosa, com els contractes d’aquest tipus, no té més valor jurídic que el que li vulguin donar els concernits, ja que són jurídicament inadmissibles i els tribunals els tenen per no existents quan s’impugnen. Els pactes ‘d’Estat’, senyors, no s’aconsegueixen amb martingales de saló: es forgen conjuntament, recorden conjuntament i es fan públics conjuntament. Els que afectin al ReaArm també”, conclou.