José Mª Gay de Liébana
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona
Acadèmic de número de la Reial Acadèmia Europea de Doctors-Barcelona 1914 (RAED)
Si el maleït patogen fustiga la població, el Govern, amb la seva nefasta gestió, està posant la soga al coll a l’economia espanyola. No caminava errat l’altre dia, quan vaig dir que les mesures econòmiques anunciades pel Govern eren una presa de pèl. Ara, però, en honor a la veritat, rectifico: la resposta econòmica del Govern constitueix una presa de pèl elevada al quadrat. Potser algun incaut imaginava que el Govern posaria aquells 100.000 milions d’euros d’avals per a garantir préstecs a empreses i autònoms de cop damunt de la taula, a manera d’analgèsic per a la nostra malaltissa economia. D’això, res de res. Dels hipotètics 100.000 milions, la cosa, de moment, es queda en una xavalla de 20.000 milions d’euros, amb només 10.000 per a pimes i autònoms… Una cosa així com la xocolata del lloro, a la vista de la magnitud del cataclisme econòmic.
L’economia espanyola es troba davant d’una cruïlla: Goldman Sachs apunta a una caiguda del 9,7% del nostre PIB per al 2020 -en funció del confinament i de la crisi- i un dèficit públic del 10%, que superaria àmpliament els 100.000 milions de euros. Malgrat l’emergència econòmica, Hisenda exigeix a autònoms i empreses que cotitzin religiosament aquest mes de març, deixant anar que per a això serveixen les línies de liquiditat que es posen en marxa i que caldrà tramitar. Per a més inri, amb el confinament és complicat complir amb els procediments tributaris i pagaments d’impostos. Sobrevolen els recàrrecs i sancions, a més de la caòtica gestió dels ERTO. En termes vulgars, diríem que el Govern mana a fer punyetes el teixit empresarial i encén la metxa perquè l’economia espanyola cremi. Per què? Tornem al que ja he indicat dies enrere: no hi ha maniobrabilitat fiscal per fer front a aquesta crisi abruptament sobrevinguda.
El Banc d’Espanya recrimina al seu últim informe, d’aquesta mateixa setmana, alguna cosa sobre el que venim insistint in illo tempore (1): s’han desaprofitat els anys de recuperació econòmica per comptar amb matalàs pressupostari que, en aquest tràngol, esmorteís l’impacte de la crisi vírica i, en gastar més del que es degués, el desquadrament dels comptes públics ens ofega; el 2020, el dèficit públic serà un espectacle. Verbigràcia, la possibilitat de donar un gir al sistema financer de la Seguretat Social, amb un dèficit el 2018 de 17.000 milions d’euros, es difumina. Els expedients de regulació temporal d’ocupació no cessen, l’atur agonitzarà, les cotitzacions socials disminuiran, s’intueixen tancaments empresarials i l’ocupació no tan sols no creixerà, sinó que caurà. Sumeu-n’hi els augments de les pensions. El dèficit de la Seguretat Social, com el de la resta del conjunt de les Administracions Públiques de l’Estat, serà compromès.
Com a economista em faig ressò del pronunciament del Consell General d’Economistes, que retreu al Govern la seva falta de sensibilitat amb empreses i professionals, amb la que està caient, en posar en perill la supervivència de centenars de milers. Una manera molt senzilla d’atorgar liquiditat a les nostres empreses, per capejar el temporal, seria ampliant i fins i tot exonerant el pagament d’impostos i quotes de la Seguretat Social. A més, ja no només és falta d’escrúpols, sinó un atac frontal per a les empreses que, contra vent i marea, estan intentant mantenir activitat i sostenint personal, sense ajustar plantilla en aquesta pertorbació pandèmica, que se’ls obligui a pagar puntualment impostos i aportacions empresarials a la Seguretat Social. A més, és un despropòsit en aquests moments que Hisenda reiteri que el termini per a la presentació de l’IRPF comença a comptar, quan sí s’estan desplaçant els terminis mercantils. Seguim, tot i els dies crítics que ja portem a causa del flagell de la pandèmia tant pel costat humà com en la seva vis econòmica, sense que es doni una reacció com cal per part de les nostres autoritats. La supervivència empresarial, en aquestes circumstàncies, constitueix tot un repte.
(1) España se escribe con E de endeudamiento, Deusto (2012). Crisis, déficit y endeudamiento, RAED (2014). ¿Dónde estamos?, Deusto (2015)
