Francisco López Muñoz
Professor de Farmacologia i vicerector de Recerca i Ciència i director de l’Escola Internacional de Doctorat de la Universitat Camilo José Cela. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Article publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el 27 de setembre de 2020 i al canal d’Història de “National Geographic” el 3 d’octubre de 2020
Dr. Francisco López
Francisco López Muñoz, professor de Farmacologia de la Universitat Camilo José Cela i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), explica a l’article “La tragedia de los gases de la muerte durante la Gran Guerra”, publicat a l’edició espanyola del portal acadèmic “The Conversation” el passat 27 de setembre, i al canal d’Història de “National Geographic”, també a la seva edició espanyola, el 3 d’octubre, els efectes de les armes químiques utilitzades de forma indiscriminada, contra exèrcits enemics i fins i tot població civil, durant la Primera Guerra Mundial. Reconegut especialista en la matèria, l’acadèmic signa l’article al costat d’Alejandro Romero Martínez, professor de Toxicologia de la Universitat Complutense de Madrid.
Els dos autors inicien la seva argumentació assenyalant el remot origen de l’armament químic i bacteriològic, tot i que situen a la Gran Guerra el seu ús sistemàtic i massiu. “El 29 d’abril de 1997 va entrar en vigor la Convenció sobre les Armes Químiques. Tot i així, l’ús de substàncies químiques i material biològic com a eines de guerra és tan antic com els propis conflictes armats als quals s’ha vist involucrat l’ésser humà des d’èpoques prehistòriques. No obstant això, el gran desenvolupament d’aquesta modalitat bèl·lica té el seu origen en l’auge de la indústria química al centre d´Europa durant el segle XIX. Concretament a la indústria alemanya, dominada per les anomenades ‘tres grans’, BASF, Hoechst i Bayer, que van invertir gran part dels seus recursos en la recerca de nous compostos sintètics derivats dels colorants. Precisament, en plena I Guerra Mundial, a l’agost de 1916, aquestes tres companyies van signar una aliança anomenada Comunitat d’Interessos de la Indústria dels Tints , que es va constituir en una peça clau de la guerra química amb gasos neurotòxics i vesicants durant el desenvolupament de la contesa bèl·lica”, inicien la seva argumentació.
López Muñoz i Romero Martínez expliquen com els francesos van ser pioners en l’ús d’aquest armament, al que els alemanys van arribar gairebé per atzar. “L’ocupació d’aquestes armes químiques durant la I Guerra Mundial va ser una pràctica generalitzada i abusiva per part dels dos bàndols. Els francesos van ser els primers a fer-les servir, en utilitzar bromoacetato d’etil, una substància lacrimògena, per forçar les tropes alemanyes a sortir dels seus búnquers el 1914, tot i que el seu efecte era pràcticament nul en emprar-se a l’aire lliure. Per contra, la implicació d’Alemanya en aquest joc bèl·lic brut va ser conseqüència de l’atzar. En quedar l’exèrcit alemany sense el subministrament dels nitrats xilens per la fabricació de pólvora i explosius pel bloqueig marítim britànic, el Departament de Matèries Primeres del Ministeri de la Guerra va enrolar al científic Fritz Haber, en aquell moment director de l’Institut Kaiser Wilhelm de Física, Química i Electroquímica de Berlín, per solucionar el problema d’aquesta manera Haber va organitzar i va dirigir, entre el 1915 i el 1917, el Departament de Guerra Química del Ministeri de la Guerra del Reich prussià, i als seus laboratoris es van desenvolupar les primeres armes de destrucció massiva conegudes com una alternativa a la preocupant escassetat d’armes convencionals per a l’exèrcit alemany. El primer gas utilitzat va ser el clorosulfonato d’o-dianisidina, gairebé sense eficàcia, i posteriorment el clor, assajat contra les tropes franceses el 22 d’abril de 1915 a Ypres”, detallen.
