La Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED) prossegueix amb la sèrie que dedica als acadèmics més notables de la seva centenària història i dedica aquesta dinovena entrega, com les dues anteriors, al tercer dels presidents que ha tingut des de la seva fundació a principis de segle XX fins a completar un cicle dedicat a tots els seus antics màxims representants institucionals ja desapareguts. En aquest cas es recorda la figura de Guillermo de Benavent Camps, que va ocupar el càrrec de degà-president del aleshores Col·legi de Doctors del Districte Universitari de Barcelona durant gairebé quatre dècades, entre el 1926 i el 1963. Una altra de les grans figures de la ciència i el pensament que han format part de la RAED i que l’actual Junta de Govern vol agrair, reconèixer i reivindicar, en el convenciment que qui no té memòria, no té futur. La selecció d’aquests selectes acadèmics, de tots els àmbits de coneixement, és fruit de la investigació duta a terme per la publicació del “Llibre del Centenari” de la Reial Acadèmia, editat fa ja tres anys. Personalitats que transcendeixen el seu context històric per aparèixer avui en dia com a referents del saber.
Reconegut mèdic i farmacèutic, De Benavent va aconseguir reflotar a l’Acadèmia de diverses crisis internes i externes que van amenaçar la seva existència en diversos períodes. Pioner de la institució i un dels seus més actius exponents, va ocupar-ne la Secretaria durant el mandat del primer president, Álvaro Esquerdo. Segons la documentació de l’època, a la mort d’aquest, esdevinguda el 1921, es va afanyar a buscar com a successor a una figura de prestigi com era Pablo Gerardo Maristany, comte de Lavern, encara que ell va seguir dedicant-se a l’organització interna de l’encara Col·legi de Doctors.
Dr. Guillermo de Benavent
Després de la desaparició del segon degà-president cinc anys després, De Benavent va accedir a representar l’Acadèmia de forma interina i va sortejar tant la crisi que va comportar la dictadura de Primo de Rivera entre el 1923 i el 1930 com els convulsos anys de la República (1931-1936) i els rigors de la Guerra Civil (1936-1939). Acabats aquests períodes, De Benavent va restaurar la institució i va oficialitzar el seu càrrec de president el 1943, mesos abans d’aconseguir una audiència amb el llavors cap d’Estat, Francisco Franco, per aconseguir el reconeixement polític d’un Col·legi que, sense renunciar als seus orígens i la seva història, va seguir regint-se pels seus Estatuts del 1924.
En aquest nou període i sota el lideratge de De Benavent, l’Acadèmia va abordar la renaixença de l’ensenyament universitari mitjançant un cicle de conferències magistrals que van tenir lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona al llarg de gairebé dues dècades. Una intensa activitat que va situar a la institució al més alt nivell acadèmic i que va venir acompanyada per la invitació a participar-hi i a sumar-se a l’Acadèmia com a membres d’honor a les principals figures espanyoles de tots els camps del saber d’aquest període. Van ser els anys en què els principals intel·lectuals espanyols van respondre a la crida de la institució, desplaçant-se en la majoria dels casos a Barcelona per formalitzar el seu ingrés o fer la seva classe magistral.
Amb aquest haver al seu favor, l’últim gran assoliment de De Benavent va ser aconseguir que el Col·legi de Doctors es transformés en Acadèmia el 1954 gràcies a una ordre ministerial. El 1963 el president va morir a Arenys de Mar deixant una institució de prestigi i de referència amb una intensa activitat.
Membres de la Junta de Govern del Col·legi de Doctors. A la primera fila, a l’esquerra, el degà comte de Lavern; al centre, Ignacio Bauer, fundador de l’Acadèmia de Doctors de Madrid, i a la dreta, Guillem de Benavent, secretari i posterior degà de Col·legi de Doctors.
