José María Baldasano, catedràtic d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya i acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED), comparteix amb la comunitat acadèmica l’“Informe dels Premis Rei Jaume I de Medi Ambient sobre l’Actual Canvi Climàtic”, que signa amb José Luis Rubio Delgado, president de la Comissió de Medi Ambient d’aquests premis, i que va presentar el passat 11 de novembre davant el ple de l’Alt Consell Consultiu en R+D+i de la Presidència de la Generalitat Valenciana. Baldasano és també autor de l’“Informe sobre canvi climàtic” que va debatre la Comissió d’Emergència Climàtica del Parlament de Catalunya.
Informe dels Premis Rei Jaume I de Medi Ambient sobre l’Actual Canvi Climàtic
Fa uns dotze mil anys, a l’Holocè, l’estabilització i la millora del clima va fer possible l’inici de l’agricultura, i amb això, el sorgiment de les primeres ciutats, les civilitzacions, la ciència, la tecnologia i el progrés que avui gaudim. Tot i això, actualment tot aquest desenvolupament i avenç humà està en perill per un altre canvi climàtic; però aquesta vegada no és natural sinó provocat per l’home. El canvi climàtic antròpic actual amenaça amb la desestabilització i el col·lapse de sistemes productius bàsics i d’estructures socioeconòmiques crucials, que tan àrduament han estat aconseguides.
El nivell actual de benestar i progrés, almenys en algunes parts del planeta, té el seu tendó d’Aquil·les en les conseqüències de la gran quantitat de gasos amb efecte d’hivernacle que hem emès contínuament a l’atmosfera durant més de dos segles. És una amenaça global sense precedents a la història de la humanitat. En molts aspectes, ens enfrontem a problemes de conseqüències encara desconegudes i impredictibles, el control de les quals requerirà coneixements científics, nous plantejaments i maneres més intel·ligents de relacionar-se amb l’entorn natural.
Dr. José María Baldasano
La civilització humana actual s’ha desenvolupat a partir de la màquina de vapor i de disposar d’energia potent, accessible i barata, donant lloc a la civilització dels combustibles fòssils basada en un desenvolupisme tecnològic, que ha conduït a un augment exponencial de la població humana i, en general, a una millora clara de la seva qualitat de vida. Aquest progrés s’ha aconseguit, generant una externalitat greu com és l’emissió a l’atmosfera de CO₂ i altres gasos d’efecte hivernacle (GEH), cosa que ha provocat l’alteració química de l’atmosfera amb el canvi i crisi climàtica consegüent. Les anomalies climàtiques, les onades de calor, els incendis forestals, les inundacions, les sequeres extremes, la desertificació… “No tenen res de natural”, són cada vegada més freqüents i anuncien de manera urgent un futur cada vegada més present. Representen el preu que cal pagar per l’addició de la humanitat als combustibles fòssils.
Hi ha, a més, altres crisis significatives directament o indirectament relacionades amb el canvi climàtic. Entre altres, l’explosió demogràfica, la inseguretat alimentària, la penúria i qualitat dels recursos hídrics, escassetat de terres cultivables, salinització, contaminació del medi natural, fams, migracions forçades, conflictes, inestabilitat política i guerres, pèrdua de biodiversitat i qualitat del paisatge…
Per primera vegada a la història, la humanitat s’enfronta a una crisi planetària amb conseqüències encara imprevisibles. L’alteració química de l’atmosfera a causa de l’emissió de GEH, i el canvi climàtic consegüent, ha situat un problema ambiental amb orígens locals en la dimensió global. Sens dubte, el canvi climàtic és el repte social i ambiental principal del segle XXI.
Aquest canvi climàtic actual desencadenat per l’ésser humà ja ha portat a un augment de la temperatura mitjana de l’aire d’1,2 °C respecte als nivells preindustrials (període 1850-1900) a una velocitat d’aproximadament 0,15-0,20 °C per dècada, i amb un increment apreciable de fenòmens meteorològics extrems. Però, més enllà d’aquests impactes, als científics també els preocupen especialment els punts d’inflexió i els mecanismes de retroalimentació, que constitueixen les línies vermelles d’escalfament global.
El Protocol de Kyoto aprovat el 1997, va representar la posada en marxa de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) de l’any 1992. Va ser el primer compromís en l’àmbit global per posar fre a les emissions que generen l’escalfament global: implicava només una reducció del 5,2% en el període de 1990 i 2012. L’Acord de París del 2015 va representar acordar l’objectiu de limitar l’increment de la temperatura en només 1,5 °C. Fins ara hi ha hagut 27 cimeres climàtiques des del 1995 al 2021, que malauradament han implicat “molt soroll per a no res”. És inevitable la incòmoda sensació de perdre un temps irrecuperable.
Els compromisos globals adquirits pels governs per mitigar l’avenç de les temperatures són totalment insuficients, col·loquen l’increment de la temperatura entre 2,4 i 2,7 °C, lluny dels 2 °C acordats a París amb l’objectiu d’arribar a 1,5 °C. Això exigeix que les emissions s’han de reduir al 50% per a l’any 2030, a taxes superiors al 12,9% anual, i cada any que passa aquesta taxa de reducció serà més gran i més exigent; i siguin properes a zero a mitjans d’aquest segle. El problema és que els esforços -tant nacionals com internacionals- compromesos fins ara al marc de l’Acord de París no van en aquesta direcció. Però, segons els plans nacionals actuals dels països signataris, per a finals d’aquesta dècada les emissions lluny de disminuir continuaran augmentant.
Després d’anys d’estudi i de debat, la conclusió clara i contundent de més del 97% de la comunitat científica és el reconeixement “inequívoc”, en paraules de l’IPCC (Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic), que la humanitat “ha escalfat l’atmosfera, l’oceà i la terra”. I afegeix, de manera contundent: “El canvi climàtic induït per l’home ja està afectant molts fenòmens meteorològics i climàtics extrems a totes les regions del món”. L’atribució a la influència humana s’ha enfortit i confirmat des del primer informe el 1990 (FAR) al darrer d’aquest any 2022 (AR6).
La ciència del clima no deixa espai a cap dubte, amb un consens científic gairebé unànime, ens indica que estem avançant en la direcció equivocada. Així es desprèn de l’informe AR6 de l’IPCC, de l’informe multiinstitucional coordinat per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), i de l’informe EGR22 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) que posen de manifest l’enorme bretxa entre les aspiracions i la realitat. S’adverteix que, si no s’adopten mesures molt més ambicioses i radicals, les repercussions físiques i socioeconòmiques de l’actual canvi climàtic seran cada cop més greus.
Necessitem posar de forma immediata -sense terminis de demora, ja que els hem consumit- en marxa accions decidides i sistèmiques de reducció de les emissions de GEH i les estratègies d’adaptació a uns canvis que en alguns casos seran irreversibles durant centenars o milers d’anys, com s’assenyala a l’últim informe de l’IPCC (AR6). Hem de prendre les decisions ja i dur-les a terme per garantir que ens mantenim dins dels límits del que el nostre planeta pot suportar, per evitar efectes de retroalimentació i punts d’inflexió al sistema climàtic de la Terra.
La ciència és cada dia més capaç de demostrar que molts dels fenòmens meteorològics extrems que estem experimentant són cada cop més probables i més intensos. El repte de l’actual canvi climàtic és tan gran que necessitem el millor coneixement disponible i de la seva aplicació sense demora. Per a la comunitat científica aquest és un debat tancat després de més de 125 anys acumulant evidències i debatent resultats, amb dades, observacions i projeccions del que està passant.
Temperatures més extremes, la pujada del nivell del mar -especialment en els sistemes deltaics: Ebre, Guadalquivir…-, augment de les sequeres, incendis forestals, desertificació, onades de calor, escassetat d’aigua dolça, reducció de la producció agrària, estius més llargs i calorosos o hiverns més durs són alguns dels impactes que ja són presents entre les conseqüències del canvi climàtic a Espanya. Els territoris àrids avancen a un ritme de més de 1.500 km² a l’any a la península Ibèrica, en detriment de les zones de climes més humits. La conca Mediterrània és una zona d’especial vulnerabilitat climàtica.
L’“Avenç de l’Inventari d’Emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle” del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic estima unes emissions brutes de 288,6 milions de tones de CO₂ equivalent per a l’any 2021, fet que implica que el nivell d’emissions de GEH se situa únicament en un -0,5 % respecte de l’any 1990. Això ens indica clarament la insignificança dels resultats obtinguts i per això la urgència de passar a l’acció amb esforços que han d’augmentar substancialment.
Una part important de la societat, cada cop més mentalitzada i compromesa ambientalment, vol contribuir i canviar el curs dels esdeveniments, però necessita informació, pautes i estratègies que donin suport i assegurin les expectatives de progrés, benestar i un ús veritablement sostenible dels recursos naturals. Una societat preocupada exigeix als responsables governamentals la mobilització de tots els recursos disponibles i la millora dels mecanismes naturals de regulació i amortiment del clima per desactivar l’emergència climàtica actual.
Davant la gravetat de les implicacions del canvi climàtic, instem al Govern d’Espanya i els governs de les comunitats autònomes, incloent-hi la Comunitat Valenciana com una de les potencialment més afectades, que els objectius de reducció d’emissions en la revisió del Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima 2021-2030 (PNIEC)
siguin molt més ambiciosos i urgents per poder assolir els objectius de reducció d’emissions necessaris per als anys 2030 i 2050 i l’objectiu de 1,5 °C. També considerem que la política climàtica ha de ser l’eix central de la seva política de govern, tant a escala nacional com en la seva acció internacional. També cal que s’acceleri al màxim la transició energètica, eliminant les subvencions als combustibles fòssils.
La crisi climàtica augmentarà la intensitat de les noves crisis geopolítiques i econòmiques. La humanitat ja no es pot donar el luxe d’ignorar o posposar les inversions en l’adaptació al canvi climàtic i en la mitigació, que requeriran una remodelació completa del nostre model actual i insuficient. Quan les conseqüències de l’actual crisi climàtica es tornin encara més evidents, ens hem de preguntar: Serem encara a temps de canviar el nostre comportament?, o el clima ja haurà sobrepassat els seus límits crítics irreversibles? Per mantenir els nostres nivells actuals de progrés i desenvolupament, estem obligats a un canvi radical en els enfocaments ambientals, socials, econòmics, en les actituds personals i en la recerca d’innovacions sostenibles i de maneres diferents de relacionar-nos amb la natura per no continuar repetint els mateixos errors.
Avui dia som més conscients de les possibles conseqüències de les nostres accions que no pas qualsevol altra societat al llarg de la història. No seria desconcertant si continuéssim fent les mateixes accions errònies? Com serem jutjats per les futures generacions? Només un canvi radical profund i intel·ligent en la nostra forma de comportar-nos amb el planeta que ens acull i sustenta ens permetrà afrontar aquest primer i més desafiament global causat per nosaltres mateixos.
Ara és el moment de fer. Demà serà tard.
