La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) prossegueix amb la sèrie que dedica als acadèmics més notables de la seva centenària història i dedica aquest vintè lliurament, com els tres anteriors, al quart dels presidents que ha tingut des de la seva fundació a principis de segle XX fins a completar un cicle dedicat a tots els seus màxims representants institucionals ja desapareguts. En aquest cas es recorda la figura de Jorge Xifra Heras, que va ocupar el càrrec de degà-president de la ja anomenada Acadèmia de Doctors del Districte Universitari de Barcelona entre el 1964 i el 1979. Una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la RAED i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits del coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre de l’Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents del coneixement.
Nascut a Figueres el 1926, Xifra es va doctorar en Dret i en Ciències Polítiques i va assumir la Càtedra de Dret Públic, Teoria de l’Estat i Sociologia de la Universitat de Barcelona. Així mateix, el 1963 va ser designat director de l’Institut de Ciències Socials de la Diputació de Barcelona i de l’Escola Superior de Relacions Públiques de la Universitat de Barcelona, una institució molt vinculada a l’acadèmia durant els seus anys com a president. Va ser també vicepresident de la delegació espanyola de l’Associació Internacional d’Estudis i Investigacions sobre la Informació. És autor d’obres de referència com ara “El condado (the county) en el Reino Unido y en los Estados Unidos”, “Formas y fuerzas políticas”, “La información. Análisis de una libertad frustrada”, “Instituciones y sistemas políticos. La estructura constitucional de España”, “Introducción al estudio de las modernas tendencias políticas: ensayo sobre la intensidad y subjetivación del poder”, “Las ideologías del poder en la antigüedad”, “Constitucions, partits i autonomies (1808-1978)” o “Introducción al estudio de las modernas tendencias políticas”, entre d’altres. La seva tasca docent i investigadora li van valer el reconeixement amb l’Ordre d’Isabel la Catòlica.
Elegit president de l’Acadèmia després de la desaparició de Guillermo de Benavent, la seva tasca es va centrar en dotar la institució d’un cicle d’activitats de contingut acadèmic amb destacades figures de tots els camps del coneixement, l’edició dels primers Anuaris amb els treballs científics presentats i la posada en marxa d’una intensa activitat interna mitjançant la convocatòria regular de juntes generals ordinàries i extraordinàries. En aquesta època, l’Acadèmia inicia una relació institucional fluida amb l’Ajuntament i la Universitat de Barcelona, on estableix la seva seu.
El mandat Xifra va destacar també per l’activació de l’Acadèmia augmentant el nombre de membres, que van arribar a superar els 250 acadèmics numeraris i els 50 d’honor, i dotant-la d’un pressupost d’acord amb la seva activitat. Són anys en què la Junta de Govern aprova l’ingrés com acadèmics d’honor de destacades figures i que la institució es professionalitza puntualment i realitza els seus primers contractes per a l’organització d’alguns esdeveniments, com el primer Simposi del Doctorat, i en què les inauguracions de cada curs acadèmic es consoliden com un esdeveniment de referència. El 1977, encara sota la presidència de Xifra, la institució passa a denominar-se Acadèmia de Doctors de Catalunya i Balears.
El degà Dr. Xifra presidint una de les conferències celebrades durant la primera etapa del seu mandat.
Taula presidencial de l’obertura de el curs acadèmic 1967-1968 celebrada al parainfo de la Universitat de Barcelona.
