Dr. Joaquín Callabed
Joaquín Callabed, president del Club de Pediatria Social, acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i acadèmic numerari i vicepresident de la Secció de Ciències de la Salut de la Reial Acadèmia Europea de Doctors (RAED), recupera les seves reflexions sobre els autors de l’Antiga Grècia i l’actualitat de la cultura clàssica als articles “¿Por qué sigue vigente el legado de Pericles?”, “Solón de Atenas, uno de los siete sabios de Grecia”, “Hesíodo y el nacimiento de los mitos griegos”, “Los cuatro inolvidables trágicos griegos” y “La Academia de Platón en Atenas”, publicats al llarg dels últims mesos a la secció “Lectores expertos” de l’edició digital del diari “La Vanguardia”, de la comunitat de lectors del qual forma part activa. Callabed suma aquesta reflexions a les anteriors sobre la matèria també recollides per la Newsletter de la RAED: “Las enseñanzas de la escuela cínica”, “¿Por qué Platón aún está vigente?“, “La virtud según Aristóteles” y “20 máximas de Sócrates que deberías conocer”.
A “¿Por qué sigue vigente el legado de Pericles?”, l’expert aborda el sistema democràtic clàssic liderat per Pèricles des d’Atenes, que al seu entendre va suposar una gran transformació en la societat antiga, en la filosofia, en la ciència i en les arts. “Atenes va ser escenari durant el segle V a.C. d’un extraordinari floriment cultural, una edat d’or, que s’inicia amb la derrota dels perses a Salamina (480 a.C.) travessada per les guerres del Peloponès i acaba amb la victòria d’Esparta (404 a.C.). La personalitat de Pèricles va ser agent de transformacions. El sistema democràtic va alliberar les millors energies creadores del poble atenès i va establir un model de govern que ha inspirat al llarg dels segles la lluita per la llibertat i les institucions representatives”, assenyala.
Per la seva part, en “Solón de Atenas, uno de los siete sabios de Grecia”, Callabed destaca una de les figures que al costat de Tales de Milet, Bies de Priene, Pítac de Mitilene, Cleobul de Lindos, Quiló d’Esparta i Periandre de Corint es va distingir per la seva extraordinària saviesa i pels seus coneixements. “Soló va ser poeta, reformador polític, legislador i estadista atenès. Va néixer en el 683 a.C. a Atenes i va morir en el 558 a.C. a Xipre. Va ser un important representant de la república atenesa, continuant la línia del rei Codros, de qui descendeix, i de Dracó. Com és característic a la Grècia antiga és un heroi històric i també llegendari i mitològic. Els Set Savis de la Grècia del segle VI a.C. són personalitats excepcionals que es distingeixen per la seva extraordinària saviesa i coneixements, com científics, filòsofs, estadistes i legisladors”, resumeix.
El president del Club de Pediatria Social esbossa a “Hesíodo y el nacimiento de los mitos griegos” la figura d’un poeta, escriptor i mitógrafo que està considerat el més antic autor de la Grècia Clàssica després d’Homer. “Va poder viure en els segles IX i VIII a.C. Va néixer a la Beòcia, la capital de la qual era Tebas, enemiga d’Atenes i terra de personalitats com Epaminondes, Píndar i Plutarc. Va llaurar un camp poc generós a Asora, a prop de Tèspies, on es retallen a l’horitzó el Parnàs i Helicó i el cavall Pegàs havia emprès el vol cap al cel. Diuen que va decidir fer-se poeta quan les muses se li van aparèixer mentre estava amb el seu ramat”, resumeix.
Partenó de l’antiga Grècia. Per pixabay.com
A “Los cuatro inolvidables trágicos griegos”, l’acadèmic recorda que si bé han passat fonamentalment a la història tres grans noms de la tragèdia grega com Èsquil, Sòfocles i Eurípides, també va destacar Tespis. “Tespis representa per a la tragèdia el que Homer per a l’èpica o Isop per a la faula: és el primer poeta del seu gènere literari i, com ells, la seva existència bascula entre la realitat i la llegenda. La figura de Tespis, a més, ha estat ocupada com a pedra de toc de la complicada qüestió de l’origen de la tragèdia”, assenyala l’autor.
Finalment, a “La Academia de Platón en Atenas”, Callabed parla sobre la institució clàssica que està considerada la primera universitat d’Occident, fundada l’any 391 a C. i dedicada al cultiu de les matemàtiques i la dialèctica en oposició a l’Escola Retòrica d’Isòcrates. “L’Acadèmia era un parc utilitzat com a gimnàs als afores d’Atenes. La seva estructura no era jeràrquica sinó que els seus membres vivien com un grup d’iguals que investigaven en comú. A més de Plató, que no cobrava honoraris, els seus principals membres van ser Aristòtil, que després va obrir el Liceu; Eudox de Cnidos, matemàtic i astrònom; Heràclides Pòntic, seguidor de Pitàgores, i polítics com Dió de Siracusa, Pitó i Heràclides d’Eno i Menedemos de Pirra, a més de més endavant cristians i teòlegs com Julià, Basili de Cesarea i Gregori Naciancè, els qui van unir als seus ensenyaments cristians la idea que la cultura clàssica havia de respectar-se”, acaba.
